David Fernàndez : 25-A, cantar Grândola a València

25.04.2014

'Allà, ruptura democràtica. Aquí, reforma transmutada en impunitat, estratègies de la tensió i frens d'emergència contra els anhels socials i nacionals'

'Mil cops taral·lejada a cada cantonada i a cada lluita, Grândola, himne de llibertat, ressona avui encara'

'Ells van posar clavells als fusells. A nosaltres només ens caldrà capficar vots a les urnes'

 

Avui, a penes fa unes hores, passada la mitjanit portuguesa d'ara fa 40 anys, la tendra melodia de 'Grândola, Vila Morena' de Zeca Afonso ressonava a Ràdio Renascença, al programa 'Limite', i s'escolava per tot arreu. Era el senyal llargament esperat durant nits que van ser anys. Dècades inacabables perquè en una sola matinada curta, la dictadura més antiga del sud d'Europa, caigués i s'enfonsès com un terrós de sucre, com a conseqüència de la insurrecció militar pacífica impulsada per l'MFA, el moviment covat al sí de les forces armades portugueses. D'aleshores ençà, la imatge inoblidable ha restat inesborrablament intacte. Cruïlla i certesa de com d'insondable és la retrobada amb la sempre llarga lluita per la llibertat: clavells inutilitzant fusells, carrers destituint el règim i la bona gent tombant tota la crueltat d'una dictadura sencera. Ucronies, Nelson Mandela enmig de Lisboa: tot és impossible fins que deixa de ser-ho. O la PAH prenent l'avinguda de la llibertat: sí, sí que es pot.

'O povo é que mais ordena'. Per als nascuts sota la democràcia de l'amnèsia i l'oblit planificat, i ara
que tant es deïfica la maldestra transició espanyola –aquella que va deixar impune el crim continuat que va ser el franquisme–, 'la revolució dels clavells' despulla sempre el transaccional mite transicional hispànic: en a penes 24 hores, prenent aeroports i carrers, la dictadura va ensorrar-se, tots els presos polítics van ser alliberats, els exiliats tornaren a casa i la bruta i brutal polícia política, la PIDE, es fonia en sí mateixa i fugia, assetjada per l'ètica resistent, resilient, del carrer. Igualet que al Regne d'Espanya, vaja. Allà, ruptura democràtica. Aquí, reforma transmutada en impunitat, estratègies de la tensió i frens d'emergència contra els anhels socials i nacionals. Malgrat aquell abril, tan lluny i tan a prop, el franquisme remullés totes les seves barbes.

'Jurei ter por companheira a tua vontade'. Després, contratonada lampedusiana per a que res canviï, per limitar l'abast de tot canvi polític i social, un altre mite actual –l'Europa que va congelar Franco i Salazar durant 40 anys enmig de la guerra freda– va activar-se per refrenar-ho tot. Fundacions socialdemòcrates alemanyes, contracops de militars conservadors, la mateixa OTAN i fins i tot un Kissinger que exigia una sortida 'a la xilena' s'hi van conjurar per aturar el procés. I l'operació Suresnes del PSOE va replicar amb l'Operació Mario Soares. I se'n van sortir, és clar, que qui talla el bacallà sempre ens fa salat. Però ningú mai ha aconseguit emmudir Grândola encara.

'Terra de fraternidade'. Passat vist amb els ulls del present per furetejar el futur, no deixa de ser rabïudament actual que les primeres decisions d'aquella revolució dels clavells nacionalitzéssin la banca i els sectors estratègics, desfessin el poder de les elits, decretessin la descolonització i iniciéssin un procés socialitzant contra l'espoli, el saqueig i l'enriquiment que havia promogut la dictadura contra les classes populars.

'En cada esquinha un amigo'. Mil cops cantada arreu del món, mil cops taral·lejada a cada cantonada i a cada lluita, Grândola, himne de llibertat, ressona avui encara. A Portugal, des de 2012, és la imprescindible banda sonora original contra la troika, els cops de mercat i les tiranies financeres dels nostres dies. Fins i tot, el president Passos Coelho va haver d'emmudir ara fa un any, quan un grup de ciutadans la va entonar des de la tribuna de convidats del parlament lus. Grândola encara.






'En cada rostro, igualdade'. En el temps al temps que som, és hora que torni Grândola. Que s'escoli de nou. 40 anys després, aquí estem i aquí seguim. Fèrtil mirada retrospectiva, mirar enrere per seguir endavant i memòria d'un futur anterior: ells van posar clavells als fusells. A nosaltres només ens caldrà capficar vots a les urnes.

Més que mai, doncs, esperant el senyal. Tic-tac.

El 9N, posem per cas, quan “o povo” torni a ser “quem mais ordena”.

Grândola. Avui i aquí. Ara i encara.

Demà als carrers de València.

I encara més demà passat.



Quan ens retrobem amb la llibertat.


http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4187359/25-cantar-grandola-valencia.html