POLÍTICA
El president de Catalunya Acció té clar que "la independència ha de passar per un encarament polític i institucional amb l’Estat".
per Nerea Rodríguez
20/11/2016
 |
|
|
Santiago Espot (La Pobla de Segur, 1963) és el president de Catalunya Acció. Activista independentista, Espot acaba de treure el llibre 'O processisme o independència. Volem un Estat català o és només un desig?' (Edicions Saldonar). En aquesta entrevista amb 'El Món' parla de com veu el procés sobiranista, els dirigents catalans i quins serien els següents passos a fer per assegurar que Catalunya esdevingui un Estat independent. Però també fa referència a la seva declaració davant l'Audiència Nacional per haver instigat la xiulada a l'himne espanyol i al rei Felip VI durant la final de Copa del Rei de l'any 2015, i demana fer una reflexió: "Quan els càrrecs electes són imputats, el poble respon; quan el poble és l’imputat només cal mirar la foto del dilluns que vaig anar a l’Audiència Nacional, on només anava acompanyat del meu advocat i d’un bon amic".
Per quin motiu va decidir anar a l’Audiència Nacional? Podia no haver-s’hi presentat.
No és que estigui en contra de la desobediència, però sota el meu criteri comporta una obediència preestablerta. Sempre he pensat que la independència de Catalunya ha de passar per un encarament polític i institucional amb l’Estat, i si vaig a l’Audiència Nacional és per presentar una batalla política i jurídica en defensa de tres coses. La primera, la llibertat d’expressió. La segona, la independència de Catalunya. La tercera, la meva persona. El meu estatus processal difereix de tots els altres: jo no sóc ni càrrec electe ni institucional i, per tant, em situa en un plànol ben diferent.
I la decisió de no declarar?
No penso donar explicacions davant d’una fiscal espanyola de quina és la meva acció política. A qui em dec és a l’independentisme i als catalans en general, però no a una fiscal espanyola. I també perquè no penso entrar en el joc de col·laborar amb una causa que l’únic objectiu que té és el d’atemorir i fer-nos retrocedir a la negra nit del franquisme. De la mateixa manera que l’any 1960 es van produir els “fets del Palau” -que també va començar amb un manifest-, això probablement sigui conegut amb el temps com els “fets del Camp Nou”. Per tant, no penso entrar en aquest joc. Si ells volen saber alguna cosa, tenen un període d’instrucció molt llarg -perquè l’han declarat causa especial i ara hi ha 18 mesos per la instrucció- i que investiguin i perdin el temps en tot el que vulguin.
 |
|
|
I com preveu que acabi el cas?
La justícia espanyola té una màxima respecte a Catalunya: és lenta però segura. Amb un procés judicial normal podria atrevir-me a fer algun pronòstic, però aquest procés ha perdut tota normalitat. Periodistes especialitzats i juristes han manifestat que és un cas absolutament inèdit. I, de fet, va ser del tot inèdit que la fiscal demanés mesures cautelars, perquè això només es demana en casos de violacions, assassinats, etc. A partir del moment en que passa això ja entrem en un procés que sembla el de Kafka. No tinc ni idea de com acabarà, però les probabilitats d’anar a judici són altes.
Per quin motiu creu que es va tornar a obrir el seu cas?
És un cas purament polític. Es va percebre com un atac a la línia de flotació d’una operació d’Estat de molta envergadura que va ser el maquillatge de la família Borbó. No podem oblidar que feia un any que havia abdicat Joan Carles I, s’estava en una operació de rentat d’imatge de la monarquia borbònica i es va considera oportú fer un canvi de cara. Aquest canvi també era un missatge cap a Catalunya: un nou monarca jove, comprensiu, més liberal que el pare i que entendria millor Catalunya que tots els altres. Era la primera vegada que es mostrava nu davant de milers de persones a Catalunya, i el van escridassar més que al pare. L’operació va quedar molt tocada, si més no a Catalunya. Això és una cosa que ells tenen present. I els Borbons són molt rancuniosos, i no obliden. Els catalans sovint oblidem, ells no. I per aquest motiu ha anat com ha anat tot.
I ho tornaria a fer?
Espero no haver de prendre aquesta decisió perquè espero que el Barça no hagi de jugar cap més final de la Copa del Rei.
Ha trobat el faltar el suport d’institucions polítiques o entitats sobiranistes?
Cadascú és amo de les seves accions, que valoren els altres i més si tenen una transcendència pública. Qui m’ha donat suport ha estat Solidaritat Catalana per la Independència, l’UPDIC, l’ANC de Madrid, i em va acompanyar la primera vegada a Madrid la vicepresidenta de l’ANC, la Natàlia Esteve. També he rebut un parell de trucades de gent d’Òmnium. I ja està. Jo he arribat políticament fins on he arribat però sempre hi he arribat amb un grup de patriotes, i mai he necessitat els grans partits, el Govern o les institucions. Per tant, ara tampoc els necessitaré. Però cal fer una reflexió: quan els càrrecs electes són imputats, el poble respon; quan el poble és l’imputat només cal mirar la foto del dilluns que vaig anar a l’Audiència Nacional, on només anava acompanyat del meu advocat i d’un bon amic.
 |
|
|
Què és el ‘processisme’, que dóna títol al seu llibre?
És dir que són les últimes eleccions espanyoles a les que es presenten, dir que són els últims pressupostos autonòmics i dir que és l’última Diada dins l’autonomia. Els partits polítics són els responsables d’haver instal·lat un missatge dient que tot seria molt fàcil.
És, doncs, falta de determinació per part dels dirigents?
És falta de patriotisme.
En el llibre parla d’un independentisme naïf.
Això ho diu un professor de la Universitat de Carleton, del Canadà, amb una conversa que va tenir amb Catalunya Acció, i va comentar que potser la característica més destacable del procés independentista català és que tenia un aire naïf. Aquesta paraula ve d’un corrent artístic que es caracteritza per la manca de perspectiva i per un cert aire infantil. I no és l’únic que ho diu. Però això no és culpa del poble, no estic dient que la gent sigui naïf.
En què es concreta aquest independentisme naïf?
Hem pensat que la raó està de la nostra part perquè la nostra causa és justa, perquè tot ho fem amb un somriure als llavis, perquè pensem que el món ens mira i perquè creiem que sortint un cop l’any i només votant podrem fer la independència. I el món no funciona així. Tenir la raó no és suficient. Les causes de les nacions colonitzades, com és el cas de Catalunya, no es resolen perquè la causa sigui justa sinó perquè tenen la determinació de trencar amb l’estatus polític.
I vostè no detecta cap canvi últimament en aquest sentit?
Sí, estic començant a veure en els darrers mesos que hi ha algunes veus, amb un cert ascendent davant de l’independentisme, que comencen a proclamar que això serà més dur del que ens feien creure, que haurem de patir, que s’hauran de fer sacrificis, que s’hauran d’adoptar mesures molt dures per nosaltres i que, en definitiva, fundar un Estat significa fer coses que no faries mai en circumstàncies normals. Això hauria de ser un eslògan. Dins de l’independentisme més conscienciat començo a veure ara un cert inici d’autocrítica, perquè no s’està traslladant a nivell polític i institucional aquella força que s’ha demostrat durant cinc anys seguits al carrer. No se’ns ha utilitzat com a força fàctica, a l’independentisme. No hi ha ningú a Europa que tingui la capacitat durant cinc anys de treure milions de persones al carrer. Però si dius que aquest exèrcit civil no trencarà mai un plat, no faràs cap por a ningú. S’hauria d’utilitzar aquesta gent com a força fàctica, i posar de manifest que no està fent res però que si no són ateses les demandes no es garanteix que això continuï així.
Ara s’ha començat a parlar d’una mobilització al carrer que duri dies, en el moment clau...
Sí, però jo em refereixo a política d’alta volada, a la pressió que es pot exercir a nivell internacional. La diplomàcia internacional és la cosa més hipòcrita que hi ha al món, ho hem vist contínuament. Fa uns anys es va bombardejar població civil a Europa impunement, a Sarajevo, i Europa s’ho va mirar. Si això va passar fa quatre dies, amb una situació dramàtica com aquella, i Europa no es va moure, pensem que perquè sortim al carrer un cop l’any Europa es mourà? Això no passarà absolutament mai!
 |
|
|
Vostè també diu en el llibre que s’ha instal·lat en l’acció política una manera melindrosa de fer.
Sí, perquè aquí està mal vist tenir unes formes dures, contundents i amb resolució. I això és producte de la colonització mental dels catalans: som un poble sotmès durant 300 anys, amb una llengua que ens l’han destrossat, no tenim to oratori, etc. Som un poble víctima d’una història, continua havent por, perquè sinó no s’explica molta de la política que es fa actualment. Anar a declarar a l’Audiència Nacional no és res al costat del que van patir els catalans que van haver de marxar l’any 1939 o que van haver de patir a la batalla de l’Ebre. Cal relativitzar les coses, i no cal fer d’un procés un arma electoral, perquè et votin per inspirar pena. Els catalans som molt sentimentals i ens deixem impressionar per aquestes coses.
De fet, en el llibre constata també que “no som un poble amb una passió patriòtica significativa”.
Rovira i Virgili ja ho deia. I si no recordo malament deia que som el poble menys patriòtic d’Europa. Efectivament no tenim un gruix patriòtic important.
I creu que hi ha possibilitats que el sobiranisme es quedi en el processisme i no ‘arribi mai a la independència?
Ara és un perill que existeix. Però les dates tenen aquest avantatge: que quan acabin els 18 mesos alguna cosa haurà de passar. Les pastanagues s’acaben. No hi haurà referèndum pactat i acordat amb Espanya, perquè interpreten el pacte com una claudicació. De fet, Espanya mai ha marxat per les bones de cap territori. No hi ha absolutament res a fer amb Espanya, perquè no pactarà res, i això s’ha d’entomar. Una altra característica del processisme és fer creure que la independència és possible pactada amb Espanya. Ens ho volen fer creure i no és cert.
creu que hi haurà referèndum?
Amb tots els ets i uts, és a dir, dins d’una legalitat catalana que suposaria l’obertura dels col·legis electorals i tot el funcionariat mobilitzat a les ordres del Govern català, jo ara ho veig difícil. Però tampoc no puc garantir que no hi serà, però en aquests moments ho veig difícil. I una altra cosa és que faci un nou 9N. El primer error del 9N va ser no enfrontar-se amb l’Estat. I aquest és el problema: que no ens veuen que anem de debò. Utilitzem eufemismes, i parlem, per exemple, de desconnexió. Fora de les nostres fronteres aquest llenguatge fa riure.
 |
|
|
Quina seria, per vostè, una actitud guanyadora de l’independentisme?
Una declaració d’independència. A més, han comès frau electoral, perquè el programa electoral de JxSí parla en el punt cinquè de proclamació d’independència abans de la llei de desconnexió, si hi ha una majoria parlamentària. La majoria parlamentària hi és, i no han pressionat en cap moment a la CUP per exercir aquesta majoria parlamentària per declarar la independència. Sí que els han forçat a tenir la majoria pels pressupostos, i per altres lleis. Tenen 72 diputats i poden crear una legalitat catalana a partir d’una declaració d’independència, i poden generar un problema a Europa, i aleshores és quan Europa hauria de decidir com i quan intervé.
I per quin motiu creu que no s’està fent això?
Per tres raons. La primera, perquè confonen les seves febleses amb les febleses dels catalans. I això no és així: mai he cregut que el poble es mereix el govern que té. La segona, perquè la independència no és la prioritat, perquè no hi ha patriotisme. I la tercera, hi ha pànic institucional al conflicte amb l’Estat. I això fins i tot es pot veure a vegades en les cares dels imputats.
Enllaç entrevista :
http://elmon.cat/noticia/177564/santiago-espot-els-nostres-politics-confonen-les-seves-febleses-amb-les-dels-catalans
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada