Redacció
14 de juny de 2024
El guanyador de les eleccions europees és l’abstenció. En conjunt, més de la meitat dels europeus amb dret a vot han decidit no fer-lo efectiu aquest any.
En més de la meitat de països de la Unió Europea, l’abstenció supera el cinquanta per cent. Els buròcrates supranacionals europeus i les organitzacions polítiques als diferents estats poden continuar defensant que la Terra és plana, però la unica, cosa que s’aplana per moments és la seva credibilitat. En general, una majoria d’europeus passa olímpicament de votar a uns eurodiputats que considera una casta de paràsits corruptes dedicats en cos i ànima a fer-los la vida més difícil i feixuga. Els europeus no se senten identificats amb les institucions d’una Unió Europea que comencen a entendre més com una llosa per la seva llibertat que com a una garantia de convivència i progrés. L’abstenció europea no respon tant a un menfotisme alienat, doncs, com a una fastiguejada però militant i conscient desconnexió.
La Unió Europea s’ha convertit en una contra Europa. Plegada als interessos dels grans estats primer, arrossegada després per les fangoses contradiccions d’aquests, i corcada en el procés per una plaga de
grisos buròcrates, ja no representa massa més que la massificació administrativa d’un negoci continental. Molts canvis substancials en l’àmbit bàsic, des de l’estructura democràtica, passant per les atribucions competencials o els objectius comuns, haurien de produir-se per modificar la impressió popular que la UE, que no Europa, és alguna cosa més que una convergència sintètica nascuda de les ruïnes d’una guerra que van guanyar uns altres. Si resulta possible redreçar una construcció supranacional feta per Estats i refundar-la per als pobles, només el temps ho dirà.Els catalans, una mica com sempre o justament com mai, estem en el foc creuat d’un tiroteig entre dos grups que són de la mateixa banda mafiosa. Ho anem entenent, però poca a poc. Per un costat, la colònia espanyola dirigida per autonomistes sense escrúpols ha quedat al desencert en tota la seva pútrida magnificència. L’abstenció catalana en les eleccions europees és una abstenció independentista. A l’entendre que no hi havia cap partit independentista que es presentés a les eleccions europees, els independentistes no han anat a votar. Aquest despertar massiu de la sensibilitat i coherència electoral de l’independentisme és la millor notícia que les europees han deixat al país. Per l’altra banda, Catalunya és un país amb una vocació europea de primer ordre, però com tot element català genuí, aquesta pulsió és filtrada per un castellanisme residualitzador que transforma en femta tot el que toca.
Els partits autonomistes disfressats d’independentistes ja fa temps que tenen més exvotants que votants. Però el tema no és aquest. La qüestió és que resulta impossible que els que han deixat de votar-los perquè els han descobert la tronada disfressa, els tornin a votar ni farts de ratafia. L’autonomisme ho sap, i mirarà d’anar tirant amb els centenars de vots dels quals són massa febles, covards o gamarussos per abandonar-los. Hi ha un altre actor que també ho sap: l’Estat dels espanyols. L’Estat sap que tindrà problemes greus quan els abstencionistes catalans, que són àmplia i majoritàriament independentistes, descobreixin que votar noves opcions polítiques és la millor manera d’acabar amb la vergonya que els fan passar les actuals vedets autonòmiques.
La cirereta del pastís, en forma de bomba de neutrons política a la UE és un no nou actor en marxa, creixent i que marcarà tendència en els anys vinents. El sistema l’anomena ultradreta. El sistema li crea cordons sanitaris. El sistema el boicoteja, el menysprea i l’intenta aïllar. I cada vegada és més fort. L’statu quo mafiós que ha convertit l’Europa dels pobles en una estafa piramidal anomenada UE no és del tot conscient encara del poder que el patriotisme dels ciutadans europeus pot manifestar en un futur ben proper. La ultradreta no és ultradreta. Són els pobles d’Europa despertant d’una llarga ressaca globalitzadora, i entenent que les seves nacions no poden seguir el camí del lent, però segur suïcidi col·lectiu al que l’ha intentat sotmetre l’elit alienada de Brussel·les. La ultradreta serà un problema pel sistema, perquè no és ultradreta, sinó la mateixa Europa que ja no vol continuar segrestada pels Déus d’un Olimp corromput, sinó fer el camí de llibertat fraternal que li és propi i natural. A Catalunya lluitem dues guerres. I per primer cop en molt de temps, estem en disposició de guanyar-les totes. Només cal continuar caminant en la direcció correcta.
ENLLAÇ ARTICLE
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada