Hi ha arguments suficients perquè l’apel·lació catalana al ja habitual dret a decidir retrocedeixi en favor del dret a l’autodeterminació nacional
Pau Bossacoma |
El Pacte Nacional pel Dret a Decidir. |
Davant diverses teories filosòfiques sobre el dret moral
a la secessió unilateral, hi ha arguments suficients perquè
l’apel·lació catalana al ja habitual dret a decidir retrocedeixi en
favor del dret a l’autodeterminació nacional −com a mínim en els
documents solemnes i/o institucionals.
La
literatura acadèmica classifica així les teories secessionistes: (1)
Les teories remeieres entenen el dret moral de secessió com un simple
dret reparador i reaccional contra les injustícies o els greuges que
pateix un territori concret de l’estat. (2) Les teories primàries
conceben el dret moral de secessió com a dret primari i general
independent de la violació prèvia d’altres drets. Les teories
secessionistes primàries se subdivideixen en dues tipologies teòriques.
(2.1) D’una banda, les teories adscriptives atribueixen el dret de
secessió a uns tipus de comunitats humanes definides per llurs
característiques culturals, històriques i/o lingüístiques comunes. És a
dir, les teories adscriptives es vinculen al principi de nacionalitat en
virtut del qual les nacions tenen un dret primari a l’autodeterminació.
(2.2) D’altra banda, les teories associatives defensen un dret de
secessió de qualsevol grup de persones concentrat territorialment quan
fa algunes generacions que habita al territori.
Hi ha
diverses raons per les quals l’independentisme català ha de defugir o,
com a mínim, distanciar-se de les teories remeieres. Les teories
remeieres són una tipologia del dret moral de revolta. Consegüentment,
si tots els ciutadans pateixen una injustícia, el titular del dret moral
de revolta seria tota la ciutadania de l’estat, en canvi, si només un
territori concret pateix tiranies selectives, aquest territori tindria
un dret moral de secessió. El dret internacional vigent respon més aviat
a teories remeieres, ja que reconeix el dret de secessió a les antigues
colònies, els territoris ocupats per la força i els territoris que han
patit greus vulneracions dels drets humans. Com tot seguit raonarem, les
injustícies o greuges selectius que pateixi o hagi patit Catalunya per
part de l’estat espanyol no són ni han de ser el fonament principal de
la reivindicació independentista, sinó causes complementàries.
Caldrà al·legar els greuges amb cautela perquè, entre altres raons,
Catalunya no és considerada una colònia. L’ocupació militar borbònica és
llunyana en el temps (300 anys!), i, amb matisos, legal i legítima,
segons el dret de gents del moment. Actualment, els catalans no pateixen
vulneracions selectives de drets humans. El dèficit fiscal és complex
d’al·legar com a injustícia perquè no hi ha consens internacional sobre
els llindars adequats de solidaritat interterritorial. Catalunya disposa
en l’actualitat d’un dret d’autodeterminació interna −dret a
l’autonomia− aparentment extens −tot i que és una autonomia més
administrativa que política i legislativa−. Segons el meu parer, l’estat
central no ha vulnerat el pacte constitucional, sinó que no ha satisfet
les expectatives legítimes de Catalunya per interpretar extensivament
aquest pacte. Malgrat que hom al·legui el perill de la supervivència
cultural, la Generalitat encara aconsegueix mantenir la pervivència del
català a les aules i en altres espais públics rellevants.
Sembla necessari, doncs, explorar les teories secessionistes primàries.
Les teories adscriptives i associatives es basen en un dret primari a
l’autodeterminació i la secessió, però divergeixen en el fet de qui és
l’auto −el subjecte polític per a les adscriptives és la comunitat
nacional, i per a les associatives, tot grup de persones concentrat
territorialment−, malgrat que comparteixen en bona mesura la capacitat
primària de determinació −per via democràtica−. Això significa que una
teoria adscriptiva liberal requereix que el principi de nacionalitat
vagi de bracet amb el principi democràtic.
A més, la consciència
nacional, com a sentiment col·lectiu de pertinença a la mateixa
comunitat cultural, en la mesura que apel·la a un sentiment democràtic
intersubjectiu, també connecta les teories primàries.
Malgrat aquestes connexions entre teories primàries, és rellevant
distingir-les a efectes teòrics i pràctics. Les teories associatives, en
comptes de basar-se en el principi de nacionalitat, es fonamenten en el
principi de lliure associació política com a legitimador d’un dret
democràtic general a la secessió. Per tant, les teories adscriptives
s’il·lustren millor amb la terminologia 'dret a l’autodeterminació
nacional', mentre que les teories associatives, amb el 'dret a decidir'.
Un primer avantatge de les teories adscriptives és que impedeixen una
secessió de simples persones riques concentrades territorialment.
Malgrat que hi ha nacions més riques que altres, una nació no és una
mera agrupació de persones riques. Les nacions, més enllà de l’element
essencial de la consciència nacional, tenen elements objectius o
objectivables −història, llengua, tradicions, mites, costums, dret,
associacionisme...−. Un segon avantatge és que restringeixen en bona
mesura les secessions infinites. A tall d’exemple, i en virtut d’una
teoria adscriptiva, la Vall d’Aran podria esdevenir independent d’un
futur estat català, però no l’Hospitalet de Llobregat. Un tercer
avantatge és que són més explicatives i realistes, ja que els estats
contemporanis no són anacionals, són nacionals o multinacionals (és a
dir, no són ni poden ser nacionalment neutrals). Tots els estats, inclús
els estats multinacionals liberals, són estats nacionalitzadors perquè
fan construcció nacional. Ben resumidament, les teories sobre el
nacionalisme liberal apunten que els estats liberals contemporanis no
són cosmopolites, sinó nacionalistes. El vincle de nacionalitat aporta
la confiança i la solidaritat necessàries perquè funcionin degudament
els estats liberals i democràtics del benestar.
Arribats aquí, ¿quin aparell teòric i terminològic encaixaria millor amb
la realitat i reivindicacions catalanes? Cal emfatitzar que existeixen
elements objectius i subjectius més que suficients per qualificar
Catalunya de nació −malgrat que tothom és conscient que els límits
nacionals són difusos i dinàmics−. “Catalunya és nació, i tota nació té
dret a decidir el seu futur polític”, declara el Manifest Rigol.
El fet que la societat catalana s’autoqualifiqui majoritàriament de
nació i que aquesta sigui la raó principal per la qual pugui aspirar a
autoconsultar-se sobre si vol esdevenir un estat independent ens
condueix directament cap a les teories adscriptives.
Per dir les coses pel seu nom cal retornar a l’ús de la terminologia
clàssica sobre el dret a l’autodeterminació nacional en comptes del dret
a decidir. Ja que ambdós drets són apel·lacions morals, cal
enfrontar-se obertament i racionalment contra les teories normatives
restrictives sobre el dret moral unilateral a la secessió. Encara que el
dret a decidir convenci l’opinió pública catalana, no aconseguirà
despistar, i encara menys convèncer, els cercles de poder i d’opinió
forasters.
Nota sobre l'autor: Llicenciat en dret i
ciències polítiques i de l'administració. Investigador al departament de
Dret de la Universitat Pompeu Fabra.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada