El dilema del presoner català

 

 

OPINIÓ

 

 

 

La Psicòloga del Born 26.09.2023 05.45 h

 

 

 

Quan et veuen dèbil, ho ets.

 

“Oriol, aquest és el tracte que us oferim tant a tu com al Carles. Si acotes el cap i demanes perdó, a tu et condemnarem només per prevaricació i desobediència, poca cosa, a ell li fotrem un paquet, tretze anys de presó per sedició i malversació”. No li van poder fer el mateix plantejament a l’altre detingut, tampoc van complir amb l’Oriol. Aquest dilema del presoner no es va produir del tot perquè, ai las, en Carles no s’ha deixat enxampar.

Quan et veuen dèbil, ho ets. Espanya sempre ha volgut col·locar els catalans en un fals dilema del presoner, cercant traïcions, convertint prèviament un dels detinguts en carceller, filtrant a la premsa les condicions del tracte i modificant-les contínuament, dilatant els terminis 'ad aeternum', fins que arriben les presses i pretenen fer-te empassar el gripau a l’últim segon. Ho van fer amb força traça durant l’aprovació de l’Estatut, els vigilants van dir per separat a cada presoner català que l'altre acceptava les rebaixes estatutàries. La intenció del joc baix, del joc brut, era aconseguir que tots dos acceptessin la retallada, per por de quedar-se sols defensant una oposició a l'acord i d'aparèixer com el causant del fracàs negociador.

Aquesta tàctica la voldrien tornar a aplicar amb la investidura de Pedro Sánchez, presentada com la variant anomenada en la teoria dels jocs com a dilema del presoner iterat, una successió de

decisions en lloc d’un sol plantejament puntual. En un sol tracte, surt més a compte trair, mentre que en una sèrie llarga de compromisos, la matemàtica ens mostra que convé més col·laborar. Unitat i dallonses.

Tots els esforços inicials dels espanyols han estat dedicats a fer-nos creure que Esquerra Republicana és un dels presoners (l’altre seria Junts), iniciant el joc dels disbarats de sempre, on tothom acaba havent de desmentir allò que no ha dit. No ha funcionat, i això és una novetat.

Per una banda, tenim molt clar que ERC està amortitzada, se’ls ha vist el llautó, ja fa temps que vesteixen l’uniforme de funcionari de presons. Necessiten els vots de Junts, els altres ja els tenen abans de començar. ERC fa el joc del carceller, hi col·labora, els seus vots se sumen a favor de la investidura a canvi de res. Fan el seu paperot sense cap vergonya, però ja no enreden a ningú.

Per altra banda, ha entrat en escena de manera inesperada el President Puigdemont, actuant com un estadista, condicionant de debò la investidura espanyola. És sorprenent com s’ha fet càrrec amb mà de ferro d’una negociació que estrictament no li pertocava, en no tenir càrrec orgànic dins del partit que ha d’entregar o no els seus vots. Ho ha fet, a més a més, sense que apareguin les veus discordants, les diferents ànimes que sempre són botifleres, tampoc les habituals filtracions interessades als mitjans. Se’ns presenta com un estrateg que vetlla pels interessos del país, un líder amb la voluntat i la capacitat de ser-ho. N’ha après molt des del 2017, ha rebut tant que s’ha endurit, no es deixarà humiliar pel trampós de la Moncloa. I aquí és on apareix el veritable dilema del presoner, que és el que se li planteja al poble català.

Nosaltres també n’hem après des del 2017. Necessitem una victòria sobre l’estat, encara que no sigui la definitiva. Com tot exiliat, el 130 desitja tornar vencedor i amb el poble rebent-lo al carrer, entrar al seu despatx de la Generalitat i preparar la segona part del partit que va perdre a partir del 3 d’octubre, quan el teníem guanyat. Si és possible un acord que ens atorgui aquesta victòria parcial, que ens elevi l’autoestima necessària per afrontar la topada final en bones condicions, endavant. Si l’acord no és factible en aquests termes, que jo penso que no ho serà, doncs anem a eleccions sense mirar enrere. En tot cas, aquí o a l’exterior, que Puigdemont actuï com a president legítim de Catalunya i aquest serà el reconeixement que rebrà.

El dilema del poble català, l’únic presoner, es produeix entre recolzar la posició del MHP legítim o descartar del tot els actuals partits, ja sigui impulsant una quarta llista o engegant-los a dida de manera permanent, a través de l’abstenció. Nosaltres també n’hem après des del 2017. Hem esperat molt, massa, no podem deixar passar una generació sense perdre l’experiència recent que hem acumulat, però sí que podem esperar fins a fi de novembre. Sense prejudicis, sense agendes pròpies, sense partidismes, amb escepticisme, amb esperança, amb patriotisme, sense adhesions incondicionals, jo aquesta vegada m’esperaré a veure què passa abans de decidir.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://www.racocatala.cat/opinio/article/61479/el-dilema-del-presoner-catala