"Amagant el cap sota l’ala, han aconseguit que els problemes territorials ultrapassin les fronteres"
No m’agraden els xiulets, però quan en comptes d’unes quantes persones és tothom qui ho fa, hem de començar a entendre que la qüestió pren mida de ritual. Ni tota la gent que xiula en massa comparteix les motivacions, ni és desconegut en psicologia el moviment arrossegador dels moviments-marea, on, com es descriu en un dels episodis memorables d’Astèrix quan a un gal se li pregunta enmig d’una batalla a qui i perquè li estan pegant, la resposta és “no sé qui és l’enemic, però jo també hi lluito”.
Però de la gran xiulada de dissabte en el partit de la Copa del Rei, podem endevinar que hi ha un cert caire plebiscitari en el xiulets, sigui contra l’himne d’Espanya, sigui contra la corona, sigui contra el rei concret, o sigui contra tot plegat.
Davant la construcció ben articulada d’aquest ritual crític, les governants no poden dir que aplicaran la llei, que multaran als organitzadors i, hauríem d’afegir en línia d’ortodòxia normativa, a tots els col·laboradors necessaris, un Camp Nou ple a vessar.
El poder és una responsabilitat i, en conseqüència, qui el reté ha d’esbrinar les raons de reaccions com aquesta. Amagant el cap sota l’ala, han aconseguit que els problemes territorials ultrapassin les fronteres. Menystenint els sentiments de la gent han arribat a exasperar les persones més temperades i corteses.
Imposant la norma sense recordar el seu esperit s’ha anat instal·lant la distància, de manera que les posicions radicals semblen guanyar la voluntat majoritària.
Si els xiulets reflecteixen opinions, ja que potser no idees, si de forma tan unànime expressen malestar, caldrà saber si xiulen a Rajoy, a Felip o a Espanya, si ho xiulen tot plegat o xiulen perquè xiula un altre. En això consisteix la política.
Potser caldrà més d’un plebiscit, i no està dit quin serà el resultat en cada cas, doncs a meu parer la llibertat és sempre menys reivindicada i exercida quan respectuosament es reconeix per part de qui governa.
Al final significa entendre, com poques vegades es recorda, que governar és servir i que tan bon servei és el que mai és xiulat, com aquell altre que, xiulat, està al cas de que el soroll remeti, abans que la llibertat d’expressió no ultrapassi palmàriament els límits.
Enllaç article :
http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/05/xiulets_plebiscitaris_109431.php
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada