OPINIÓ - DIARI D'UN JUDICI POLÍTIC
La declaració com a pèrits dels doctors John Paul Lederach i Jesús Castañar afebleix el fiscal i pràcticament enterra l'acusació de rebel·lió
Per: Josep Casulleras Nualart
22.05.2019 21:12
Un estudiant, un advocat, un bomber, un jubilat, un enginyer informàtic, una dissenyadora gràfica… Gent que ha passat per la sala del Tribunal Suprem espanyol on es fa el judici contra el procés i que ha anat explicant l’experiència personal que van tenir com a votants de l’1-O. Els fiscals hi van voler burxar, però tots van deixar prou clar que havien anat a votar perquè sabien que era un dret que tenien, i que és clar que sabien que aquell referèndum havia estat prohibit pel Tribunal Constitucional, i que havien enviat milers de policies espanyols a Catalunya per a impedir-lo. I molts d’ells, molts que no pensaven anar a votar, ho van acabar fent perquè van veure com atonyinaven la gent, la seva gent, conciutadans. La repressió no va impedir l’1-O; el va esperonar. I això que durant més de tres mesos de judici s’ha volgut presentar com una prova d’una violència rebel ha tingut avui una explicació acadèmica, rotunda i clara, que posa en evidència els dos-cents policies que han testificat en aquest judici i sobretot la mirada plana, obstinada i gairebé infantil del fiscal sobre un conflicte polític, qualsevol conflicte. Perquè avui han vingut al Suprem dos senyors, els sociòlegs John Paul Lederach i Jesús Castañar, que en la seva declaració com a pèrits han avalat el caràcter pacífic de les mobilitzacions d’aquella tardor, i han complicat al tribunal l’argument de la pretesa violència amb què s’hauria de sostenir una condemna per rebel·lió o per sedició.
L’argument dels Mossos d’Esquadra com a cos armat al servei de la rebel·lió es va desmentir ben aviat, en aquest judici. El de la violència de ‘la massa’ fins ara s’havia
presentat dins la sala com la dualitat entre la versió d’uns policies i la d’uns votants agredits per aquests policies. I a veure qui es creu qui. Però avui, quan ha començat la fase pericial del judici –una fase que durarà ben poc, i es preveu que a mitjan juny el judici serà vist per a sentència– aquests experts proposats per la defensa de Jordi Cuixart han recordat d’una manera ben viva a Marchena i a la resta de membres del tribunal que han de tenir en algun calaix aquella sentència del Suprem mateix, de l’any 2009, que diu que la desobediència civil s’ha de protegir en el si d’un estat democràtic.
El fiscal de la FAES que no se’n surt
El moment més interessant de la declaració d’aquests experts, dues autoritats en el seu camp de treball, ha estat durant l’interrogatori que els ha fet el fiscal Jaime Moreno.
Asseguts a la taula de declaració dels pèrits, hi havia, d’una banda, John Paul Lederach, historiador i doctor en sociologia per la Universitat de Colorado (EUA) professor emèrit de construcció de la pau al Joan B. Kroc Institute for International Peace Studies de la Universitat de Notre Dame a Indiana (Colorado), autor d’una vintena de llibres sobre educació per la pau, que ha participat en processos de mediació internacional i de pau a l’Amèrica Llatina, Àfrica, Àsia, distingit amb la Medalla de la Pau de l’Ordre de Martin Luther King, entre més reconeixements. I al seu costat, Jesús Castañar, coautor de l’estudi pericial sobre l’anàlisi estratègica del procés català centrada en l’aportació de Jordi Cuixart i Òmnium en la resistència no violenta. Castañar és sociòleg per la Universitat Complutense de Madrid i doctor en història per la Universitat de Castella – la Manxa. Ha publicat diversos llibres sobre no violència. S’hi enfronta Jaime Moreno, fiscal ara al Suprem, abans a Madrid i a Ovieu, assessor d’Alberto Ruiz Gallardón durant un temps que va estar en excedència. Vinculat a la FAES.
Aquests dos mons han col·lidit aquesta tarda al Suprem en un interrogatori adés provocador adés grotesc, per les preguntes que feia el fiscal Moreno, per la concepció arcaica que ha evidenciat que té (i que ja ha demostrat manta vegada en aquesta sala) sobre el dret de protesta. És significativa aquesta pregunta que fa i la resposta de Lederach:
—Quan es parla del llenguatge utilitzat pels senyors Sànchez i Cuixart, vostès han dit que cridaven a la pacificació. Llegeixo declaracions que diuen ‘es necessita gent’, ‘fermesa’, ‘ni un pas enrere’, ‘l’estat arribarà fins allà on deixem’, ‘alçats, coratge’, ‘ells han declarat la guerra, no permetrem aquest atac’… Això és pacificació?
—Sí, des de la perspectiva no violenta gairebé sempre es parla de dues coses que hom ha de fer. La frase ve de Barbara Deming, que parlava de les dues mans de la no-violència: una que és ferma en conviccions i en principis; ferma significa que es posarà al capdavant amb fermesa, i que es crida el poble a moure’s, a venir… I l’altra mà, més suau, queda oberta a la invitació, a la conversa, a la persuasió, i sobretot a protegir la dignitat de l’altre. No és pas atípic de veure que hom cridi a la manifestació, però de manera pacífica i no violenta en tot moment.
Vegeu ací l’interrogatori del fiscal:
La conclusió de Lederach i de Castañar en el seu informe és que l’independentisme català s’ha caracteritzat per una mobilització sempre pacífica per a atènyer els seus objectius polítics. Que això es va poder veure la tardor del 2017, però que no hi havia pas una estratègia planificada de resistència civil no violenta; que en tot cas la resistència no violenta fou sobrevinguda, que es va posar en pràctica de manera multitudinària, com mai no s’havia vist a Catalunya, durant l’1-O. Hi va haver una dosi important d’improvisació, i de manca d’experiència, lògicament, per part de molta gent que aquell matí es va llevar ben d’hora per anar a votar, o que va passar la nit en un col·legi, i que al cap d’unes quantes hores es va veure asseguda amb les mans alçades davant d’uns antiavalots que exercien una violència indiscriminada contra ells.
En una situació com aquesta es pot entendre, sostenen els dos experts, que hi hagués incidents aïllats, que alguns votants insultessin els agents o els responguessin als cops que rebien amb més cops. Hi havia milers i milers de persones que es van trobar en aquesta situació d’acció no violenta, quan no s’hi havien trobat mai, i van reaccionar com van saber, com van poder. Responent a les preguntes de Benet Salellas, Lederach explicava:
‘L’1-O fou un exemple de resistència no violenta. Per la no-col·laboració i la interposició no violenta. És on hi ha una desobediència civil de manera conscient. Però això ja era un altre nivell; es va mantenir la perspectiva no violenta, però faltava la preparació per als moments més forts, quan arribava la policia. És un altre nivell de preparació. Va participar-hi tanta gent que no tothom tenia el mateix nivell d’entrenament en l’acció no violenta.’ I té ben clar això: ‘Ningú no va rebre la policia amb agressions físiques ni amb violència. La recepció no era violenta. Però sí que hi havia la incidència de reacció així que va començar l’actuació de la policia.’
Lederach i Castañar ho han emmarcat des d’un punt de vista acadèmic. Manuel Marchena no ha interromput ni ha protestat en cap moment; semblava, en general, més calmat que no la setmana passada. Han descrit les accions de l’1-O, amb les característiques de ‘tapís humà, asseguda col·lectiva, mur humà, els càntics col·lectius, la voluntat permanent d’interlocució’ en allò que s’entén com la lluita no violenta. Això que l’estudiant, l’advocat, el bomber, el jubilat, l’enginyer informàtic, la dissenyadora gràfica i molts més van fer aquell diumenge plujós queda recollit en un dels 198 punts de la lluita no violenta que va definir el doctor Gene Sharp, un referent intel·lectual de la no-violència a escala mundial. I, específicament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez, n’han destacat el lideratge en el context de la no-violència, la voluntat d’aïllar comportaments violents. ‘Cuixart per a nosaltres és un exemple de lideratge no violent en moments de molta potència social’, han reblat.
Però el fiscal de la FAES Jaime Moreno no ho acabava d’entendre, i era capaç de preguntar si cridar a la fermesa no era un acte violent. Per això queda en mans dels magistrats de saber si els han de fer cas, i si han de donar valor a la jurisprudència pròpia, a la sentència del Suprem 480/2009 del 22 de maig, que deuen tenir desada en un calaix i que deia: ‘La desobediència civil pot ser concebuda com un mètode legítim de discrepància davant l’estat, l’admissió de la qual com a tal forma d’ideologia o de pensament no pot ser qüestionada en un estat democràtic.’
ENLLAÇ NOTÍCIA :
https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-perits-cuixart-no-violencia/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada