Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- La mort sense sentit dels viatgers que feien el vol entre Barcelona-Düsseldorf de dimarts marcarà l’any en curs al nostre país, però, sobretot, les vides per sempre més de centenars dels seus familiars, companys i amics. El drama, a més, ha estat l’oportunitat punyent per a l’exteriorització de l’odi xenòfob contra el conjunt dels catalans, un problema que, algun dia (encara que nosaltres ja no hi serem) els espanyols hauran de mirar de fit a fit. Des d’aquesta setmana, a través de la repercussió als mitjans, de “Newsweek” a “Libération”, tot el món ja n’és una mica més conscient. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
Arrimadas, Inés(diputada de Ciudadanos al Parlament de Catalunya).
Massa catalana.
La participació de “Ciutatans” a les eleccions andaluses ha prodigat moments de sucar-hi pa. Alguns, directament, de justícia poètica. Al principi de la campanya, el delegat del Govern espanyol a Andalusia (que encara ho és, com si res), va llançar una autèntica diatriba xenòfoba contra Rivera per dir-se Albert i pretendre dirigir Andalusia des de Barcelona. Perfecte, aquest home està preparat per a entendre perquè no volem que Catalunya es governi (cada dia més) des de Madrid. Si la cosa prometia de bon començament, la traca final l’ha posat una altre representant popular, el diputat i exalcalde de Còrdova Rafael Merino, acusant Inés Arrimadas, diputada monolingüe al Parlament català, de no saber res de la seva Andalusia natal. En resum: “mejorunidos, insultados y humillados”, per repetir els mateixos resultats electorals de la suma d’UPyD i Ciudadanos a les europees. Un paper moralment galdós i políticament justet.
Bartomeu, Josep Maria(president del FC Barcelona).
Ofensiva desfermada.
El procés contra la segona institució de Catalunya continua endavant a tot drap. Un cas de celeritat judicial realment únic en la velocíssima justícia espanyola. Cada passa dels togats traspua una desmesura descarada. L’Audiència Nacional, tribunal d’excepció orquestrat per a la lluita contra el terrorisme (no d’estat) i el narcotràfic, dedicada per obra i gràcia dels interessos de la llotja del Bernabeu, a jutjar un cas de delicte fiscal i societari. Sí, per més important quantitativament que sigui. El fiscal demana, entre altres moltes coses, multes astronòmiques i fins a set anys de presó per al president que ha pujat més alt i ha caigut més baix de tota la història blaugrana. Set anys. Més del que comporten certs delictes greus. Costa d’entendre. Per molt que la història col·loqui a marxes forçades Rossell i Bartomeu en el lloc que mereixen dins la història de la institució.
Bou, Josep (president d’Empresarios de Cataluña).
Establishment descarnat.
Massa catalana.
La participació de “Ciutatans” a les eleccions andaluses ha prodigat moments de sucar-hi pa. Alguns, directament, de justícia poètica. Al principi de la campanya, el delegat del Govern espanyol a Andalusia (que encara ho és, com si res), va llançar una autèntica diatriba xenòfoba contra Rivera per dir-se Albert i pretendre dirigir Andalusia des de Barcelona. Perfecte, aquest home està preparat per a entendre perquè no volem que Catalunya es governi (cada dia més) des de Madrid. Si la cosa prometia de bon començament, la traca final l’ha posat una altre representant popular, el diputat i exalcalde de Còrdova Rafael Merino, acusant Inés Arrimadas, diputada monolingüe al Parlament català, de no saber res de la seva Andalusia natal. En resum: “mejorunidos, insultados y humillados”, per repetir els mateixos resultats electorals de la suma d’UPyD i Ciudadanos a les europees. Un paper moralment galdós i políticament justet.
Bartomeu, Josep Maria(president del FC Barcelona).
Ofensiva desfermada.
El procés contra la segona institució de Catalunya continua endavant a tot drap. Un cas de celeritat judicial realment únic en la velocíssima justícia espanyola. Cada passa dels togats traspua una desmesura descarada. L’Audiència Nacional, tribunal d’excepció orquestrat per a la lluita contra el terrorisme (no d’estat) i el narcotràfic, dedicada per obra i gràcia dels interessos de la llotja del Bernabeu, a jutjar un cas de delicte fiscal i societari. Sí, per més important quantitativament que sigui. El fiscal demana, entre altres moltes coses, multes astronòmiques i fins a set anys de presó per al president que ha pujat més alt i ha caigut més baix de tota la història blaugrana. Set anys. Més del que comporten certs delictes greus. Costa d’entendre. Per molt que la història col·loqui a marxes forçades Rossell i Bartomeu en el lloc que mereixen dins la història de la institució.
Bou, Josep (president d’Empresarios de Cataluña).
Establishment descarnat.
Durant el cap de setmana (i encara dilluns) “La Vanguardia” (el diari que més censura), com fent la prèvia al llançament del darrer xiringuito d’en Duran, ha dedicat un publireportatge gratuït, a tot drap, a difondre les idees d’aquesta nova entitat que ningú no sap qui representa. Els arguments, els habituals: que amb la independència tot seria catastròfic. La música de fons, dramàticament contradictòria: que diu que els empresaris catalans no s’atreveixen a donar la cara contra la independència, tot i que, segons les enquestes que sacsegen inconscientment aquests dies, els dependentistes són majoritaris a Catalunya. Es veu que alinear-se amb l’elit, amb Pedralbes, amb Oliu i Fainé, amb el Cercle del Liceu, amb tots els altaveus mediàtics a Barcelona i Madrid a la teva disposició és súper, súper arriscat. Què en són de porucs! I tot i això, encara alguns, com Antoni Esteve, president de Farmaindústria, diuen que s’adaptaran...
Casals, Muriel (presidenta d’Òmnium Cultural).
Reactivant motors.
Mentre l’Assemblea impulsa una campanya centrada en el foment del vot des de l’exterior el proper 27-S (185 dies i 185.000 potencials votants catalans!); mentre l’ANC es prepara per l’assemblea general ordinària del proper 12 d’abril a Lleida, que haurà d’aprovar el full de ruta discutit a les territorials d’arreu de Catalunya. Entretant, la campanya “Ara és l’hora” renova forces. Es tracta de difondre un acte, el del 24-A al Palau de Sant Jordi de Barcelona, que ha de servir per impulsar totes les candidatures sobiranistes que es presenten a les municipals arreu del nostre país. El missatge: ni un sol vot per a coalicions i partits que no defensinla plena llibertat de Catalunya. Especialment, per a aquelles que voldran tornar a enganyar-nos, fent veure que Espanya és susceptible de reforma. Tinguem seny i no votem per la perpetuació de l’establishment.
Fernández Díaz, Jorge (ministre espanyol de l’Interior).
Delictes menors.
D’acord que una redifusióincontrolada dels missatges de xenofòbia anti-catalana que es van abocar a la xarxa des de més d’una vintena de comptes de twitter, van donar encara més visibilitat pública a uns quants depravats. Fins i tot, que la legítima voluntat de denunciar-ho, provocant sobre-exposició,no va ser potserprou respectuosa amb les famílies i els amics de les víctimes. Per coherència, per dignitat i per justícia, però, ara toca denuncia i acció de la justícia: si hi va haver reacció fulminant en el cas desgraciat dels insults a la presidenta de la Diputació de Lleó acabada d’assassinar, ara, què farà el ministrede l’Interior i la justícia espanyoladavant el festival xenòfob i racistaanti-català i anti-alemany a les xarxes socials? Si hem de creure el compte oficial de la policia, per desgràcia, res de res.
García, Esperanza (advocada i opinadora).
Misèria moral.
Està amargada. Amb la síndrome d’aquells conductors que decideixin agafar l’autopista en contra-direcció i que, tot i l’evidència, encara acceleren, a l’espera que la realitat s’acabarà potser adaptant a la seva decisió original equivocada. L’Esperanza va decidir abandonar Ciudadanos per passar-se al PP. A hores d’ara, ja està clar, va fer el negoci de Robert i les cabres. I ens ho fa pagar a tots amb la seva rancúnia insadollable. Fa uns mesos equiparava Esquerra a Terra Lliure. Ara, entestada a carregar contra Mas a qualsevol preu, s’equivoca a l’hora d’interpretar les seves declaracions. Les compara amb la bilis dels tuits catalanòfobs a les xarxes socials. Tothom excepte ella sap que circula en sentit contrari a la realitat. A ella li és igual. I prem l’accelerador. I la vergonya aliena esdevé llàstima. Perquè la retrata en tota la seva immoralitat.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del Procés al seu blog Per a bons patricis
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada