La jungla del procés a tretze setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Lluís Companys, Javier de Godó, Josep Antoni Duran i Lleida, Pedro Morenés, Lluís Orriols i Soraya Sáenz de Santamaría.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador.-La primera setmana d’agost, ara que commemorem també el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, ha servit per ratificar la cruesa de la guerra de posicions que vivim, a l’espera de la gran batalla del 9-N. Les revelacions posteriors a l’esclat de l’afer Pujol han posat de relleu allò que ja sabíem: que Espanya inverteix ingents quantitats de diners teus i meus en la batalla de la informació. Es tracta de subornar qualsevol que tingui una dada que permeti actuar contra els sobiranistes, de pagar mitjans i columnes de opinió, de sufragar milers i milers de comentaris als mitjans digitals i a les xarxes socials. Cal ser positius i agrair-ho: començarem el nou estat néts i polits. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
Companys, Lluís (president de la Generalitat de Catalunya).
La vigència del feixisme.
L’espanyolisme ha reaccionat al nostre moviment cap a la llibertat amb una evident revifada de la hidra feixista. De moment, limitada als insults i les agressions als símbols del país. Encara que aquest bestiari parla només dels vius, excepcionalment, cal aquesta setmana fer esment a la memòria del president màrtir. Per segona vegada en pocs mesos, el nou Museu creat a la seva vila natal, el Tarròs (Tornabous), ha estat atacat per uns covards a cops de mall. Aquesta vegada, el seu momument ha estat decapitat i el pal de la bandera tirat a terra. Em plantejaria molt seriosament si no deixar-ho com està amb una placa que serveixi per donar testimoni del fet que el feixisme espanyolista que va acabar amb la seva vida fa 73 anys continua ben viu entre nosaltres.
Godó, Javier de (comte de Godó).
Certificar l’ensorrament.
La vigència del feixisme.
L’espanyolisme ha reaccionat al nostre moviment cap a la llibertat amb una evident revifada de la hidra feixista. De moment, limitada als insults i les agressions als símbols del país. Encara que aquest bestiari parla només dels vius, excepcionalment, cal aquesta setmana fer esment a la memòria del president màrtir. Per segona vegada en pocs mesos, el nou Museu creat a la seva vila natal, el Tarròs (Tornabous), ha estat atacat per uns covards a cops de mall. Aquesta vegada, el seu momument ha estat decapitat i el pal de la bandera tirat a terra. Em plantejaria molt seriosament si no deixar-ho com està amb una placa que serveixi per donar testimoni del fet que el feixisme espanyolista que va acabar amb la seva vida fa 73 anys continua ben viu entre nosaltres.
Godó, Javier de (comte de Godó).
Certificar l’ensorrament.
Les darreres dades de vendes i difusió del diari comtal, buc insígnia de la premsa dependentista a Catalunya han confirmat que el diari que dirigeix Màrius Carol manté la seva caiguda lliure. Probablement, sense suport públic ja hauria d’haver tancat. L’ànima espanyolista del seu propietari, afegida a les pressions descomunals rebudes des dels poders de l’Estat han portat el mitjà a un punt de desprestigi, probablement, de no retorn. Aquesta setmana hem vist lloar la seva línia editorial a Alicia Sánchez Camacho, des de la cadena ultra 13TV. El més divertit de tot plegat és que, l’encara líder del PP a Catalunya, hagi afirmat que els altres mitjans del Grup (RAC1 i 8tv) mantenen un to independentista (!?) per simple interès empresarial: però no havíem quedat que a Catalunya la majoria silenciosa és dependentista? No parla i tampoc sent?
Duran i Lleida, Josep Antoni(president del Comitè de Govern d’UDC).
Pantejar, desesperat.
De la mà de l’expremier italià Enrico Letta, aquesta setmana hem vist el líder demòcrata-cristià, en estampa estiuenca de mànigues de camisa llarga a mig recollir, parlant del seu nou moviment de centre. No patiu. Tot és pur teatre. A hores d’ara, el de la Franja és només un roc a la faixa dels de sempre per al moment més desesperat, però tan gastat que quan ens el vulguin llançar se’ls quedarà entre els dits. Duran i Lleida ja ni tan sols té capacitat d’arrossegar Unió al servei de l’establishment i contra el Sí-Sí. Així que, per fer soroll, ha decidit palar d’un fantasmagòric projecte (mentre afirma que mai abandonarà el seu partit) per tapar la seva pròpia impotència. El centre polític del país s’ha desplaçat cap al sobiranisme i ell ha quedat en la marginalitat.
Morenés, Pedro (ministre de Defensa espanyol).
Vestit de camuflatge.
L’activitat del ministeri de Defensa ha pres involuntàriament un protagonisme especial aquests dies: no em refereixo a l’habitual conflicte amb Gibraltar de cada estiu, que permet riure una estona mentre prenem un refresc amb els peus damunt la taula, tot comprovant com el prestigi internacional de la Marca España s’ensorra una mica més, sinó a l’extraordinària aventura del Juan Sebastian Elcano, vaixell escola de l’Armada espanyola convertit en base logística per al narcotràfic entre Colòmbia i Pontevedra, amb escala (i astorament/rídicul davant la policia) a Nova York. Aquest any la manta gibraltarenya ha de tapar molt: també, el pressupost extraordinari de gairebé 900 MEUR aprovat l’agost per a la compra de material militar; suposem, segur, segur, que sense cap vinculació amb el passat del ministre com a alt directiu d’una empresa del sector.
Orriols, Lluís(professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Girona).
Descriure la realitat és tan difícil.
Enmig de les pàgines d’El País, d’un diari marcat per la ira contra el procés, és un plaer llegir els articles del jove doctor Lluís Orriols. Aquesta setmana, dedicat a l’impacte de l’afer Pujol en el procés de Catalunya cap a la plena sobirania. A refugi de l’aclaparadora confusió ente informació i opinió en els articles de la secció de política; enmig de desenes i desenes d’opinadors i acadèmics volcats a desqualificar-nos i/o a tergirversar la realitat per tal de defensar allò que els agradaria i no el que està passant, és un plaer seguir les reflexions d’algú que intenta analitzar desapassionadament els fets: el procés continuarà endavant, bàsicament, perquè no veu dels lideratges d’una classe política que ja era del tot desprestigiada abans de la caiguda del mite.
Sáez de Santamaría, Soraya(vicepresidenta i ministra de la Presidència).
L’holograma de la Tercera Vía.
Aquesta setmana hem conegut les dades del darrer baròmetre (de juliol de 2014) del Centro d’Investigaciones Sociológicas (CIS), que depèn de la vicepresidenta del govern espanyol. Els resultats resulten ben clarificadors: els partidaris del manteniment de l’statu quo i fins i tot de l’aprimament i de la desaparició del sistema autonòmic sumen un 60% del total dels espanyols, als quals cal afegir encara pràcticament un 10% que es decanta per la possibilitat de reconèixer el dret a la independència a una comunitat autònoma. És a dir, la banya de l’unicornisme federalista ha crescut aquesta setmana, com a mínim, un centímetre més. I entretant, a qui l’importa la realitat, el president del PSC, Àngel Ros, l’home de les mil cares, ens ha recordat que l’independentisme és només una reacció emocional.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada