divendres, 7 de novembre del 2014

Una Catalunya postnacional

Divendres, 7.11.2014. 15:50 h

Xavier Diez




Mentre en documento per preparar una conferència sobre la construcció de la identitat nacional a l’era contemporània, em trobo un nom que no havia sentit mai a parlar i que la vikipèdia espanyola tracta com a un dels nous teòrics al voltant de la nació. Es diu Roberto Augusto i és conegut per publicar un llibre, l’any passat, amb l’impactant títol El nacionalismo ¡vaya timo! A partir del que expressa en algunes entrevistes promocionals, la seva tesi es podria resumir que la nació és allò que els nacionalistes creuen que és una nació. Evidentment, i malgrat l’afirmació tautològica, el seu discurs és més matisat, encara que resulta evident que la seva formulació teòrica resta molt fonamentada per les especials circumstàncies que viu, en ple debat sobre la qüestió catalana.

S’ha teoritzat a bastament al voltant de la qüestió nacional. Els debats se succeeixen generació rere generació, almenys des dels temps de la Il·lustració. Repassant les definicions de nació que han elaborat els principals historiadors i pensadors, les classifico en tres categories. Trobaríem la “romàntico-essencialista”: és un fet natural i innat, una mena de Volkgeist, (com reivindicava Herder); la “descriptiva-analítica”: un fenomen social en què es comparteixen elements culturals, solidaritats interpersonals i una identificació comunitària, (amb Anthony Smith i Ernst Gellner com a principals defensors) i la “voluntarista-artificial”: entesa com a una construcció expressa per mantenir la cohesió social en el moment de descristianització occidental (Joan R. Llobera), un procés social i cultural liderat per les elits d’un país per cohesionar-lo artificialment (Hobsbawm) o una comunitat imaginada on s’exalten elements compartits i s’obvien els divergents i en què els individus es reconeixen com a part d’una comunitat (Anderson).
Evidentment, el posicionament d’Augusto, com el dels detractors del nacionalisme català entra dins aquesta tercera categoria. Ara que, el que té gràcia, és que la historiografia catalana contemporània és la que ha introduït principalment aquestes visions desmitificadores de la nació i el nacionalisme. I, és precisament en les darreres dècades en què s’han difós reflexions com les de Benedict Anderson, que accepta la condició de la nació com a una construcció individual artificial, i en certa mesura utilitarista. La nació seria l’artefacte en què un grup d’individus s’identifiquen com a part d’una comunitat. Entre els sectors acadèmics catalans, ja fa molts anys que aquestes tesis són acceptades. Entre la majoria de persones amb un graduat d’ESO, també la dels centenars de milers que surten al carrer per reivindicar la independència, no hi deu quedar ningú que es cregui que la nació és una mena de fet essencial i inalterable, un designi de la natura, un element natural que el destí ens imposa com un cert esperit innat. No queden romàntics entre els independentistes.
La ironia del cas és que són precisament els qui es consideren a sí mateixos com a no nacionalistes (i que més pròpiament hauríem de descriure com a antiindependentistes) els qui cauen en els paranys del romanticisme, i pensen com Herder malgrat que mai no hagin sentit a parlar d’ell. Són dirigents polítics que consideren l’existència de la nació espanyola en temps prehistòrics, que mantenen una visió orgànico-biològica (la separació és una amputació) o que fins i tot consideren un pecat (o el fruit d’una alteració de la personalitat) l’independentisme.
Paradoxes d’aquests temps. La nació espanyola (que, a banda d’un estat, és també una comunitat imaginada en què s’exalten elements comuns i s’obvien els divergents) manté una visió molt uniforme i estàtica de la seva pròpia identitat. La nació és una, i només admet una manera d’ésser espanyol, encara que pot tolerar elements folklòrics diferents i sotmesos al “supremacisme castellà”. En termes religiosos, parlaríem d’un monoteisme identitari. És per això que les propostes de configuració en base a la plurinacionalitat són contemplades per molts com a una heretgia intolerable. El nacionalisme (no nacionalista) espanyol actua amb una voluntat inquisitorial i repressiva, tal com expressa el propi ministre d’educació amb la seva LOMCE, o com difonen la major part dels mitjans afins al govern popular.
Un dels elements diferenciats catalans és, precisament, la pluralitat identitària. Ja ho assenyalen les periòdiques enquestes del CEO. Una bona part de residents del país, es consideren “tant catalans com espanyols”. De fet, la societat catalana és summament plural i variada, amb orígens molt diversos, i un percentatge molt elevat de barreja cultural. Tot plegat, no és viscut amb angoixes ni tensions, sinó amb naturalitat. I això permet un dinamisme social i cultural desconegut en altres latituds. En aquest sentit, la identitat catalana té més elements comuns amb la nord-americana o l’argentina que amb l’espanyola o la francesa. En termes religiosos, Catalunya és politeista, això és, relativista, tolerant, oberta.
Així, la presumpta batalla entre nacionalisme català i no nacionalisme, és en realitat una pura aparença. La realitat és inversa: un conflicte entre un nacionalisme autoritari, que pretén sotmetre una societat a una única manera d’entendre la identitat, i un país plural que no tolera imposicions, i que fa de la llibertat personal i col·lectiva, un fonament democràtic.
És per això que hi ha coses que el nacionalisme espanyol no és capaç de comprendre en el procés. Es pensava que els residents catalans d’origen andalús, castellà o extremeny actuarien d’acord amb la lògica de la sang i el cognom. I no ha estat així. Els residents catalans que fa anys que viuen aquí, estan molt acostumats a pensar per compte propi i actuar d’acord amb els seus interessos, i no a obeir els governs o altres que no saben el que pensen o volen. Al cap i a la fi, hi ha 7,5 milions de maneres d’ésser català. La identitat catalana, a partir d’aquesta barreja i pluralitat, d’aquest no essencialisme, s’esdevé en certa mesura  una mena d’identitat Ikea. Cadascú se la construeix a la seva manera. La idea de crear un espai propi precisament genera il·lusió i esperança perquè, com versa la pròpia publicitat de la multinacional sueca, cadascú té dret a crear la República de casa seva, a redecorar la seva vida, a entendre que pot muntar un nou país, no pas des de l’apriorisme, sinó des de la improvisació.
La independència de Catalunya, contràriament al que sostenen els seus detractors, no té res a veure amb el nacionalisme, ni amb el passat, ni amb la cultura, ni amb la llengua. És, com podria considera Anderson, una comunitat imaginada fonamentada en la pròpia voluntat de ser i de fer. En realitat, Catalunya és un país postnacional, perquè la seva independència és viscuda essencialment, com a útil, com a projecte propositiu, com a un acte de voluntat més enllà de les ideologies.