La jungla del procés a quinze setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Jordi Galí, Cristóbal Montoro, Núria Parlón, Francesc Valls, Manuel Valls i Miquel Valls.
Miquel Perez Latre (@Granollacs) Arxiver i Historiador. Després de mesos i mesos insultant els sobiranistes catalans molt fort, molt fort, el diari “El País” va començar aquesta setmana despatxant-se amb una enquesta interpretada a la seva manera, és a dir, amb una nova presa de pèl. Tot i que l’opció de la tercera via s’ensorra per moments i perd fins a un 12% dels seus suports respecte a la seva pròpia enquesta del maig (en només tres mesos!), el titular principal triat pel diari va ser: “la tercera via se afianza entre los catalanes”. I es que, darrerament, ens comprenen i estimen tant i tant, que ens diuen imbècils a cada pàgina de la secció de política. Aquests són alguns dels personatges clau de la setmana.
Galí, Jordi (catedràtic de la UPF).
Boicots d’amor.
Del dit i avisat (el desig, en el fons) al fet, de l'habitual pronòstic galàctic-catastròfic a l’acció concreta de boicot, ordenada des d'un despatx de la Moncloa o dels Ministerios. Un capteniment, el del Gobierno i els nacionalistes espanyols envers el procés català certament contradictori. Perquè, anem a veure, si el futur de Catalunya dins l'euro en cas d'independència és tan i tan segur que va al desastre, què té de tan nefast que un sobiranista tingui influència com a director d'investigació del Banc Central Europeu?Si quedarem aïllats del món mundial, fora de la galàxia, perquè cal evitar a tota costa que ens aproximem a l'Organització Internacional de la Francofonia? Esforçar-se tant per fer el més aspre possible l'escenari internacional d'una Catalunya independent, no és una manera de demostrar que és conseqüència directa de la simple voluntat d'Espanya?
Montoro, Cristóbal (ministre d’Hisenda espanyol).
“Libertad para Madrid”
Boicots d’amor.
Del dit i avisat (el desig, en el fons) al fet, de l'habitual pronòstic galàctic-catastròfic a l’acció concreta de boicot, ordenada des d'un despatx de la Moncloa o dels Ministerios. Un capteniment, el del Gobierno i els nacionalistes espanyols envers el procés català certament contradictori. Perquè, anem a veure, si el futur de Catalunya dins l'euro en cas d'independència és tan i tan segur que va al desastre, què té de tan nefast que un sobiranista tingui influència com a director d'investigació del Banc Central Europeu?Si quedarem aïllats del món mundial, fora de la galàxia, perquè cal evitar a tota costa que ens aproximem a l'Organització Internacional de la Francofonia? Esforçar-se tant per fer el més aspre possible l'escenari internacional d'una Catalunya independent, no és una manera de demostrar que és conseqüència directa de la simple voluntat d'Espanya?
Montoro, Cristóbal (ministre d’Hisenda espanyol).
“Libertad para Madrid”
Se’ls ha anat la mà: els nous “comptes territorialitzats”avalats pel govern espanyol no són més que una barroera operació de centripetació de la despesa realment feta a la capital de l’Estat, presentada de manera tan maldestra que gairebé ningú se la creurà des de Catalunya. La patètica atribució a Madrid d’un dèficit fiscal que, suposadament, dobla el del Principat, va provocar durant tot el dia autèntica hilaritat a les xarxes socials. El resultat, esperpèntic: l’Espanya perifèrica els roba i, per tant, cal suposar, ja no els costaria res de concedir-nos el concert econòmic. I més enllà de la fumera, els fets: a Barcelona, dimarts, davant d’un Cercle d’Economia posat de genolls, el ministre va dir a la cara, amb la seva gràcia habitual, que el govern espanyol no pensa llançar als de la tercera via ni una trista molla de pa. Ni tites-tites.
Parlón, Núria(vicepresidenta del PSc).
Però què Consulta?
La nova adjunta de Miquel Iceta, superat el vertigen que la va fer sortir corrents, ha tornat als mitjans aquests dies per difondre la "nova" línia d'acció política de la direcció socialista, renovada amb gent com araBalmón, Rangel i Sala. Diu l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet que cal fer "una Consulta" perquè així ho volen el 80% dels catalans. Que ells s'han mogut (mooolt) i han proposat una pregunta concreta (que, per cert, ah caram, ara mateix no és ni legal ni acordada!). "Una Consulta", així, sense més. Sabeu què: jo també tinc la meva proposta de pregunta per a "una Consulta": la paella, amb sofregit de ceba on sense? Canvien les cares (algunes) i la presa de pèl és idèntica. La gent demana multitudinàriament al carrer expressar l'opinió sobre la independència i el PSOE no admet ni una trista Consulta unicornista sobre la tercera via.
Valls, Francesc(sotsdirector d’El País Cataluña).
Explicar o canviar la realitat.
Quan, amb el pas de no gaire temps, la qualitat democràtica del país i el benestar dels nostres ciutadans millorin substancialment, el procés d'independència serà objecte d'atenció a les facultats de ciències polítiques, socials i de comunicació. El que veiem als mitjans darrerament és espectacular. Ni el més mínim respecte a les formes. Fa massa temps que molts es neguen obertament a publicar el que passa i han decidit centrar-se gairebé en exclusiva a comunicar què és el que els agradaria que passés. La giragonsa comunicativa d'El País a la seva darrera enquesta sobre Catalunya va ser impressionant, tot presentant l'auge independentista com una mena de crida nacional a favor de la tercera via. Obligar la gent a trencar-se la cara cada dia contra la realitat d'una manera tan flagrant té el seu risc: la mateixa enquesta reflectia l'ensorrament de la campanya de la por.
Valls, Manuel (primer ministre de la República Francesa).
Una carpeta dalt de tot.
Aquesta setmana, amb la Consulta del 9-N a menys de quatre mesosvista, s’han esberlat tabús; el primer,la lletania que la qüestió catalana era només un problema intern espanyol. Coherent, coherent, Merkel, nascuda a la RDA, ens va alliçonar sobre el respecte a la integritat territorial dels estats. Tot seguit, modificant el discurs previst, Hollande ens va situar, davant Felip VI, com un fet regional que vol esdevenir nacional: error, som una comunitat política que vol recuperar/exercir la sobirania. Per cert, que en la seva pèrdua de fa 300 anys els francesos van tenir un paper destacat. Finalment, a Madrid, Manuel Valls ha reblat el clau. L’important: ja som a primera línia, saben que anem de veres; amb nosaltres, la força de la democràcia i (aquí la clau veritable) un deute descomunal que alemanys i francesos, principals creditors d’Espanya, no voldran menjar-se amb patates.
Valls, Miquel (president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona).
Quin futurvolem.
Està molt bé que el primer ministre francès ens alerti de les conseqüències econòmiques de la nostra tria democràtica lliure. També, però, cal tenir en compte què ens espera si ens quedem, tal i com acostuma a ponderar en Xavier Sala i Martín. Si no marxem, no només també haurem de pagar (més) deute espanyol, sinó que continuarem sotmesos al règim colonial que ens aplica la metròpoli i que lesiona la nostra economia i benestar col·lectiu. Aquest dijous el president de la Cambra n’exposava les dades: entre 2009 i 2014, la inversió estatal a Catalunya ha caigut d’un 71% i en la darrera dècada s’ha reduït a la meitat. Una “retallada” que, com tantes altres, ha estat aquí del doble que a la mitjana de la resta de comunitats autònomes. Vaja, per federar-se a sobre.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada