Divendres
03.01.2014
11:02
En un article al diari The Scotsman, el principal diari escocès
El principal diari escocès, The Scotsman, publica avui un article
del periodista i polític George Kerevan, titulat 'Sonen les campanes
per a un canvi d'ordre a Espanya', en el qual analitza la convocatòria
del referèndum d'independència a Catalunya. 'El que passa a Catalunya a
finals d'aquest any serà examinat amb gran interès a tot Europa', diu
Kerevan, que afegeix: 'una diferència significativa entre les situacions
d'Escòcia i de Catalunya és que el govern espanyol a Madrid s'oposa añ
referèndum. Per què els polítics de Madrid són tan reticents a una
votació democràtica, sobretot quan és tan clarament exigida pels
catalans?'Kerevan apunta que el pes econòmic de Catalunya dins de l'estat espanyol i el temor de perdre aquesta pota econòmica pot influir en la negativa, però apunta una altra raó com a fonamental: 'Les formalitats de la constitució post-Franco oculten una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) continua oposant-se implacablement a la secessió, fins al punt de recórrer a la violència.' I diu: 'Mariano Rajoy està desesperat per evitar una confrontació, especialment donada la profunda crisi econòmica que travessa Espanya, amb un sorprenent 55 per cent dels joves desocupats. El vot català és un polvorí polític.'
Kerevan analitza el mapa polític català, l'aliança entre CiU i ERC, l'anomenada tercera via i la doble pregunta del referèndum, de la qual diu que recorda la que va proposar Alex Salmond i que va ser refusada per David Cameron.
I acaba dient: 'El fantasma del general Franco no pot tenir Catalunya com a ostatge en contra de la seva voluntat. Madrid té un deure democràtic amb Catalunya i la Unió Europea i el Consell d'Europa han de assegurar-se que així és. […] Aquí, a Escòcia , el missatge dels esdeveniments catalans és clar: la vella Europa dels estats centralitzats i burocràtics (els que es financen mitjançant el foment de les bombolles de crèdit insostenibles) s'ha acabat. Excepte un referèndum o dos.'
Llegiu l'article íntegre, traduït al català, ací:
'El fatídic any ha arribat per fi, després de segles d'agitació. La sort
política ja s'ha llançat, però el resultat és incert. Una cosa és
segura: la data per al referèndum sobre la independència s'ha establert
per al 9 de novembre. A Catalunya.
El president català, Artur Mas, ha anunciat de seguir l'exemple d'Escòcia i fer un referèndum al novembre, de manera que els catalans puguin 'decidir per si mateixos sobre el seu propi futur'. Va fer la seva declaració històrica flanquejat pels dirigents dels cinc partits que representen dos terços dels escons al parlament català. Les enquestes situen el suport a la independència en el 56%.
Una diferència significativa entre les situacions escocesa i catalana és que el govern espanyol a Madrid s'ha posat en contra de permetre el referèndum, tot i que Mas s'ha cuidat de parlar de 'consulta'. Per què els polítics de Madrid són tan particularment reticents a permetre una votació democràtica, sobretot quan és tan clarament exigida pels votants catalans? En part, això reflecteix la importància de l'oposició de Catalunya (amb una població de 7,5 milions) a la malmesa economia espanyola: la regió representa una cinquena part del PIB d'Espanya. En part, també, reflecteix els dictats de la constitució espanyola, que prohibeix específicament qualsevol intent dels parlaments regionals a convocar un referèndum d'independència.
Però les formalitats de la constitució post-Franco amaguen una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) continua essent implacablement oposada a la secessió, fins el punt de recórrer a la violència. El primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, tot i ésser un demòcrata exemplar, està desesperat per evitar una confrontació, especialment atesa la profunda crisi econòmica que viu Espanya, amb un sorprenent 55% de joves desocupats. El vot català és un polvorí polític.
Això continua essent cert fins i tot si Madrid veta formalment el referèndum. Mas s'ha vist obligat a cridar a la votació per la pressió des de sota. Mas i la seva moderada Convergència i Unió (CiU), l'equivalent català de l'SNP, també s'encaren a la competència electoral d'uns altres partits que afavoreixen una posició més decidida sobre la independència, especialment l'obertament separatista Esquerra Republicana (ERC), de la qual Convergència depèn per a manteir el seu govern en minoria.
Mentre que CiU és l'estendard tradicional de la sobirania nacional catalana, la carnisseria de la guerra del 1936-1939 ha fet que el partit tingui sempre por de generar violència. Com a resultat, des de la mort de Franco CiU ha seguit la demanda del que anomenaríem 'màxima devolució', i sols brandava l'amenaça de la independència com a palanca política. Això va funcionar bé fins la crisi econòmica del 2008, quan l'esclat de la boja bombolla immobiliària espanyola va causar una implosió de l'economia. Des de llavors, el suport popular a la independència completa s'ha disparat en oposició a les polítiques d'austeritat de Madrid i la sensació que la Catalunya treballadora és espremuda per a pagar el malbaratament d'unes altres parts d'Espanya.
ERC encapçala la lluita contra l'austeritat a Catalunya. Les enquestes d'opinió mostren que ara és més popular que no pas CiU. En efecte, Mas ha hagut de cedir en el referèndum si volia que ERC no desertés la coalició de govern català. Però Mas es pot veure obligat a obeir les ordres del Tribunal Constitucional d'Espanya per desballestar el referèndum. Això podria dividir CiU i deixar el moviment d'independència en mans d'ERC. Les eleccions catalanes vinents són programades per al 2016. Què passaria si ERC surt victoriosa amb la plataforma que demana un referèndum, independentment de l'oposició de Madrid? Sortiran els tancs?
Hi ha un camí intermedi que competeix per captar l'atenció (una solució federal per reemplaçar la devolució 'ad hoc' i la contínua mà dura de Madrid). Aquest compromís podria trobar suport fins i tot a Catalunya, on les enquestes recents mostren que quatre de cada cinc catalans (sense tenir en compte quina és la seva posició sobre la secessió) estarien a favor que Madrid donés més poders a Barcelona. El federalisme és defensat pels socialistes de l'oposició a Madrid i per l'ala moderada de CiU a Catalunya.
En aquest sentit, és interessant que Mas proposi no una pregunta, sinó dues, en el referèndum del 9 de novembre. La primera diu: 'Vols que Catalunya esdevingui un estat?' I la segona: 'En cas afirmatiu, vols que aquest estat sigui independent?' La primera pregunta és per al federalisme i la màxima devolució, i per això els socialistes catalans han acceptat el referèndum. L'acceptació formal de Madrid de la sobirania catalana permetria llavors a Barcelona d'acceptar un acord federal.
La segona pregunta determinaria si una majoria de catalans va pel federalisme o espera la independència. (Tot això pot sonar familiar: és exactament la branca d'olivera constitucional que va oferir Alex Salmond, però va ésser rebutjada per David Cameron.)
Una cosa que ningú no sap és què passa a Espanya. Fins i tot l'opció federal és molt incerta perquè necessitaria el suport del Partit Popular de Rajoy, que és poc probable, atès que significaria una ruptura amb la noció mística de la sobirania espanyola que uneix els espanyols de dretes facciosos. El perill és que la manca de voluntat de Rajoy per complir amb els catalans a mig camí podria acabar en desastre.
El fantasma del general Franco no hauria de mantenir com a ostatge la nació catalana en contra de la seva voluntat. Madrid té el deure democràtic perquè els catalans tenen el seu referèndum consultiu (en realitat, la manera més pacífica). La Unió Europea i el Consell d'Europa han d'assegurar-se que ho fa. Algunes paraules tranquil·litzadores de Cameron a Rajoy potser no anirien gens malament, tampoc. Al capdavall, el govern espanyol no ha mostrat reticència a interferir en el referèndum escocès.
Aquí, a Escòcia, el missatge dels esdeveniments catalans és clar. La vella Europa dels estats centralitzats i burocràtics (que es financen mitjançant el foment de les bombolles de crèdit insostenibles) s'ha acabat. Excepte un referèndum o dos.'
El president català, Artur Mas, ha anunciat de seguir l'exemple d'Escòcia i fer un referèndum al novembre, de manera que els catalans puguin 'decidir per si mateixos sobre el seu propi futur'. Va fer la seva declaració històrica flanquejat pels dirigents dels cinc partits que representen dos terços dels escons al parlament català. Les enquestes situen el suport a la independència en el 56%.
Una diferència significativa entre les situacions escocesa i catalana és que el govern espanyol a Madrid s'ha posat en contra de permetre el referèndum, tot i que Mas s'ha cuidat de parlar de 'consulta'. Per què els polítics de Madrid són tan particularment reticents a permetre una votació democràtica, sobretot quan és tan clarament exigida pels votants catalans? En part, això reflecteix la importància de l'oposició de Catalunya (amb una població de 7,5 milions) a la malmesa economia espanyola: la regió representa una cinquena part del PIB d'Espanya. En part, també, reflecteix els dictats de la constitució espanyola, que prohibeix específicament qualsevol intent dels parlaments regionals a convocar un referèndum d'independència.
Però les formalitats de la constitució post-Franco amaguen una realitat més profunda: la dreta espanyola (sobretot les restes latents del vell règim franquista) continua essent implacablement oposada a la secessió, fins el punt de recórrer a la violència. El primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, tot i ésser un demòcrata exemplar, està desesperat per evitar una confrontació, especialment atesa la profunda crisi econòmica que viu Espanya, amb un sorprenent 55% de joves desocupats. El vot català és un polvorí polític.
Això continua essent cert fins i tot si Madrid veta formalment el referèndum. Mas s'ha vist obligat a cridar a la votació per la pressió des de sota. Mas i la seva moderada Convergència i Unió (CiU), l'equivalent català de l'SNP, també s'encaren a la competència electoral d'uns altres partits que afavoreixen una posició més decidida sobre la independència, especialment l'obertament separatista Esquerra Republicana (ERC), de la qual Convergència depèn per a manteir el seu govern en minoria.
Mentre que CiU és l'estendard tradicional de la sobirania nacional catalana, la carnisseria de la guerra del 1936-1939 ha fet que el partit tingui sempre por de generar violència. Com a resultat, des de la mort de Franco CiU ha seguit la demanda del que anomenaríem 'màxima devolució', i sols brandava l'amenaça de la independència com a palanca política. Això va funcionar bé fins la crisi econòmica del 2008, quan l'esclat de la boja bombolla immobiliària espanyola va causar una implosió de l'economia. Des de llavors, el suport popular a la independència completa s'ha disparat en oposició a les polítiques d'austeritat de Madrid i la sensació que la Catalunya treballadora és espremuda per a pagar el malbaratament d'unes altres parts d'Espanya.
ERC encapçala la lluita contra l'austeritat a Catalunya. Les enquestes d'opinió mostren que ara és més popular que no pas CiU. En efecte, Mas ha hagut de cedir en el referèndum si volia que ERC no desertés la coalició de govern català. Però Mas es pot veure obligat a obeir les ordres del Tribunal Constitucional d'Espanya per desballestar el referèndum. Això podria dividir CiU i deixar el moviment d'independència en mans d'ERC. Les eleccions catalanes vinents són programades per al 2016. Què passaria si ERC surt victoriosa amb la plataforma que demana un referèndum, independentment de l'oposició de Madrid? Sortiran els tancs?
Hi ha un camí intermedi que competeix per captar l'atenció (una solució federal per reemplaçar la devolució 'ad hoc' i la contínua mà dura de Madrid). Aquest compromís podria trobar suport fins i tot a Catalunya, on les enquestes recents mostren que quatre de cada cinc catalans (sense tenir en compte quina és la seva posició sobre la secessió) estarien a favor que Madrid donés més poders a Barcelona. El federalisme és defensat pels socialistes de l'oposició a Madrid i per l'ala moderada de CiU a Catalunya.
En aquest sentit, és interessant que Mas proposi no una pregunta, sinó dues, en el referèndum del 9 de novembre. La primera diu: 'Vols que Catalunya esdevingui un estat?' I la segona: 'En cas afirmatiu, vols que aquest estat sigui independent?' La primera pregunta és per al federalisme i la màxima devolució, i per això els socialistes catalans han acceptat el referèndum. L'acceptació formal de Madrid de la sobirania catalana permetria llavors a Barcelona d'acceptar un acord federal.
La segona pregunta determinaria si una majoria de catalans va pel federalisme o espera la independència. (Tot això pot sonar familiar: és exactament la branca d'olivera constitucional que va oferir Alex Salmond, però va ésser rebutjada per David Cameron.)
Una cosa que ningú no sap és què passa a Espanya. Fins i tot l'opció federal és molt incerta perquè necessitaria el suport del Partit Popular de Rajoy, que és poc probable, atès que significaria una ruptura amb la noció mística de la sobirania espanyola que uneix els espanyols de dretes facciosos. El perill és que la manca de voluntat de Rajoy per complir amb els catalans a mig camí podria acabar en desastre.
El fantasma del general Franco no hauria de mantenir com a ostatge la nació catalana en contra de la seva voluntat. Madrid té el deure democràtic perquè els catalans tenen el seu referèndum consultiu (en realitat, la manera més pacífica). La Unió Europea i el Consell d'Europa han d'assegurar-se que ho fa. Algunes paraules tranquil·litzadores de Cameron a Rajoy potser no anirien gens malament, tampoc. Al capdavall, el govern espanyol no ha mostrat reticència a interferir en el referèndum escocès.
Aquí, a Escòcia, el missatge dels esdeveniments catalans és clar. La vella Europa dels estats centralitzats i burocràtics (que es financen mitjançant el foment de les bombolles de crèdit insostenibles) s'ha acabat. Excepte un referèndum o dos.'
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada