 |
| Roc Casagran |
El 20 de desembre se celebraran
eleccions al Congrés espanyol i aviat alguns catalans ens tornarem a
sentir assetjats per un vell dilema: hem d’anar a votar o no hi hem
d’anar?
A aquest minut de la pel·lícula, ha
arribat el moment de fer el pas definitiu, col·lectivament, perquè la
qüestió va molt més enllà de la preciosa simbologia gesticular de poder
dir «Hola, jo no sóc espanyol i per tant m’abstinc de participar a les
vostres eleccions». Només amb això ja n’hi hauria prou, perquè no hi ha
res més bonic que la llibertat individual d’expressar-se, ni que sigui
expressant-se sense expressar-se.
Però aquest cop fem un pas més, se n’hi
digui «Via Claver» o «Fem-ne Via», és igual. I que no sigui una decisió
íntima, personal, sinó que les candidatures hi donin cobertura,
visualitzin aquesta actitud. No té cap sentit presentar-se en unes
eleccions d’un lloc on —ho has dit per activa i per passiva— no comptes
ser d’aquí a 18 mesos. Amb quin programa hi faràs front? Quines
propostes hi portaràs? Sobre què negociaràs? La negociació, si és que
n’hi acaba havent, ha de ser entre el govern català i el govern
espanyol, no pas entre diputats a les Corts espanyoles. Aleshores, per
què participar-hi?
Però si el simbolisme no us fa el pes,
també tenim la qüestió pragmàtica. El vot independentista el 27S es va
enfilar fins al 48% i és molt probable que no s’arribi a aquesta xifra
el 20D, tant si els partits hi concorren sols com si pareixen una llista
unitària. I aleshores algú en traurà aquest titular: “L’independentisme
va a la baixa”. Seria fals, però ho diran. Fins a l’extenuació. I a les
tavernes nostrades algú acabarà creient-s’ho. Com revertir-ho? Que ni
CDC, ni ERC, ni la CUP no es presentin a les eleccions espanyoles i
demanin, explícitament, l’abstencionisme actiu i conscient. Seria un
gest ple de coherència, i amb una bona campanya podrien aspirar que la
participació a Catalunya rondés només el 30%, si tenim en compte que el
2008 va ser d’un 70’3% i el 2011 d’un 66’82%. No creieu que això serà un
bon argument per explicar al món que els d’aquest córner de la
península no ens sentim gaire espanyols?
És clar que aquesta proposta no agradarà
gens als que veuen la política com una font d’ingressos. Renunciar a
uns diputats vol dir renunciar a diners. I com que farà lleig d’explicar
que els cèntims manen més que les ideologies, ja s’inventaran un bon
discurs per poder-s’hi presentar. I apel·laran, ja hi podeu pujar de
peus, a l’orgull català per no deixar que segons qui estigui
sobrerepresentat. No els fem el joc, sisplau.
A aquells que estan temptats a presentar-s’hi, els deixaria aquestes preguntes apuntades en un post-it
a la nevera, perquè hi reflexionin: Desconnectem o no desconnectem?
Toquem el dos o continuem donant vida a la puta i a la Ramoneta? Prenem
decisions excepcionals per a moments excepcionals o insistim en fer el
mateix de sempre? Anem a totes o amb la punteta ja fem?
Enllaç article :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada