Opinió. Jordi Graupera : Ben quiet, amb la Terribas mirant-lo

Opinió. Jordi Graupera

06/09/2013

"La tesi dels cínics és que Mas ha posat el fre, ha fet un gir, ha plegat veles, s’ho ha repensat. Volen que els radicals se’l carreguin"

 

Jordi Graupera

Jordi Graupera Llicenciat en Filosofia a Barcelona. Faig el doctorat a Nova York. El catalanisme no es cura viatjant.

Els anti-indepentistes amb poder volen acabar amb Mas, creuen que sense ell això s'enfonsa. És un error de càlcul comprensible. Quan t’has passat la vida folkloritzant la gent, fent-li creure que aquesta realitat és l’única possible, que aquest equilibri de poders --o desequilibri-- és l’únic possible, tan únicament possible que és inevitable, és normal pensar que el sacrifici ritual del líder de la colla –un fracàs estrepitós– serà un exemple terapèutic per a tothom. És molt important, essencial, que aquest fracàs sigui percebut com un fracàs del radicalisme. Sí, sí, ha de dir el fracàs, hi ha idees boniques que la gent de bon cor pot creure netament, mastegant una arrel, essent poble, però la realitat és la que és, cal acceptar-la perquè a la vida cal cedir, etcètera. I aquest en Mas se les va creure i s’ha passat i ara en paga les conseqüències. És el Pavlov català de sempre: si t’alces, coça.

Aquesta és la tesi que ve: hi ha dos extrems, els independentistes i el PP. Són dos extrems que ens duen a l’horror, a un carreró sense sortida, són l’impossible. Aquesta tesi, però, a banda de falsa, en realitat està enfocada només als catalans, concretament als catalans que no tenen temps ni ganes de passar el dia llegint la lletra menuda del contracte social, la bona gent, com els anomena el cinisme quan es vol referir a la tonta gent. La gent manipulable, de bona fe, la carn de canó.

La tesi és falsa perquè l’extrem del PP és la realitat d’avui. No només és possible, com és obvi, sinó l’única cosa real i tangible que tenim. En dir-ne extremista i impossible sembla que donin la raó a l’angoixa de la bona gent, que empatitzin amb les ànsies inconcretes, pures, morals que té aquesta gent de tocar una cosa nova. Però en realitat només fan passar la realitat i l’angoixa que l’acompanya gola avall, amb un pèl de sucre i molts adjectius.

També és falsa perquè no és el PP. És tota l’arquitectura institucional de l’Estat, començant per una constitució que té com a principal virtut la seva existència, és a dir, no ser el franquisme. Tota la resta és un repartiment demencial del poder entre els actors que es poden fer mal els uns als altres. Per això ens va tocar tan poca cosa, bona gent, i per això ens van voler fer creure que ens n’havia tocat tanta, bona gent. Aquest extrem és també el PSOE i és també el votant federalista, comprensiu i tolerant --ibèric!-- de no sé quin racó d’Espanya que mai mai mai no ha canviat el seu vot per raons de model d’Estat. Comprendre no és fer, com sap qualsevol persona que ha passat una època de merda i ha demanat ajuda al seu entorn.

La tesi també és falsa perquè aquest extrem no és simètric respecte de l’independentisme. L’independentisme parteix d’un centre, un centre sense massa complicacions: votar és una forma civilitzada de depurar la violència de la voluntat. Votar no és només voler. Votar és també l’acte conscient d’acceptar les conseqüències del voler, principalment perdre.

L’independentisme parteix d’un altre centre encara: el canvi. La majoria d’independentistes ho són de fa quatre dies. No em refereixo al fet que molts d’ells han somiat des de sempre un país lliure, i fins i tot han tret una estelada quan han pujat el Matagalls. Em refereixo al fet de creure que és una solució practicable, desitjable quotidianament, a l’abast del ser, del voler, del fer. Això és nou. Ho és en part perquè les manifestacions col·lectives, sovint atiades des del poder per continuar vivint de les comissions d’intermediació --comissions que són de diners i de vanitat, que són de preeminència i de sentir-se llest i sensible i especial--, aquestes manifestacions col·lectives han fet veure a molta gent que no està sola, que no és estúpida, que ja no és bona gent. Aquest canvi, aquest vessament cap a la ruptura per continuar essent, un rupturisme que és en realitat un continuisme històric, que ve de l’esquerra i de la dreta, del regionalisme i del nacionalisme, del federalisme, de l’internacionalisme, del marxisme, del social-cristianisme o de l’especial posologia ideològica que cada fill de sa mare combina en la marmita del seu cervell. Aquest decantament nou és la prova més fefaent i indiscutible de l’absència de fonamentalisme. El centre.

Aquí tothom ha cregut en allò que ha pogut per viure en dignitat durant dècades, fins i tot durant generacions i silencis. Tothom sempre troba manera de justificar la seva vida, fins que la vida i la dignitat es fan impossibles. Jo mateix als 16 anys vaig escriure un text amb la cursilada següent: “prefereixo viure una realitat creient que és un somni, que viure en un somni creient que és una realitat”; és a dir, m’estimo més sortir de Màtrix i viure en la misèria de l’autonomisme sabent que és la veritat possible, que creure en la independència i viure enganyat. Justificava la meva vida, ser un moderat, viure al centre, fer mitjana amb el món. Tota la resta era utopia. Però no sóc només jo qui ha canviat, és tothom; fins i tot si no hi creuen, si tenen por, ànsia, malestar per la ruptura. Per això l’independentisme no és un extrem, és un centre, una mitjana. Per aquest motiu pot ser cursi o folklòric o ridícul: per això se’n pot fer befa fàcilment, perquè hi ha de tot. I d’aquí que fins i tot hi hagi dins de la cosa fatxes, nazis, detritus morals, esputs socials, ruïnes neuronals. (Un truc: mira quin independentisme critiquen els crítics, i veuràs el valor de les seves idees; si combaten el ruc de cada casa és que són igual de rucs; si s’enfronten al millor argument per denunciar-ne els autoenganys són valents i et fan millor, estima’ls.)

Per aquest mateix motiu no hi ha manera honesta de combatre l’independentisme si l’alternativa no ofereix una manera digna de viure. Si no ofereix una manera de conviure que sigui prou lúcida per tenir present que avui dia, en aquest món boig i meravellós que tenim entre mans, ja no pots negociar amb la llibertat de la gent sense que et peti a la cara: cadascú negocia amb la seva, de llibertat, de l’ascetisme al sado, a internet o en la solitud masturbatòria de cada refugi cultural, moral, familiar, ideològic, i etcètera. Construir una proposta així costa molt. Costa horrors. Sobretot costa feina. I la majoria de líders que hem gaudit aquests darrers 30 anys han treballat molt per manar, però han pensat poc, han estat mandrosos a l’hora de dur el seu propi cervell al límit. A favor seu cal dir que no hi havia manera de treure rèdit de tal transgressió, més aviat a l’inrevés: l’obediència, el refinament de la comoditat, l’aparença de sofisticació, això sí era un camí cap a la veritat del poder a Espanya. Primer renuncia a caminar dret, després et donarem un trosset de sol. M’enrotllo, però em seguiu.

L’independentisme respon frontalment a aquesta indignitat perquè només et demana si vols tornar a signar un contracte, començar de zero, tocar i explicitar la teva llibertat, ser origen, ser un centre.

Aquella mandra moral que ens ha governat fa que les vides dels qui tenen el poder es justifiquin només pel context. Sense el context només els queda el cinisme. I només amb cinisme no s’aguanta ni el més raonable dels matrimonis.

I aleshores apareix el problema anomenat Artur Mas. L’Artur Mas no és cap messies. No ho ha estat mai. Mai no va pujar el Tagamanent, mai no va jurar que mai no tornaria a passar gana, cap Terminator va venir del futur per matar-lo abans no fos un líder. L’Artur Mas va entrar en política de casualitat, perquè el context de l’Espanya setantavuitesca demanava joves sense cap altra ambició que fer bé la feina. Gent jove i preparada, sense pardals al cap. És a dir, a Catalunya, els fills de la casta empresarial menor, l’empresa familiar, els pijos austers, el fills de Gràcia i del Maresme, els descendents últims, en resum, dels gremis que van fer possible la revolució industrial al segle XIX amb el seu bagatge tècnic, que venia dels segles XVII i XVI.

Sembla que exageri, però els països són això perquè els humans som això: tot el que no és instint és cultura, i tot el que és cultura és una tècnica apresa i transmesa (o un art que engendra, però aniríem massa lluny). A Catalunya, les empreses familiars de comarques són el rebost tècnic del país, fins i tot de tècnica comptable, comercial, marinera. Veus venir les metàfores?

El pujolisme va tirar dels fills d’aquesta gent, una gent que no creia en la política, que havia sobreviscut al franquisme no pas fent preguntes sinó pagant quan calia i treballant sense fer-se mala sang per res. L’amor era per a ells un moviment cap a les coses petites i familiars, un llegat de prosperitat, un silenci després de sopar, un límit a la grolleria, un ètica de l’hospitalitat i una discreció estètica. Un misticisme del treball. La Generalitat autonòmica es va construir sobre aquesta matèria prima --ara molt malmesa. Artur Mas n’és gairebé un paradigma, amb tots els defectes i totes les virtuts.

Però de la mateixa manera que si a un enginyer li dones una constitució en veurà les trampes en menys d’una lectura i no n’entendrà les connotacions mesquines ni les ambigüitats més que com un exercici de cinisme, l’Artur Mas va veure com li creixia un bullir a la sang. El que va començar essent un burocratisme d’economista, un pragmatisme de polític local, un romanticisme d’home al qual tot li ha sortit més o menys bé, va acabar essent un gran interrogant vital un cop la salvatjada de l’autèntic poder se li va fer present. Aquí és on has de triar: o et tornes un cínic i jugues a jugar –o no. Mira els altres líders polítics catalans i fes-te aquesta pregunta: què van triar, cinisme o amor?  Cap empresa familiar mai no ha crescut a base de cinisme. Hipocresies sí. Però cinisme no. L’amor sempre va ser real, encara que hi hagués sexe estrany i il·legal i extra-conjugal. Sene el context, de nou, a aquests fills de la història només els queda el cinisme.

Però no correm cap a l’hagiografia: tothom justifica la seva vida. L’Artur Mas, com tota la seva generació, ho va fer amb un argument que semblava un exercici de feblesa i ha acabat essent una fermesa: ‘el poble no seguiria en una revolució’. Faig servir la paraula revolució per a què hi càpiguin totes les fantasies.

Però el poble, la part que vulgueu, s’ha anat construint a base de decepcions i idees noves. Idees que abans eren als marges, com una cançó de bressol que viu a l’inconscient i et calma. Idees que poc a poc es van posar corbata, es van fer grans i amb barba, sòlides, amb projectes per poder creure, viure i voler amb dignitat. La dignitat no és cap secret, no és més que poder ser la millor versió d’un mateix, neuronal o espiritualment, digues-li com vulguis. Voler ser el millor de tu mateix sense semblar imbècil. No és tan difícil d’entendre, ni és una metafísica. És un ser en el món content d’haver tret partit de la matèria prima i el context. Poder estimar sense que et prenguin el pèl.

Mas, que ve d’aquesta metamorfosi, doncs, és un problema. Perquè no és el líder messiànic que molts voldrien que fos, per poder-lo enfonsar amb caricatures postmodernes. És un home normal, fet d’amors petits i passió pels detalls tècnics i les idees lentes. Un home que estima els organigrames tant com les anècdotes històriques, que no et comprarà una gran teoria però l’escoltarà perquè estimarà l’audàcia i la conversa. Per això ell també és un centre, per això la tesi dels dos extrems està pensada per enfonsar-lo i així deprimir tothom i tornar a Màtrix.

Després de les eleccions del 25N molta gent va alegrar-se que la dreta de sempre no tingués majoria absoluta. Així ERC podia pressionar els convergents de merda. La puta i la ramoneta. Ok, el joc de la pressió. Però se t’ha escapat un càlcul: mentre Mas va ser fort, els enemics interns, les elits, els mandrosos morals, no podien tossir-li. Si Mas hagués tret 63 diputats, un més que al 2010, res ni ningú no li hagués discutit l’estratègia. Potser és bo que se li discuteixi, però la debilitat dels 50 diputats va fer somiar els cínics que potser sí que podrien tombar-lo, a ell i al seu projecte. Al nostre projecte, vaja. Res no és mai gratis. No vam pas deixar Mas en mans de Junqueras, no siguem ingenus. Vam deixar Junqueras a mans de l’Oncle Gilito. Les eleccions van deixar a Mas amb l’esquena descoberta i a tots nosaltres amb ell. Avui es pot dir que hi ha gent a CiU i al govern que es creu amb forces per matar-lo. De l‘11S al 25N van creure que havien perdut. També a ERC hi ha gent que somia enfonsar Convergència per sobre de totes les coses. El país és així perquè el món és així. És només que les nostres engrunes estan florides i esmicolades de tant barallar-nos i se’ns escolen entre les mans. Per aquest motiu Madrid creu que amb nosaltres no en té ni per començar.

Hi ha dues maneres de matar Mas. Fer-lo passar per radical o que el matin els radicals. Esclar, sempre que no tinguis una idea de veritat que pugui seduïr la gent, fer mitjana, ser digne, ser centre. No és el cas. Els de C’s i els del PP sector Alícia volen fer-ho per la primera via, a la Ibarretxe. Humiliar-lo si pot ser. Agafar la pitjor cara de la llei, la que el segle XX va demostrar a tot Occident que podia ser tan caòtica i cruel com el pitjor dels estats naturals de les bèsties, i bufetejar-lo en públic amb ella. Que faci mal.

El PSC, part d’Unió, i les elits del país volen fer-ho per la segona via. Acceptar-li la premissa del dret a decidir, acceptar-li la premissa de la consulta, ser a dins, i aleshores, fer servir els eufemismes ‘estat propi’ i ‘dret a decidir’ per ficar-hi el cinisme, el no-res i enfurismar la bona gent per a que el matin. I aleshores la tesi dels dos extrems es compleix com una profecia provocada: són uns radicals, fins i tot han matat en Mas. I queda marge per la negociació bilateral, potser un avenç, potser només una aparença i esperar, de mica en mica, que la la radicalització signifiqui minorització i un lent i bell cant de cigne d’un vell i cansat poble europeu. Fixeu-vos que veurem com aquesta tesi serà psicologitzada: en l’angoixa posmoderna, buida de referents, emmig d’una crisi total, la temptació és llançar-se al buit, a l’esmena a la totalitat. El vertigen, ens diran, no és por a les altures, és les ganes de llençar-se. No ets raonable, no fas mitjana, no saps pensar ja; bona gent, vine, que farem d’intermediaris de les teves pors i negociarem amb la foscor.

Per això l’endemà de l’entrevista que Mònica Terribas va fer al president Mas a Catalunya Ràdio, la tesi dels cínics és que Mas ha posat el fre, ha fet un gir, ha plegat veles, s’ho ha repensat. Volen que els radicals se’l carreguin. Navarro i Duran es comportaran com si Mas els hagués donat la raó, quan no s'ha mogut ni un mil·límetre des del 25N. La realitat? Diu en l’entrevista exactament el mateix que va dir a Brusel·les en aquell viatge de campanya electoral entre l‘11S i el 25N; el 7 de novembre, en concret. (Aquí, a mitja pàgina):  Bé, amb una diferència: l’informe del CATN l’ha convençut que les plebiscitàries són també part del centre i les ha incorporat al centre del discurs: el centre del centre del centre.

L'entrevista sencera, si l’escoltes més enllà de la histèria de Twitter, explica bé que Artur Mas apretarà per fer la consulta el 2014. Ell la volia més tard, perquè creu que el 2014 és arriscat i podríem perdre-la. I ell la vol guanyar, però la vol guanyar havent guanyat primer el cap i el cor dels votants: que sàpiguen què voten, que vulguin saber que el canvi no és menor, que sàpiguen que s’escapa de l’amor a les coses petites i concretes que ens han fet el paisatge tant de temps. Potser s’equivoca i hauríem de córrer i és indispensable collar-lo, però mira amb quin rovell ha de veure-se-les abans de jutjar-lo així. Després, com vulguis. Però el pacte és el pacte. I el pacte diu 2014 si no hi ha nova ordre. I és una ordre que ha de ser també pactada.

Ara bé: no és idiota. Sap que és molt difícil fer la consulta, pels enemics d’allà i els d’aquí. Convocar-la és facilíssim, només cal tancar els ulls i aguantar els cops de puny i els pals d’escombra. Fer-la no. Quina solució hi ha? Que s’estavellin els altres abans que tu. És com una cursa de cotxes cap a un penya-segat. Com a les pel·lícules, el primer que salta del cotxe, perd. Ell, però, ja ha assumit el suïcidi: no baixarà del cotxe. Abans se la fotrà, aquesta és la seva força. Per fer-la real, però, ha de fer pujar tothom dins dels seus cotxes llampants, que acceptin la carrera i que es vegi, que tothom vegi com van saltant, com s’ho estimen menys, com la seva manera de viure no té la dignitat del centre, perquè negocien l’ànima a la menuda, perquè posen un preu a la llibertat.

D’aquí que ell defensi la consulta en la seva forma més inclusiva, que no se li pugui fer cap retret. I fa servir aquests eufemismes que mi em posen tan nerviós. Ell és el centre, tu ets l’abisme. Per a fer-la centre, la consulta ha de ser real, tangible, hi ha d’haver urnes als col·legis. Doncs les urnes ja estan pressupostades. Però si has acceptat la premissa de la consulta, no hi ha manera d’oposar-se a la compra d’urnes sense saltar del cotxe a mitja carrera, com va fer l’Alícia dient que denunciaria el govern per comprar-ne (el quadre és magnífic, denunciar per comprar urnes); o C’s amb la cridòria televisiva desfermada, cavalcant un cavall anomenat banalitat: això fa créixer tan ràpid com fa baixar. Tota banalitat té un límit i mai no és al centre. La consulta agrupa i legitima, posa la llibertat al bell mig de la vida i fa orbitar totes les raons, les que cadascú tingui, al seu voltant.

L’ideal de Mas, em penso, és muntar una consulta després del ‘no’ del govern espanyol a les vies que impliquen transferències de competències o a pactar la convocatòria. Tal consulta no la hi pots retreure un cop ho ha demanat formalment. La via és la llei de consultes catalana. Aquesta llei demana un acord passiu del govern Espanyol. Passiu vol dir que no es recorri al TC la nova llei que ara es tramita. “Necessitem que l’Estat no obstaculitzi la consulta.” El dubte és si convocará la consulta per la via de la llei existent, del 2010, que preveu una forma no-referendària, consultiva, que no es pot recórrer al TC. El govern central, però, la pot frenar. Que vingui la Guàrdia Civil i precinti les urnes. Una foto al New York Times. Que vagin caient. Quan Mas diu que l’última paraula la té la Moncloa, fa una afirmació de fet, no una afirmació de dret. Si Mas ha renunciat a aquesta via, aleshores ha canviat d’opinió. Si no, no. I a l’entrevista de Catalunya Ràdio no va dir res que suggerís que ha canviat, però no ho va dir explícitament, perquè, en el seu esquema, no pot ser ell qui digui el nom del mort. En cada gest seu hi ha d’haver un cínic menys amb possibilitats de guanyar la partida. És un joc arriscat, perquè podria ser que el govern de Rajoy acceptés una consulta amb trampa (3 respostes), podria ser que simplement no enviés la policia, i la deslegitimés com una costellada. Que la tàctica, aleshores, fos promocionar l’abstenció, i que sembli, de nou, un aquelarre de radicals. Podria ser.

Però fins i tot això és una jugada arriscada per a Madrid. I si la participació arriba a un nivell acceptable gràcies al menyspreu? Els tants per cents els carrega el diable. Podria passar de tot. I el context no ajuda. O sigui, no es pot descartar l’opció Guardia Civil: podria ser l’única alternativa. Penseu en el debat polític espanyol: qui pot acceptar una consulta sense que se li acabi la carrera política? És un joc de tensions. S’entén que Mas digui a l’entrevista (escolta-la sencera, no siguis bona gent) que no enviaria mai els Mossos a evitar que la Guàrdia Civil retiri les urnes. Això repartiria les violències, això donaria la raó als creadors de la tesi dels dos extrems. Seria saltar del cotxe.

Podria ser que això no passés mai, que aquesta foto no aparegui mai a la portada del full parroquial. Si passés, òbviament l’endemà es convoquen les plebiscitàries. Per aquest motiu a l’entrevista Mas no diu que les convocaria el 2016 i punt. Diu que si no hi ha consulta i només “si pot” les convocaria el 2016 per a acabar la legislatura --al centre no li agraden les legislatures que no s’acaben.

Dir que si no hi ha consulta convocarà immediatament les plebiscitàries és regalar-li al govern de Rajoy l’única cosa que és només seva: el calendari electoral. No has vist les enquestes? Si li regala el calendari a Rajoy, si li permet decidir quan hi haurà eleccions per la via de dir-li que ‘no’, Rajoy li dirà que no amb una oferta de pacte fiscal sobre la taula, un pacte fiscal mediocre i trampós, un pacte fiscal que deixarà al rupturista Mas com un boig i que tindrà més d’un editorial a favor a Catalunya i una revolta dins del partit. Mas ha de dir que aguantarà fins el final. Que acabarà la legislatura, fins i tot si dir això no és del tot cert, perquè no sap si podrà.

Però què vol dir ‘si pot’? No vol dir si Junqueras el deixa. Vol dir si pot aguantar dins del cotxe mentre els altres van caient, tirant-se. Si pot, en qualsevol de les formes del ‘no’ a la consulta que no impliquin la benemèrita (cosa que ja es demana a les cadenes de televisió ultres i anirem veient com apareix cada cop més arreu, fins arribar al Gran Debate de Tele5). Si pot, doncs, esperará un any i uns mesos per a convocar eleccions al 2016 amb el PP sense majoria absoluta a Espanya, les Corts fragmentades, acusant-se de tots els desastres els uns als altres, jugant al joc de l’oca demagògica. Gent tirant-se dels cotxes sense parar. Recorda que tot això només funciona si confies en la gent, no per bona, sinó per adulta i lliure. Mas espera que pel camí passi el que ha anat passant, que els adversaris interns i externs vagin fent el ridícul i siguin invotables. També que, amb una mica de sort, passin dues coses: l’economia millori una mica i hi hagi els primers pressupostos expansius de l’era Mas: pressupostos 2015, gastar més que el 2014. El titular que podria fer que ERC aguantés i entrés al govern. El regal de Mas-Colell a la nostra història. Artur Mas seria l’únic polític espanyol que hauria complert tot el cicle de la crisi: de l’herència horrorosa a la llum tènue de final del túnel. D’aquí la seva obsessió per fer èmfasi en l’agenda social. Obsessió que els cínics interpreten com una frenada, però que és una forma d’accelerar. La idea és desactivar l'argument "feu això de la independència perquè no sabeu governar en crisi" i 'sou uns radicals' d’un sol cop.

Mas vol poder dir: "jo sóc el centre; vosaltres --Navarros, Rajoys i maulets--, els extrems. Vosaltres voleu llençar-vos al buit, borratxos de vertigen. Llençar-vos, llençar-nos a la fi del país, i al caos social. Amb una mica de sort, si aguanta ferm i dret, si no es mou ni un mil·límetre, potser els Navarros i els Durans acabaran posant-se del seu costat, no tindran més remei: tota la resta serà intempèrie. Ell creu que així es pot guanyar. A les plebiscitàries del 2016, on els adversaris o són uns radicals, o han deixat en evidència el seu cinisme, o neguen el procés democràtic en ell mateix, o han acabat, emmig de la tensió buñuelista d’Espanya, donant-li la raó. Si fins i tot ha esgotat la legislatura!

Ara, després d’escoltar l’entrevista sencera, digues-me honestament: creus que aquest home té cap possibilitat de governar sobre qualsevol cosa que no sigui la independència-que-ve? Els que l'acusen de voler eternitzar-se, a banda de no tenir el suport que té ell, ni els problemes, no veuen que una CiU tornant als 90 és una CiU sense Mas. Una CiU que no es pot presentar a res sense perdre-ho tot. Escolteu l'entrevista sencera: no es deixa a ell mateix cap sortida.

Jo li trobo a faltar alegria, i un lideratge a la Salmond, amb idees verticals. Però això és un altre article, una altra tesi. I gual que un altre article seria dir si el que vol és encertat o no. Però avui crec que això és el que vol Mas. Aquest camí. Per què ho diu a cinc dies de la cadena? Perquè ha deixat de calcular en els termes de Twitter, perquè fa anys que no llegeix la premsa. La vol massiva, la cadena, la vol immensa, la vol lutherkingiana. Però l’única manera que té de fer les coses és que cada cop que li preguntin allò que sigui que li preguntin pugui dir exactament allò que pensa, sense moure’s ni un mil·límetre, ni per les circumstàncies ni per les pressions.

Ningú no li ho pot retreure. Ell s’està quiet al centre, s’erosionen els altres.

I si no se’n surt també en treurem profit. No haurem estat relegats al racó dels radicals, al racó obscur de la història, al no-res.

Potser m’equivoco i aquesta no és l’estratègia que jo tinc al cap quan somio i tinc mil crítiques per fer-li, però tinc la impressió que tot plegat fa molt més sentit que no pas creure que aquest home pretén no fer res i tornar a guanyar unes eleccions. Potser m’equivoco, però alguns del guardians de la lleialtat em sembla que ja desconfiaven d’ell abans de l’entrevista, abans de les eleccions --no el van votar--, i abans del 2003 i tot. És bo que hi hagi escèptics, però potser han projectat aquesta desconfiança, i els ha sortit un ninot de palla.  Un traïdor que cedeix a les pressions. Un reality show a la Casa dels Canonges faria jo, i una dosi de cops de puny anti-presidencials, a veure què opinen els propagandistes de l’amunt i avall. Potser m’equivoco, però la pressa d’uns altres, que el volien callat i obeint, per a fer-li dir tantes coses que no ha dit, la pressa de fer-li el relat de la frenada, sospito que té més a veure amb les seves urgències i debilitats que no pas amb les del president. Al capdevall, ell és el centre. I l’única paraula que val és la de la gent, bona o no.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/09/ben_quiet_amb_la_terribas_mirant-lo_95824.php