Pep Guardiola ha fet un pas endavant coma ciutadà
català i s'ha integrat a la llista electoral de Junts pel Sí en el
simbòlic últim lloc. Respon el qüestionari d'aquest diari entre partit i
partit amb el seu equip, el Bayern de Munic. I ho fa amb passió,
lucidesa i molta claredat, com és habitual en ell.
Per què ha acceptat anar ala llista de Junts pel Sí?
Senzillament
perquè m'ho van proposar i vaig dir: endavant. Endavant com, em sembla a
mi, hauria dit molta altra gent a Catalunya si li ho haguessin
proposat.
Qui li ho va demanar?
Gent
de l'ANC. Parlant amb Jordi Sánchez i el president d'Òmnium. I uns dies
més tard Lluís Llach, i als ídols ja se sap que no se'ls pot dir que
no…
En el món de l'esport sempre hi ha hagut respecte, fins i tot temor, a mullar-se ideològicament. Per què ho ha fet vostè?
No
ho crec. Probablement no tots som com Oleguer Presas, un exemple
meravellós, però em fa l'efecte que aquesta vegada i en aquesta situació
tan excepcional i única, i a través de la campanya que Xavier Torres ha
posat en marxa juntament amb la seva gent, moltíssims esportistes s'han
pronunciat amb total llibertat, igualment com molts d'altres no ho han
fet. I em sembla que res de gros ha passat.
Com
ha vist, ha viscut, tot el procés cap a la independència des de lluny,
primer des de Nova York i des de fa temps des de Munic?
Ho
hem seguit de ben a prop però estant lluny. Avui dia pots arribar a tot
arreu, i saber com ha anat tot plegat, però em sap un pèl de greu haver
estat als Estats Units i ara a Alemanya quan tot era i és tan bonic a
Catalunya. Em fa l'efecte que el que s'ha viscut i el que es viurà és
històric. Però em fa l'efecte també que en tot aquest procés no hi ha
marxa enrere. Es produirà tard o d'hora. D'això n'estic ben segur, com
també que Catalunya i Espanya seran millors.
En
les rodes de premsa a vegades li pregunten per la situació de
Catalunya. En la seva vida quotidiana a Munic també li'n parla la gent?
De
tant en tant. En aquests darrers temps més sovint, i de tant en tant
demanen a través del cap de premsa del Bayern alguna entrevista per
parlar sobre el procés. Però ja se sap que, en política, els polítics –i
bé que fan– es posen a pencar en situacions de mitjà termini però
sobretot en els problemes del dia a dia, i darrerament estan molt
centrats en els refugiats que van arribant dels països en conflicte. En
aquest afer Alemanya ha decidit fer un pas endavant, un pas exemplar,
però em fa l'efecte, com diuen per aquí, que, fins que el president
americà, Barack Obama, i el president rus, Vladímir Putin, no s'asseguin
i intentin resoldre el conflicte més important que ha tingut el món
després de la Segona Guerra Mundial, no sap ningú com acabarà tot
plegat. Ningú ho sap. Tant de bo ho facin. És més, diria que tenen
l'obligació de fer-ho. Així que ja saben què han de fer.
Quan
li van lliurar la medalla d'or del Parlament va dir que, si els
catalans anem junts i sense retrets, som imparables. Estem en aquesta
situació?
Tots el pobles, quan ho fan junts, sempre ho fan bé.
Quin resultat hi ha d'haver el 27-S perquè el procés continuï?
És
evident que el 27-S hi ha d'haver una gran majoria. A mi no em fa cap
por el dia després si hi ha una gran majoria de gent que així ho
decideix, malgrat que altra gent pensi de manera totalment diferent. La
il·lusió d'una cosa nova i que serà millor ho supera tot. Serà molt
difícil aturar-ho si hi ha una gran majoria. Per exemple, em crec molt
més el que diuen el conseller Mas-Colell o el més didàctic i honest
economista del món, Xavier Sala i Martín, que qualsevol altra persona en
la qüestió dels calés, en què tothom hi diu la seva. Jo no en tinc ni
idea, de números. Ni idea. Però en això, com en moltes altres coses, és
qüestió de credibilitat, et creus el que et diuen els uns o et creus el
que et diuen els altres, i amb el passat dels uns i dels altres, amb el
que han fet els uns i el que diuen els altres, em crec més aquestes dues
persones que he citat com a exemple que d'altres que no tinc el gust de
conèixer personalment però que tots sabem com ho han fet. Com també em
crec més, per posar uns altres exemples, el president Mas o Oriol
Junqueras o David Fernàndez. No em facis dir per què. Perquè no és el
cas del president Mas, que he tingut la sort de poder-lo conèixer, però
tant amb el senyor Junqueras com amb el senyor Fernàndez no hem
coincidit mai, no sé res d'ells, però em cauen tots tres de puta mare. I
ho sento així: m'agrada la gent que fa el que diu, i això és molt
difícil de trobar en la seva feina. Vaig amb ells perquè me'ls crec. I
punt.
I si guanya el sí de manera clara i
l'Estat espanyol no es vol asseure a negociar, la Unió Europea i la
comunitat internacional hauran d'intervenir-hi?
Doncs
no ho sé, si vols que et digui la veritat. Ja ho sabran fer els que
saben com ho faran. Em sembla que mai s'ha viscut una situació com la
que estem gaudint, tan excepcional. No votem només qui serà el nostre
pròxim president de la Generalitat. Això ja ho farem més endavant, ja
votarem si volem que les polítiques de la gent de Junts pel Sí siguin
les adients, o les polítiques de la gent de la CUP amb els seus
respectius programes, o la dels altres partits representats al
Parlament, siguin qui siguin els que ens governin. Ara votem si volem
ser, a tot gas, el que som i que a vegades costa que siguem, tal vegada
per culpa nostra, val a dir-ho, i moltes i moltes altres vegades perquè
és impossible que ens deixin intentar-ho. Però a mi el que m'agrada és
saber que no serà simple, que en política els problemes, que són els
problemes dels ciutadans, de la gent, no tenen fi. Són infinits. Que
d'uns en passem a uns altres però que això és el que ho fa atractiu,
perquè d'això es tracta. Ja ens ho anirem trobant, i benvinguts seran
els problemes, però que ho anirem fent, i ho farem bé. Tot plegat és
fascinant.
El Bayern té partit aquest dissabte. Podrà venir a votar l'endemà?
Sóc
resident alemany i per tant he de votar des d'aquí. No puc votar a
Barcelona. Però respecte a l'última vegada que hi va haver eleccions,
quan estava a Nova York, aquesta vegada em sembla que sí que podrem
votar. A Nova York vàrem fer els mateixos tràmits que ara aquí, però va
ser impossible votar. Bé, diria que sí que ho vàrem fer, però al cap
d'uns dies ens van retornar a casa les paperetes que havíem enviat per
correu. En reclamar per què ens van retornar el vot, ens van dir que va
ser a causa de l'huracà Sandy, que aquells dies va passar per Nova York. Es veu, però, que l'huracà Sandy
no va passar per Washington i allà molta altra gent tampoc va poder
votar. Però aquest cop sembla que serà diferent, ja que ja tenim les
butlletes a dintre del sobre i tenim els dies 23, 24 i 25 per poder
votar al consolat espanyol d'aquí a Munic. I aquí no fa tant de vent.
Com convenceria un indecís perquè voti sí el 27-S?
El que vindrà serà millor. I no només per a la gent que viu a Catalunya. Estic segur que serà així.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada