Xavier Diez
Mentre en documento per preparar una conferència sobre la construcció
de la identitat nacional a l’era contemporània, em trobo un nom que no
havia sentit mai a parlar i que la vikipèdia espanyola tracta com a un
dels nous teòrics al voltant de la nació. Es diu Roberto Augusto i és
conegut per publicar un llibre, l’any passat, amb l’impactant títol El nacionalismo ¡vaya timo! A
partir del que expressa en algunes entrevistes promocionals, la seva
tesi es podria resumir que la nació és allò que els nacionalistes creuen
que és una nació. Evidentment, i malgrat l’afirmació tautològica, el
seu discurs és més matisat, encara que resulta evident que la seva
formulació teòrica resta molt fonamentada per les especials
circumstàncies que viu, en ple debat sobre la qüestió catalana.
S’ha teoritzat a bastament al voltant de la qüestió nacional. Els
debats se succeeixen generació rere generació, almenys des dels temps de
la Il·lustració. Repassant les definicions de nació que han elaborat
els principals historiadors i pensadors, les classifico en tres
categories. Trobaríem la “romàntico-essencialista”: és un fet natural i
innat, una mena de Volkgeist,
(com reivindicava Herder); la “descriptiva-analítica”: un fenomen
social en què es comparteixen elements culturals, solidaritats
interpersonals i una identificació comunitària, (amb Anthony Smith i
Ernst Gellner com a principals defensors) i la
“voluntarista-artificial”: entesa com a una construcció expressa per
mantenir la cohesió social en el moment de descristianització occidental
(Joan R. Llobera), un procés social i cultural liderat per les elits
d’un país per cohesionar-lo artificialment (Hobsbawm) o una comunitat
imaginada on s’exalten elements compartits i s’obvien els divergents i
en què els individus es reconeixen com a part d’una comunitat
(Anderson).
Evidentment, el posicionament d’Augusto, com el dels detractors del
nacionalisme català entra dins aquesta tercera categoria. Ara que, el
que té gràcia, és que la historiografia catalana contemporània és la que
ha introduït principalment aquestes visions desmitificadores de la
nació i el nacionalisme. I, és precisament en les darreres dècades en
què s’han difós reflexions com les de Benedict Anderson, que accepta la
condició de la nació com a una construcció individual artificial, i en
certa mesura utilitarista. La nació seria l’artefacte en què un grup
d’individus s’identifiquen com a part d’una comunitat. Entre els sectors
acadèmics catalans, ja fa molts anys que aquestes tesis són acceptades.
Entre la majoria de persones amb un graduat d’ESO, també la dels
centenars de milers que surten al carrer per reivindicar la
independència, no hi deu quedar ningú que es cregui que la nació és una
mena de fet essencial i inalterable, un designi de la natura, un element
natural que el destí ens imposa com un cert esperit innat. No queden
romàntics entre els independentistes.
La ironia del cas és que són precisament els qui es consideren a sí
mateixos com a no nacionalistes (i que més pròpiament hauríem de
descriure com a antiindependentistes) els qui cauen en els paranys del
romanticisme, i pensen com Herder malgrat que mai no hagin sentit a
parlar d’ell. Són dirigents polítics que consideren l’existència de la
nació espanyola en temps prehistòrics, que mantenen una visió
orgànico-biològica (la separació és una amputació) o que fins i tot
consideren un pecat (o el fruit d’una alteració de la personalitat)
l’independentisme.
Paradoxes d’aquests temps. La nació espanyola (que, a banda d’un estat,
és també una comunitat imaginada en què s’exalten elements comuns i
s’obvien els divergents) manté una visió molt uniforme i estàtica de la
seva pròpia identitat. La nació és una, i només admet una manera d’ésser
espanyol, encara que pot tolerar elements folklòrics diferents i
sotmesos al “supremacisme castellà”. En termes religiosos, parlaríem
d’un monoteisme identitari. És per això que les propostes de
configuració en base a la plurinacionalitat són contemplades per molts
com a una heretgia intolerable. El nacionalisme (no nacionalista)
espanyol actua amb una voluntat inquisitorial i repressiva, tal com
expressa el propi ministre d’educació amb la seva LOMCE, o com difonen
la major part dels mitjans afins al govern popular.
Un dels elements diferenciats catalans és, precisament, la pluralitat
identitària. Ja ho assenyalen les periòdiques enquestes del CEO. Una
bona part de residents del país, es consideren “tant catalans com
espanyols”. De fet, la societat catalana és summament plural i variada,
amb orígens molt diversos, i un percentatge molt elevat de barreja
cultural. Tot plegat, no és viscut amb angoixes ni tensions, sinó amb
naturalitat. I això permet un dinamisme social i cultural desconegut en
altres latituds. En aquest sentit, la identitat catalana té més elements
comuns amb la nord-americana o l’argentina que amb l’espanyola o la
francesa. En termes religiosos, Catalunya és politeista, això és,
relativista, tolerant, oberta.
Així, la presumpta batalla entre nacionalisme català i no nacionalisme,
és en realitat una pura aparença. La realitat és inversa: un conflicte
entre un nacionalisme autoritari, que pretén sotmetre una societat a una
única manera d’entendre la identitat, i un país plural que no tolera
imposicions, i que fa de la llibertat personal i col·lectiva, un
fonament democràtic.
És per això que hi ha coses que el nacionalisme espanyol no és capaç de
comprendre en el procés. Es pensava que els residents catalans d’origen
andalús, castellà o extremeny actuarien d’acord amb la lògica de la
sang i el cognom. I no ha estat així. Els residents catalans que fa anys
que viuen aquí, estan molt acostumats a pensar per compte propi i
actuar d’acord amb els seus interessos, i no a obeir els governs o
altres que no saben el que pensen o volen. Al cap i a la fi, hi ha 7,5
milions de maneres d’ésser català. La identitat catalana, a partir
d’aquesta barreja i pluralitat, d’aquest no essencialisme, s’esdevé en
certa mesura una mena d’identitat Ikea. Cadascú se la construeix a la
seva manera. La idea de crear un espai propi precisament genera il·lusió
i esperança perquè, com versa la pròpia publicitat de la multinacional
sueca, cadascú té dret a crear la República de casa seva, a redecorar la
seva vida, a entendre que pot muntar un nou país, no pas des de
l’apriorisme, sinó des de la improvisació.
La independència de Catalunya, contràriament al que sostenen els seus
detractors, no té res a veure amb el nacionalisme, ni amb el passat, ni
amb la cultura, ni amb la llengua. És, com podria considera Anderson,
una comunitat imaginada fonamentada en la pròpia voluntat de ser i de
fer. En realitat, Catalunya és un país postnacional, perquè la seva
independència és viscuda essencialment, com a útil, com a projecte
propositiu, com a un acte de voluntat més enllà de les ideologies.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada