Catalunya a la cruïlla definitiva: resum de set dies entre les feres, a la jungla del procés.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.- El
temps s’exhaureix. Som en les hores decisives. La pilota lluent, en
perfecte estat, que les grans mobilitzacions de la V i el nou 9-N de la
gent va posar a mans dels partits polítics, a fi que en fessin la
concreció institucional de tot plegat, s’està pansint, greument malmesa
pels cops maldestres dels jugadors de partit. És molt senzill: o hi ha
acord en els propers dies per a unes eleccions plebiscitàries, que tenen
molts, molts, molts formats possibles (tots els que vulgueu des de la
generositat) o esclata la revolta del poble. Ells sabran que
prefereixen. Aquests són alguns dels protagonistes de la setmana.
 |
| Santiago Vidal (Jutge jutge de l’Audiència de Barcelona) |
Junqueras, Oriol(president d’Esquerra Republicana).
Destapar la impostura.
Durant alguns mesos semblava confirmar-se una tendència a dissipar-se, però darrerament les enquestes reflecteixen la possible configuració d’un nou comportament electoral dual a Catalunya, amb un 20% dels votants d’ERC al Parlament decantant-se per Podemos en el cas de celebrar-se unes eleccions generals espanyoles. Després de setmanes de contemporitzar amb aquest nou electorat comú, finalment, Oriol Junqueras ha optat per obrir un front necessari: el de denunciar la radical inviabilitat de la proposta de reforma constitucional de Podemos. I és que en l’àmbit de la reforma territorial de l’Estat espanyol els de Pablo Iglesias han triat esdevenir aliat fàctic de l’statu quo vigent: afirmar que el nou disseny ha de comptar amb el vistiplau del Partido Popular és el mateix que condemnar a mort per inanició el dret a l’autodeterminació.
Martínez, Enric (representant de Podemos a Nou Barris).
Comença l’espectacle.
Destapar la impostura.
Durant alguns mesos semblava confirmar-se una tendència a dissipar-se, però darrerament les enquestes reflecteixen la possible configuració d’un nou comportament electoral dual a Catalunya, amb un 20% dels votants d’ERC al Parlament decantant-se per Podemos en el cas de celebrar-se unes eleccions generals espanyoles. Després de setmanes de contemporitzar amb aquest nou electorat comú, finalment, Oriol Junqueras ha optat per obrir un front necessari: el de denunciar la radical inviabilitat de la proposta de reforma constitucional de Podemos. I és que en l’àmbit de la reforma territorial de l’Estat espanyol els de Pablo Iglesias han triat esdevenir aliat fàctic de l’statu quo vigent: afirmar que el nou disseny ha de comptar amb el vistiplau del Partido Popular és el mateix que condemnar a mort per inanició el dret a l’autodeterminació.
Martínez, Enric (representant de Podemos a Nou Barris).
Comença l’espectacle.
De fa setmanes, les xarxes socials denuncien el paper d’aquest ultraespanyolista, que actua com a representant de Podemos a Catalunya. Marc Bartomeu, flamant secretari general a Barcelona, li nega des de les xarxes socials cap representativitat, però el cert és que aquest enemic contrastat de la immersió lingüística es passeja ben lliurement com a tal pels centradíssims debats de 13TV. Repeteix tot un repertori de llocs comuns anti-independentistes que podria fer seu qualsevol portaveu de l’actual PSC de Miquel Iceta, però amb l’afegit d’una negació directa i explícita del dret a decidir. La seva activitat als mitjans anuncia el desgavell que viurem en els propers mesos. Quan les eleccions autonòmiques a diverses comunitats espanyoles i municipals posin milers de candidats de la formació a ocupar càrrecs públics, sense que se sàpiga pràcticament d’on surten, viurem escenes francament hilarants.
Mas, Artur (president de la Generalitat de Catalunya).
Sortir de l’enrocament.
El president Mas ha portat el gran transatlàntic del centredreta català a l’independentisme. Avui, gairebé el 90% dels electors de CiU es declaren a favor de la plena sobirania del país. És un servei absolutament clau, sense el qual no seríem on som, amb moltes opcions de guanyar la llibertat. Ara toca que el president superi el seu principal error, l’escassa acceptació de la transversalitat del procés. Ara mateix, vincular l’exercici pràctic de l’autodeterminació a una opció electoral concreta, la de la llista unitària. Perquè, i tant, té tot el dret a pensar que aquesta fórmula és la més adequada per mostrar al món la ferma voluntat de constituir-nos en un nou Estat, però no per enviar-ho tot en orris si es constata, com és el cas, que els altres membres de l’expedició no s’hi volen sumar. Les plebiscitàries no tenen un sol camí.
Pastor, Ana (ministra de Foment).
Pressa de pèl permanent.
L’amiga del conseller Vila no desaprofita cap oportunitat per fer un nou forat a les finances públiques, a compte de les infraestructures de la capital d’Espanya. Fa alguns dies, després del procés de socialització de les pèrdues multitudinàries de les autopistes radials de Madrid, s’anunciava la construcció d’una xarxa d’autovies que voregen la capital per unir Àvila, Segòvia, Guadalajara, Tarancón, Toledo i Maqueda. Aquests dies, som-hi, una inversió d’1,13 MEUR per a condicionar l’estació d’Atocha i permetre el funcionament d’un tren d’enllaç directe amb Barajas, de caràcter estrictament provisional, mentre s’acaben les obres de l’AVE. Cal recordar que Madrid i el seu aeroport ja estan connectats amb metro i rodalies de RENFE. Tot plegat, de tan bèstia, esgota qualsevol reflexió que no sigui la de tornar-nos a la conclusió que aquesta soferta colònia ha de fer botifarra a la metròpoli per via d’urgència.
Simó, Anna(portaveu d’Esquerra Republicana).
Negociar des de l’ultimàtum.
A nivell públic, des de mitjans d’octubre fins ara és difícil trobar un repertori més gran de fets i declaracions tan contraproduent per a l’assoliment de l’acord. Naturalment, no em refereixo només a la portaveu republicana. Potser els mitjans hi contribueixen, però aquesta constant escenificació pública d’exigències i ultimàtums a l’altre és una estranyíssima manera d’assolir l’acord. Potser (segur) es tracta de traslladar als propis una actitud de fermesa en la negociació, però el cert és que infon en el conjunt de l’opinió pública sobiranista una imatge de batussa permanent que no ajuda gens a evitar el desànim. Si no volem que la societat civil esclati d’indignació convindria anar posant al congelador amenaces, emplaçaments públics i ultimàtums i concentrar-nos a restablir de cara endins les millors condicions per a l’acord més important de la nostra història.
Vidal, Santiago (jutge de l’Audiència de Barcelona).
Encetar el debat que suma.
Després de tants mesos de presentar la seva contribució com “la” Constitució catalana i de la persecució patida de part del CGPJ, aquesta setmana ha passat massa desapercebuda la publicació del text de proposta de nova carta magna. El moment no pot ser més propici: encallats en les llistes amunt i avall, fa massa temps que no parlem de la Catalunya que volem, amb la que hem de seduir als nous partidaris de la independència que encara ens falten. D’una lectura ràpida, tres desacords: la renúncia a l’establiment en el futur de llaços polítics amb la resta dels Països Catalans, la no atribució d’estatut de llengua oficial a l’aranès i, sobretot, l’establiment d’un sistema prou agreujat (amb una majoria reforçada de dos terços) de reforma constitucional, que ens faria caure en els vicis d’inflexibilitat de l’actual Constitució espanyola: una democràcia que no confia en el criteri dels seus ciutadans no és de qualitat.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada