S'estimarien més que continuéssim modificant les fronteres europees amb guerres i aliances monàrquiques? Ja s'ho poden confitar.
Volem formar part d'un projecte europeu insensible a l'exercici democràtic com a forma de decidir el futur polític dels pobles?
Ignoro qui té raó i no tinc la capacitació tècnica per a prendre una posició forta sobre la qüestió. Em fio més, això sí, de la veu d'experts independents que no de polítics posats a dit pels governs dels estats membres –inclosos el Regne d'Espanya i el Regne Unit–. Però qui té raó –o qui en té més– no m'interessa gens per a això que vull exposar. Al cap i a la fi, la raó jurídica compta ben poc en aquests casos i sempre s'acaba imposant la lògica i l'interès polítics.
El fet que em sorprèn més del debat etern sobre la hipotètica exclusió d'un nou estat català –recordem que Andorra ja és un estat català– és que gairebé ningú no s'ha parat a pensar si els catalans volem formar part de la Unió Europea. De la mateixa manera que quan algú va dir que quedaríem fora de l'OTAN de manera automàtica, tampoc no va tenir en compte si voldríem ser-hi. El debat sobre l'interès i la conveniència de pertànyer a les institucions i als tractats internacionals és infinitament més interessant i productiu per al nostre futur que no el debat sobre la qüestió jurídico-formal de l'exclusió.
Si la UE té ganes de perjudicar-se gratuïtament i conclou que en
restarem fora, caldrà decidir si volem començar el procés d'integració com a futur estat membre. Si la UE mira pels seus interessos i imposa una solució política al cas català per incloure automàticament el nou estat, també caldrà decidir si volem sortir-ne. I això mateix ha de passar amb totes les institucions de les quals és membre el Regne d'Espanya.
Voldrem formar part de l'Espai Econòmic Europeu a través de l'Associació Europea de Lliure Comerç, com Noruega? Caldrà fer el debat i decidir-ho. Voldrem ser inclosos en l'espai Schengen? A Frontex? A l'Europol? S'haurà de decidir. A les Nacions Unides? També caldrà parlar-ne.
Que tothom ho tingui ben clar: Catalunya serà allà on els catalans vulguem que sigui i, a la vegada, ens hi vulguin. Que una institució no ens accepta? Bon vent i barca nova! La independència és això. Nosaltres decidim. Si no ens hi volen, girem full i continuem construint el món que volem amb aquells que ens accepten. Que la UE expulsa un contribuent net que ha estat un dels màxims defensors del projecte europeu i que ha decidit el seu futur d'una manera democràtica i pacífica? Doncs, sincerament, la UE no és un projecte que m'interessi ni m'agradi. S'estimarien més que continuéssim modificant les fronteres europees amb guerres i aliances monàrquiques? Doncs no en tenim gens de ganes i ja s'ho poden confitar.
Hi ha un debat possible i molt interessant –que convido a fer-lo a aquells que estiguin preparats per a fer-lo– sobre la conveniència econòmica del manteniment de Catalunya a la UE. Cal fer també aquest debat. Però jo encara trobo més important i definitiu el debat democràtic. Volem formar part d'un projecte europeu insensible a l'exercici democràtic com a sistema de decidir el futur polític dels pobles? Volem formar part d'unes institucions regides per uns governants que no són escollits per la ciutadania sinó pels estats membres?
Debatre és construir. I aquests mesos que vénen hem de començar a construir el nostre futur com a poble. Cal un debat de qualitat sobre com volem l'estat català. I un debat de qualitat no ha de fer por a ningú. No ha pas de fer perillar la decisiva unitat política i cívica que permetrà que fem un referèndum sobre la independència i que el guanyem. I sí, haurem guanyat això: la capacitat de decidir com volem viure, com ens volem governar i amb qui. Sí, sí, això és la independència. Quan parlem d'independència, parlem-ne seriosament, si us plau.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada