Cal no magnificar una cosa que és tan sols, i a tot estirar, un avís.
Ja hi ha hagut molta gent que ha posat en relleu els condicionants tècnics d'aquest treball del CEO, fora de programació. Que s'han consultat únicament mil cent persones, molt poques; que s'ha fet per via telefònica; o que la pregunta sobre què votar en cas d'independència ha estat també modificada, respecte de la manera com es formulava fins ara. Una baixada de nou punts des de les enquestes anteriors del CEO i amb el 9-N entremig és molt més que sorprenent. Oimés si resulta que alhora els partits sobiranistes no perden escons, sinó que en guanyen.
Vull remarcar, per això, que parlem de pocs enquestats. M'expliquen que en dades reals això significa que el no guanya perquè és una opció que trien nou persones més que no pas el sí. Nou. Sense haver-hi hagut el 9-N potser ho podríem considerar significatiu, però em sembla imprudent que algú prove de comparar mil cent enquestats amb dos milions tres-cents mil votants. O que algú, després d'haver mogut dos milions tres-cents mil votants, perda el cap per la resposta de mil a una enquesta.
Ara bé, tot això, cal veure-ho com un avís. I m'interessa molt de remarcar-ho. El 2014 ha estat un any inoblidable, on hem arribat més lluny que no havíem estat mai. Però, després del monumental èxit del 9-N, ens hem aturat al darrer revolt. I ací estem. Això no pot continuar així: la unitat multiplica i la divisió divideix. I l'espectacle que contemplem aquestes setmanes ens fa mal. Ens fa mal sobretot perquè una part de les decisions polítiques es juga en el camp de les imatges. Les imatges creen sensacions i des del 9-N assistim a la venda, per terra, mar i aire, de la idea que els independentistes som la minoria al Principat. Cosa que no és certa però que repetiran tantes vegades com siga necessari, usant a dojo aquesta enquesta d'ahir,
Que ens quede una cosa clara però: continuem essent la majoria que hem estat des de fa temps. Les coses no canvien tan fàcilment com alguns voldrien i encara menys a tanta velocitat. Però dit això ningú no pot discutir que les dificultats dels partits per a posar-se d'acord en el següent pas a fer contribueixen a crear la sensació que estem barallats. I els barallats, deixeu-vos estar de tesis estranyes, sempre perden.
Ara cal molta responsabilitat, doncs. Cal recuperar l'alegria que creix a partir de la unitat i de la confiança, alegria que les males cares i les intransigències d'aquests dies han fet caure ben avall. Espere , per això, que aquesta alarma que ha disparat el CEO servesca com a mínim per a fer reflexionar aquells qui més necessitem que reflexionen. A aquells que poden desencallar la situació.
http://www.vilaweb.cat/editorial/4224722/ceo-nomes-avis.html
*************
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Miquel Strubell
L'enquesta conté molts indicis de no ser comparable, pel que fa a la mostra, al Baròmetre recent, també del CEO. Molts més nascuts fora de Catalunya, molts més fills de pares nascuts fora, menys enquestats que prefereixen el català, menys que s'autoidentifiquen com a "només catalans"... Per altra banda, pel que fa concretament la independència, el Baròmetre no demana per una voluntat, sinó per una acció: que faria l'enquestat en cas d'un referèndum. Tot plegat no mostra cap pas enrere. Un cop dit això, no hem de descansar en la distribució de missatges positius, subratllant allò que és segur, evitant a tota costa ofendre sensibilitats diferents de la nostra, i desmuntant els molts arguments falsos i melodramàtics amb què l'Estat intenta espantar-nos com a súbdits. Guanyarem, n'estic convençut, i també vencerem resistint l'ofensiva constant que ens vol fer dubtar, defallir, negociar...
Oriol Gordó
És pot dir més alt, però no es pot dir més clar: "la unitat multiplica i la divisió divideix. [...] I els barallats, deixeu-vos estar de tesis estranyes, sempre perden".
Que s'ho apliqui qui s'ho hagi d'aplicar. Ja està bé d'espectacles ridículs i poc edificants.
Una abraçada d'una dels molt milers de persones que estan patint a causa d'aquesta exhibició patètica del que no ha de ser la política, per defensar-nos i donar-nos l'oportunitat d'expressar-nos.
Amadeu Abril
El resultat del CEO només és un avís. El resultat del 9N (èxit incontestable però no definitiu ni irreversible) també. I potser cal: mentre aquí anem venent la pell de l’ós i discutim si 18 mesos són massa o massa poc; mentre anem discutint que hauríem de fer a les properes eleccions espanyoles; mentre sembla que l’únic tema que tenim des del sí és “cedirà Mas, cedirà Junqueras o no cedirà ningú?''! ens oblidem del punt central: això no està guanyat. Encara menys perdut, però no guanyat, de cap manera. Caldrà suar la cansalada. La temptació tercera-viista és fum, però fum dens i encara possible.
I no podem confiar en què en Rajoy ens faci indefinidament la campanya pel sí. Ens hi hauríem d’esforçar una mica nosaltres, també, més enllà de les (magnífiques) mobilitzacions. Per exemple: en comptes de criticar “els polítics” i queixar-nos de la falta d’acord, treballem a favor de l’acord. Cal proposar-lo, no tan sols esperar-lo.
Muma Soler
Jo diria dues coses: primera que el que hem viscut no ens ho pren ningú i això vol dir que una generació sencera està marcada amb el foc de l'il.lusió. La segona cosa és que queda molt per fer i ho hem de fer entre tots, entre altres coses hem d’aprendre a pensar com a catalans (referents polítics, culturals, actituds cíviques, tradicions associatives, relació amb el poder, relació amb els media) i no desinflar-nos al primer cop de vent: hem fet coses molt difícils i les hem fet bé. Ningú ens regalarà mai res però hi tenim molt a guanyar sent tossuts. No hem d’oblidar mai el que deixem enrere (aquest ofec, aquesta pressió psicològica permanent, aquesta arrogància, aquest menyspreu). Es normal que hi hagi un blues post 9N, però ens passarà de cop quan tinguem data per les eleccions plesbicitàries. Treu-te la son de les orelles que som al peu del teu balcó....
Joan Carles Melgarejo
Atenció: que augmentin els escons de partits pro-independencia no vol dir que en valor absolut els votants augmentin. Recordem que el sistema electoral afavoreix en una certa mesura el vot rural, el qual com sabem és molt clarament favorable a la independència. Seguim encallats on sempre, a l'àrea metropolitana. No fem cas del què va passar a les eleccions europees, quan ERC va guanyar en aquests indrets; el PSC estava en caiguda lliure i hi havia desconcert entre els votants potencialment unionistes. Però a més l'unionisme pot jugar ara a Catalunya la carta de Podemos. Preparem-nos a veure editorials de El Mundo i de l'ABC a favor del vot de Podemos a Catalunya, entrevistes a dojo amb els seus artífex per a donar-los a conèixer al públic català...per alló del "antes roja que rota"....res de nou. Ells saben que és la seva última carta democràtica, que la Camacho no aconseguirà res, i que ningú es refia del Rivera....però els de Podemos són mirats de reüll amb simpatia per una certa esquerra, que per altra banda fins i tot mig somnia de tenir-los com a parella de ball, a veure si arriben amb ells a la Moncloa....per tant, correm el risc que s'esdevingui el que va passar als anys 1920 amb el lerrouxisme i als 1930 amb l'anarquisme: que el populisme despisti les masses de l'objectiu natural d'aconseguir l'alliberament social i nacional.
Joan Goma
En la meva opinió l'avís ja l'aviem d'haver detectat molt abans. Amb la situació que pateix el país, amb les decisions del govern espanyol contra Catalunya i amb la gran feina de picar pedra que porta fent l'ANC, l'independentisme hauria d'haver anat creixent exponencialment els dos últims anys i no ho ha fet. S'ha mantingut.
Això és perquè la contra-ofensiva funciona. La insistent i reiterada campanya de la por. La unanimitat de tots els medis de comunicació de masses espanyols i la majoria de catalans contra la independència. La guerra bruta sembrant la discòrdia entre els polítics catalans...
A veure si n'aprenem i ens posem les piles. Ja n'hi ha prou d'agafar-nos-la sempre amb paper e fumar. Hem d'anar a totes a guanyar. Hem d'aprofitar totes les oportunitats tal com fa l'enemic. Hem de fer també campanya de la por: por a seguir a Espanya. Hem de perseguir i ridiculitzar sense pietat a tots els personatge públics, periodistes i opinadors que es posicionin contra la independència, Hem de cremar etapes i anar per feina. Hem de plantejar les plebiscitèries de la forma que maximitzi les possibilitats d'èxit...
La major part de tots els mals provenen dels partits polítics. Per tant, si tot això no funciona, haurem de plantejar-nos un pla B on puguem assolir la independència sense dependre dels partits polítics.
Pep Agulló
Un avís dels efectes del temps d' indefinició sobre el procés
És això. Un avís. Vicent ja explica les limitacions de l’enquesta (a més, tota enquesta preten sempre un objectiu polític). Entrant en els números, el més rellevant, al meu entendre, és la gran baixada dels indecisos en relació al 9-N, que en general són vots refractaris al canvi i per tant del “no”. Però no penso que això és degui a les espectatives de noves forces com Podemos o de una mena de front federalista unonista del PSC, IC-EUA,... on també sumarien: PP, Cs,…No. Es deu sobretot a que davant del full de ruta després del 9-N els camins són complexes, hi ha moltes ramificacions que despisten. El “com". Que si una llista que si dues o tres, amb una indeficició, i una sensació d’estar barallats, que és perllonga perillosament. El “perquè". Eleccions plebiscitàries, constituents, referèndum, DUI,.. Tot això a les envistes d’altre eleccions, municipals, autonòmiques, un embolic. No trobem el conductor que ens guiï amb claretat. A la ciutadania dubtosa, aquesta indefinició fruit del no-acord li provoca pànic d’un futur incert. I com que sense acord no hi ha campanya pedagògica, tot plegat alimenta el “no”. Si a més a més, sumem la campanya política de molts mitjans interesats en posar la por al cos del molts votants, ens pot arribar a provocar un cert desànim que hem de combatre. I la millor forma de combatre és això d'un cop de puny a la taula.
Sr. Junqueras, que està dient: que si ERC ha fet molts gestos, ara toca a Mas de fer-ne… quin discurs de pati d'escola!! Picabaralles entre partits que no van enlloc. Encara no s’ha enterat que esta jugant amb el futur del país (i el del seu partit!). Siguin responsables! i con diu l'editorial: "Cal recuperar l’alegria que creix a partir de la UNITAT”.
Sebastià Batlle
Una pregunta: és un avís, o bé una estratègia com vostè mateix va dir fa uns dies ??. Si és que és un avís, és greu, i espero que realment sigui un toc d’ atenció per a qui ens ha de resoldre la situació.
Feliu-Joan Guillaumes
Doncs, molt honestament, crec que aquesta reflexió l'ha de fer ERC, no és just dir que és cosa "dels polítics", com si fos cosa dels dos, la llista apartidaria, de la Societat Civil, proposada pel President, ens ofereix possibilitats (seguretats, enquestas en ma, mai les hem tingut, anem molt justos). No parlem d'una coalició de dos partits, parlem d'una altra cosa, d'una llista Sí, d'un Referendum il·lusionant, indiscutible a nivell mundial. No aparquem res, en divuit mesos la gent podrà tornar a votar per eixos ideologics ... i, per si hi han dubtes d'electoralisme, amb el President voluntariament retirat. Per si fos poc, la llista Sí, deixarà clar que la Independència serveix per salvar el nostre model social a més de cultural (segons la lògica d'acabar amb el deficit fiscal). Què més volen?!?. No ens podem permetre un altre 31, un altre 34 .... si us plau ERC!!!
Diego Arcos
A l'Argentina hi ha una dita: apostar con guita ajena.
Jugar amb diners que no et pertanyen.
Aixo es el que estan fents els partidistes, jugar amb una realitat que no han construit ells, ens al contrari.
Si estem a on estem es per el poble català autoorganitzat en l'ANC, Omnium, Sumate, etc.
Diuen "societat civil", per escapolir-se amb paraules d'una realitat histórica: que la gent planera s'ha empoderat de la política.
I aixó queda palesat quan la pilota esta a la teulada del Parlament, el proces queda empantanegat.
Haurem de tornar al carrer, l'Assemblea ja esta fent tard, per les presions dels partidistes enquistats en el Secretariat.
I per demostrar el que dic, una imatge relatada: a la cantonada a on hi era, setmana rera setmana, una paradeta de l'ANC, davant la botiga d'Aple, a la Pl. Catalunya, ara hi ha una de Societat Civil, amb les seves banderes espanyoles...
Encara no hem guanyat i fins i tot podem perdre.
I els Senyors Junqueres i Mas fent juguesques miserables amb la nostra lluita, no la d'ells.
Diego Arcos
Oriol Magrinyà
Els avisos, si arriben a temps i se saben llegir amb intel·ligència, benvinguts siguin.
Tenim molta feina a fer, encara. I no cal que ens ho digui el CEO.
Penseu que quan arribi l'hora de la veritat, l'Estat posarà en marxa, de veritat, tota la maquinària de la por, el suborn i la propaganda, i no s'estarà de res.
Així, quedar un punt per sota en el CEO no té més valor q quedar un punt per sobre.
Tot està obert, i tenim molta feina.
Ramon Torramilans
El temps crec que ens va en contra. El SI SI encara pot créixer si es veu decisió ràpida en convocar les eleccions i poden començar actuacions positives, tindrem 54 dies per davant, pero cada dia que perdem, ens creixen mes i mes els enanos, i en neixen mes? M'explico millor a http://www.lasolucio.cat
Jaume M.
Tot plegat sembla un despropòsit.
Ja fa dies que comentàvem que els polítics podien esgarrar tota la feina de la gent, de tanta bona gent, de tanta feina i compromís.
I en aquestes estan, malbaratant tant capital humà com poden. Sense tenir-nos en compte, lluita de cadires, d'escons, de quotes. Un president que, un cop s'ha sentit prou fort, ja no situa el clam de la gent com a fita a assolir, primer tot l'entramat de partit. Un candidat que per damunt de tot vol tenir la clau de la casa gran.
Ja triguem en fer recordar-lis que som on som gràcies a la ANC i Òmnium Cultural, a ells i a la gent del poble que mobilització a mobilització, diada a diada, acte a acte ha fet tot per empènyer i portar-nos on estem.
Si ells no en son capaços, que se n'apartin. Si creuen que les seves dèries de partit ens ompliran el cap i el cor, van molt errats. Jo espero que tots aprenem de qui ha estat consistent amb tot el recorregut del procés, qui no ha donat un pas en fals i qui no ha fet cap intent, ni de posar-hi regnes, ni de voler-ne rèdits. Qui no ha dubtat ni un moment.
El CEO, com la majoria d'enquestes tenen un cuina (fina o barroera) que ja no m'atabala. I no ens hauria de fer, ni somiar truites, ni defallir. Es un avís, si.. .però hauria de ser un avís per a tots. Per als del altre costat també.
L'altre dia demanaves si estàvem disposats a eixir, a exigir, a cridar i a empènyer. Ho estem, molts ho estem... però els de dalt no semblen voler-ho. I si els canviem a ells ???. I si algú vesteix una proposta alternativa i els polítics actuals catalans queden arraconats (per falta de confiança en les seves intencions) ???.
Tornem a ensopegar als mateixos rocs, fem-los fora del camí i seguim-lo fins al destí.
La història els jutjarà, la nostra història, la que hem d'escriure entre tots.
Jo no estic cansat, segueixo decidit, però n'estic tip de polítics de volada regional.
2 comentaris :
Al pas que anem i a cop d'enquesta, algú pot tenir la temptació de substituir les eleccions per les enquestes.
Tens raó Hans al final passarà com el 9N que va passar de Referendum-Consulta a Enquesta ....
Publica un comentari a l'entrada