Molts periodistes van rastrejar ahir Terrassa, però ningú no sap ni qui era aquesta dona ni encara menys quines motivacions la podien empènyer. Fins ara ningú no ha pogut trobar cap testimoni de l'agressió.
Ara com ara, l'única prova substancial que tenim de tot plegat és la paraula de Pere Navarro. I que
quede clar que jo, d'entrada, me'l crec. No em cap al cap que ningú s'invente una tal història, i tots sabem que un incident d'aquesta mena pot passar. Però pot passar per molts motius diferents, moltíssims.
Com vaig dir diumenge mateix, crec que és molt important que els fets s'aclaresquen. Primerament, perquè això no ha de passar, perquè s'ha de frenar qualsevol acte de violència política de seguida. Ningú no ha de ser agredit per les seues idees, això és simplement intolerable. Però en segon lloc perquè crec que a tots ens convé que el fet siga aclarit. Finalment Navarro va presentar la denúncia que havia anunciat. Serà important per tal que els mossos puguen esclarir el cas i saber què hi ha de cert darrere tot plegat. No sé si cal recordar que fa uns quants mesos es va esbombar una presumpta agressió independentista a un local del PSC de les Corts que finalment va resultar que havia estat un acte de joves embriacs.
Però, alhora, em sembla que també cal dir que Navarro s'extralimita en la utilització política dels fets. Si la piulada de diumenge ja era estranya, les declaracions d'ahir són, tirant curt, imprudents. És molt lamentable que Pere Navarro generalitze a partir d'una agressió que no podem dilucidar i parle d'una manera tan irresponsable d'un clima de violència que no existeix. Sabent que si li ha passat això no es pot magnificar ni elevar a categoria tal com ell fa. Diumenge mateix van esclafar ous contra Gonzàlez Pons. A Miquel Iceta fa uns mesos també li van llançar un ou dins mateix de la seu del PSC. I no recorde, per una altra banda, que Navarro haja dit res de l'intent d'atropellament de seguidors del Barça a València com tampoc dels cops que va clavar la policia a un afeccionat que duia una estelada. Ahir ens explicaven que fa anys que els locals de diversos partits a Terrassa, de signe diferent, reben petites agressions constantment i, tanmateix, no en fan el centre de la vida política del país.
Una dada final: hi ha un precedent que avui cal tenir molt en compte. Quan el desembre passat va haver-hi aquell famós incident amb el seu compte de Twitter, Pere Navarro va reaccionar dient que un pirata informàtic n'havia fet un ús il·legítim. Tanmateix, no en va voler aclarir els detalls ni denunciar-los i el responsable del seu compte de Twitter va acabar plegant. Només és un precedent, però em sembla psicològicament molt interessant.
L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)
Octavi Monsonís: D'acord, no s'ha d'agredir cap polític, ni cap persona tampoc. Ara bé, hi ha agressions directes i gens subtils que passen per alt tant la societat, com els mitjans i certes institucions de l'estat.
Pense en l'agressió contra la majoria de la població catalana, que es declara independentista, quan l'acusen de fomentar l'odi que origina l'agressió al sr. Navarro. Segons això, la majoria indepe és la responsable moral de l'agressió, cosa totalment intolerable. Recordem que van afusellar Ferrer i Guàrdia, acusat de responsabilitat moral en els fets de la Setmana Tràgica. Ara no poden afusellar la majoria de la població catalana, però si no es rebutja amb contundència la idea de l'odi creat pels independentistes, no trigaran gens a justificar qualsevol barbaritat contra el poble català.
Com persones amb tan poc de trellat (seny, dieu vosaltres) poden dirigir un partit? Tan avall ha caigut la moralitat de certs polítics? Fa feredat pensar que algun dia puguen arribar a governar.
Joaquim Griell: Qualsevol mena de violència contra una altra persona és lamentable con és l’incident de l’agressió a en Pere Navarro ha de ser condemnat per la societat independentment dels motius de l’agressió: un sobiranista contra un federalista? un socialista contra un altre socialista ? un unionista contra un federalista ? un afer de política municipal ? un afer personal ? una persona desequilibrada ? En qualsevol cas, és lamentable donar, a la babalà , una interpretació política a aquesta agressió sense haver identificat la agressora ni els seus motius. El Sr. Navarro, amb les seves declaracions, intenta beneficiar-se d’aquesta agressió presentant-se com una persona assetjada tan a Terrassa com el dia de Sant Jordi i valorar un fet aïllat com una mostra de l’inici de la violència general a Catalunya. Aquesta precipitació i aquest victimisme semblen una mostra del nerviosisme existent al carrer Nicaragua. Sort que el Sr Navarro té el recolzament del Sr Jordi Canyas ex diputat de Ciutadans.
Josep Usó: Ja ho he dit, però crec que cal insistir: la violència no és mai tolerable.
El problema de Pere Navarro és que, en el seu diagnòstic de la violència, en el seu aprofitament polític i en les seues manifestacions, en general, cada vegada coincideix més amb l'extrema dreta.
Així doncs, si diu el que ells diuen, de manera semblant, si coincideix tant amb ells, véges que no siga un d'ells.
El detall que ningú més haja vist l'agressora, només afig un plus de misteri.
Jordi Camprubí: Jo crec que el senyor Navarro està perdent els papers i comença ha estar immers en una certa paranoia. El partit se li aprima, ell no sap on va i d'alguna manera ha de treure pit i que es parli de la seva persona,, encara que sigui a partir d'un incident fosc, molt fosc. Veurem com acaba tot plegat, de moment el senyor Navarro ja intenta treuren un rèdit polític dient barbaritats de l'alçada d'un campanar. Sí, definitivament ha perdut els papers, lidera un partit que va absolutament a la deriva.
Xavier Arenas: Queden 200 dies per a que els catalans puguin ser consultats com a persones en relació a la seva voluntat de ser.
Fins avui el nostre comportament ha estat impecable. No hem caigut en cap de les provocacions fetes des de l'estat (en minúscula). Això els hi ha trencat qualsevol hipòtesi de treball en contra de la consulta. També la no fractura social els hi trenca tots els esquemes mentals. La valentia del president Mas els ha deixat estorats. El convenciment dia a dia i l'augment de la massa social a favor de la consulta els posa rabiosos.
Davant de tot això, les clavegueres de l'estat només tenen una tasca a banda de repartir aquells milions d'euros que es varen destinar- sense control algun- a evitar la consulta i capgirar les enquestes a favor de la independència. Aquesta tasca és la de desestabilitzar el país, i intentar un fractura social (que fins ara no han aconseguit).
Tal i com va dir Gandhi, primer ens varen ignorar, després se'n reien i ara ja ens ataquen. Ara que ataquen d'aquesta absurda i infantil manera (la de la bufetada) ja queda menys per guanyar. ¿O potser algú encara pensa que la bufetada li hem fet nosaltres?
Pau i tranquil·litat que ja som al cap del carrer.
Josep Blesa: Si a Pere Navarro no ha acabat d’aclarir si es tracta d’un afer d’agressió política o d’un afer de faldes, el cas de la González-Pons amb l’ou llançat pels manifestants de la Plataforma contra les prospeccions petrolíferes i els treballadors de RTVV que es manifestaven a l’entrada del recinte del Teatre del Raval, a Castelló de la Plana tampoc hi ha cap enregistrament i sols l’asseveració d’un diari de València, especialitzat en la distorsió de la realitat. Molts del que se’n fan eco, es remeten a la dita premsa espanyola en terra colonial. Em va semblar curiós que quan el primer comentarista de la notícia pregunta en català: Hi ha vídeo?, la contestació immediata a ell, fou en espanyol: Sí, el de ta mare amb el carter. I a partir d’cí ja es va embolicar tot. És una vella tàctica, coneguda quan els fets dels actors polítics responsables d’una situació insostenible pretenen el doble objectiu de què no se’n parle dels casos concrets i desviar l’atenció a temes menors en els quals ells apareixen com a víctimes. Quan són els botxins dels casos concrets de les injustícies obrades sobre els manifestants indignats. Tampoc són casuals les manifestacions d’en González-Pons, dient que “n’eren quatre gats”, “que feien por” i que cridaven “País Valencià, parla català !”...vaja, unes declaracions extretes del manual de capçalera del partits dependentistes espanyols que descriuen “La pesta blava” i “Del Roig al Blau”. La “Batalla de Terrassa” o de “Badalona “ o de Tarragona” són els epígons de la de “València”. Fins al Sant Jordi de l’any que ve, en tindrem molts més que els set de Tebes. Sobretot, ens cal servar l’astúcia i fredor per a no caure envescats a llurs paranys.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada