En J. R. és professor de secundària en un institut d’un municipi de l’Alt Maresme. El conec fa anys i fa uns dies m’hi vaig posar en contacte perquè feia temps que no parlàvem. Em va comentar que estava de baixa i li vaig preguntar com es trobava i què ho havia provocat. La seva resposta em va deixar parat. Em va dir que en part tenia ansietat per culpa dels comportaments obertament catalanòfobs d’una part dels seus alumnes.
FR: Ets professor de secundària i treballes en un institut de l’Alt Maresme. Fa anys que t’hi dediques?
JR: Soc professor interí de català d’ençà del 2017.
FR: Em vas comentar que fa un temps que estàs de baixa. Com és?
JR: Estic de baixa per un quadre d’ansietat i malestar general. La doctora de capçalera em va fer una baixa llarga veient la meva situació.
FR: I a què es deu que tinguis ansietat? Suposo que és conseqüència de la teva feina…
JR: Sí, fer de professor genera un desgast psicològic que a vegades et supera. Depenent del centre on et toqui exercir es porta millor o pitjor. En acabat el curs tenim l’estiu per recuperar-nos. Si hi arribem…
FR: I el desgast de què em parles i l’ansietat que n’ha estat conseqüència es deu al comportament dels alumnes?
JR: Tractar amb adolescents és delicat. Tots sabem que és una etapa de la vida de canvis profunds, de creixement personal accelerat i de trencament amb l’establert. I ens trobem amb un moment de canvis, també, en el model educatiu. Es vol trencar amb el que sempre ha funcionat, per assolir un model que, empès i a remolc de l’enorme digitalització dels joves, no acaba de funcionar, bàsicament perquè de vegades no se sap ben bé on es vol arribar. Jo que he estat en diversos centres he comprovat que la disciplina que s’imposi des de l’equip directiu és clau a l’hora de fer funcionar bé l’institut. La tipologia de l’alumnat del centre també ajuda, o de vegades dificulta la tasca de l’equip directiu. En el cas del centre on treballava aquest curs, tot i que l’equip directiu intentava que funcionés, no ho aconseguia gaire per manca d’autoritat efectiva.
FR: Quina és la composició nacional dels alumnes de l’institut on treballaves?
JR: Són bàsicament joves castellans. Però també hi ha immigrants de fora d’Espanya i algun vailet català.
FR: El fet que hagis hagut de demanar la baixa es deu només a l’edat difícil en què es troben els teus alumnes?
JR: En part he hagut de demanar la baixa per ansietat per culpa de la catalanofòbia de molts alumnes. D’altra banda, a part de la manca de disciplina, que mengen a classe, que et contesten malament, que es barallen entre ells, és el bonisme del Departament d’Educació que, en nom de la inclusió, fins i tot treu les aules d’expulsats, i has de carregar amb alumnes a classe que no haurien de ser ni al centre. També et trobes amb la gran manca de respecte per Catalunya i per la llengua catalana. De fet, entre els joves que viuen a Catalunya en general es veu el català com una nosa. He acabat fart de repetir a cada moment que els alumnes em parlin en català a la classe de català. El sistema educatiu falla. La immersió lingüística no existeix i no existeix perquè bàsicament no hi ha catalans. Els alumnes no catalans no es poden integrar en una catalanitat social que en el seu dia a dia no existeix.
“La immersió lingüística no existeix i no existeix perquè bàsicament no hi ha catalans”
FR: No hi ha pràcticament catalans entre els alumnes i tampoc entre els professors, entenc…
JR: Entre els professors, a part dels de català, et trobes de tot. N’hi ha de més compromesos amb el català i d’altres que no tant. A part, un cop a classe fan el que volen. Ens trobem també amb un problema, i és que no hi ha professors de català. Llavors es contracten professors d’altres especialitats i se’ls habilita per fer classes de català i això no pot anar bé, perquè després et trobes amb professors de català parlant en castellà o permetent i normalitzant que els alumnes parlin en castellà a classe. Tampoc trobo normal que, al Màster de Formació de Professorat de Secundària, no hi hagi cap assignatura que tracti la immersió lingüística a classe. De fet, ni s’explica als alumnes de les diferents especialitats que han de fer les classes en català, ni es donen eines per enfocar el problema que tenim amb la llengua.
FR: Pots posar algun exemple de la catalanofòbia amb què t’has trobat?
JR: De casos de catalanofòbia me’n trobava diàriament: “Que pesao con el catalan”, “Ya me entiendes en español”, “estamos en España”, “Viva España”… Em vaig trobar també que hi havia alumnes que a l’hora de sortir de l’institut m’escridassaven amb “Viva la Guardia Civil y viva el Ejército”, “Viva Franco”, “Viva Vox”… Tenir l’escut franquista al mòbil o fins i tot a l’ordinador del centre era una cosa bastant habitual. El problema és que tot això era cada dia i en totes les classes, de 1er fins a 4rt. El panorama a Batxillerat no canviava pas gaire. Cal dir que les faltes de respecte venien bàsicament d’alumnes castellans, perquè eren el gruix dels alumnes del centre, però també em trobava que alumnes vinguts de fora d’Espanya també duien a terme aquests comportaments. En un altre centre, ensenyant una sardana, tot treballant Joan Maragall, recordo que els immigrants se’n reien i, a més, et deien que no els agradava el català, tot ridiculitzant la nostra cultura.
“Em vaig trobar també que hi havia alumnes que a l’hora de sortir de l’institut m’escridassaven amb “Viva la Guardia Civil y viva el Ejército””
FR: I quin és el paper de la minoria d’alumnes catalans davant de tot plegat?
JR: Tu ho has dit, són una petita minoria. Un dels problemes és que no hi ha catalans a les aules que puguin respondre a aquests atacs, i els que hi ha s’han d’integrar a la majoria i seguir el corrent dominant. Una minoria no pot fer res més que no aixecar gaire la veu. Són catalans que tenen assumit que per integrar-se han de parlar en castellà i, de fet, fins i tot ho fan entre ells. Poques vegades m’he trobat amb un alumne català que pel que fa a consciència de país o de llengua no tingui un perfil baix. I si n’hi ha algun una mica combatiu, amb tot aquest ambient tan poc català que hi ha als centres, aviat se’n desdiu.
FR: I aquestes actituds catalanòfobes actives o passives eren generalitzades?
JR: Solen venir de dos o tres que són els líders o els brètols. Sempre els que manen són alumnes de fora, castellans, magribins, subsaharians…
FR: I després s’estenen als altres encara que sigui amb menys intensitat?
JR: Sí. Evidentment, sempre hi ha alumnes que no hi estan d’acord, que volen aprendre i n’estan tips d’aquests comportaments. Ara m’ha vingut al cap un alumne de 1er i d’origen immigrant, que es vantava de no haver parlat mai català en tota la primària, imagina’t!
FR: I hi ha arribat a haver agressions físiques catalanòfobes?
JR: Al meu centre, que jo sàpiga no. Però algun company sí que m’ha explicat algun cas d’amenaça amb acorralament contra la pissarra, en un centre a la vora de Barcelona. No era per un tema de llengua, però, a mi mateix, l’any passat, en un altre centre en què vaig treballar, un alumne d’origen immigrant em va assetjar i agredir amb una forta empenta i, que, evidentment, vaig denunciar als Mossos d’Esquadra. Les autoritats em van felicitar per haver-ho fet. Avui dia, és un delinqüent conegut per les autoritats de la comarca.
FR: Quin percentatge d’alumnes catalans hi ha al teu institut?
JR: El que et puc dir és que normalment hi ha entre un i tres alumnes catalans per cada classe. I són classes amb uns 25 alumnes. Fes tu mateix el percentatge…
FR: Doncs estem parlant d’un 12% d’alumnes catalans en el millor dels casos i d’un 4% en el pitjor…
JR: Doncs ja és això… Però aquests pocs alumnes catalans molt sovint parlen en castellà a classe. També n’hi ha que a casa seva el parlen poc i només el parlen quan van a veure els avis. Molts cops són fills de catalans que s’han passat al castellà. Hi ha un abandonament massiu del català entre els joves.
“Hi ha un abandonament massiu del català entre els joves.”
FR: Quin desastre… I quina és l’actitud de la direcció de l’institut davant les actituds catalanòfobes que s’hi produeixen? Ho has denunciat a la direcció?
JR: L’equip directiu té consciència lingüística, estan compromesos amb el català, ho tenen clar i fan el que poden.
FR: Fan el que poden què vol dir?
JR: Amb actituds catalanofòbiques actuen i sancionen, però són conscients que no poden aturar la castellanització i tenen certa por de la reacció d’algunes famílies.
FR: Et veig força pessimista…
JR: És que és com voler agafar aigua amb un cistell. I ningú s’hi posa fort. Perquè els tribunals espanyols estan en contra nostra. I Ciudadanos ha fet molt mal. Som víctimes i a sobre adoptem una actitud de perdedors. I ningú vol apuntar-se al carro dels perdedors.
“No podem regalar el nivell C de català a alumnes que no se’l mereixen perquè no saben ni volen parlar català”
FR: Què faries per recatalanitzar l’ensenyament i el país en general?
JR: Cal ser més durs. La gent es vol acostar al fort, no pas al ploramiques. Cal aplicar les normatives lingüístiques vigents; en àmbits com el comerç, pel que fa a retolació o etiquetatge, no es compleixen. Tampoc es compleixen els mínims de films en català als cinemes, ni amb els tants per cent de català a moltes ràdios, etc. No podem regalar el nivell C de català a alumnes que no se’l mereixen perquè, bàsicament, no saben ni volen parlar català quan acaben l’ESO. És una qüestió de dignitat i autoestima col·lectiva! Cal un cos d’inspectors compromesos que siguin vigilants i sancionin quan calgui. Tenia un professor que em va dir, un dia, que a la llengua catalana li calia una dictadura de 40 anys a favor seu, com va tenir el castellà a Catalunya i que, encara avui, en patim les conseqüències els catalans. Cal mà dura amb el benentès que tenim una normativa lingüística que no s’aplica i una demografia que ens va en contra.
ENLLAÇ NOTÍCIA :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada