Opinió. Jordi Graupera
06/09/2013"La tesi dels cínics és que Mas ha posat el fre, ha fet un gir, ha plegat veles, s’ho ha repensat. Volen que els radicals se’l carreguin"
Jordi Graupera
Jordi Graupera Llicenciat en Filosofia a Barcelona. Faig el doctorat a Nova York. El catalanisme no es cura viatjant. |
Els anti-indepentistes amb poder volen acabar amb Mas, creuen que
sense ell això s'enfonsa. És un error de càlcul comprensible. Quan t’has
passat la vida folkloritzant la gent, fent-li creure que aquesta
realitat és l’única possible, que aquest equilibri de poders --o
desequilibri-- és l’únic possible, tan únicament possible que és
inevitable, és normal pensar que el sacrifici ritual del líder de la
colla –un fracàs estrepitós– serà un exemple terapèutic per a tothom. És
molt important, essencial, que aquest fracàs sigui percebut com un
fracàs del radicalisme. Sí, sí, ha de dir el fracàs, hi ha idees
boniques que la gent de bon cor pot creure netament, mastegant una
arrel, essent poble, però la realitat és la que és, cal acceptar-la
perquè a la vida cal cedir, etcètera. I aquest en Mas se les va creure i
s’ha passat i ara en paga les conseqüències. És el Pavlov català de
sempre: si t’alces, coça.
Aquesta és la tesi que ve: hi ha dos extrems, els independentistes i
el PP. Són dos extrems que ens duen a l’horror, a un carreró sense
sortida, són l’impossible. Aquesta tesi, però, a banda de falsa, en
realitat està enfocada només als catalans, concretament als catalans que
no tenen temps ni ganes de passar el dia llegint la lletra menuda del
contracte social, la bona gent, com els anomena el cinisme quan es vol
referir a la tonta gent. La gent manipulable, de bona fe, la carn de
canó.
La tesi és falsa perquè l’extrem del PP és la realitat d’avui. No
només és possible, com és obvi, sinó l’única cosa real i tangible que
tenim. En dir-ne extremista i impossible sembla que donin la raó a
l’angoixa de la bona gent, que empatitzin amb les ànsies inconcretes,
pures, morals que té aquesta gent de tocar una cosa nova. Però en
realitat només fan passar la realitat i l’angoixa que l’acompanya gola
avall, amb un pèl de sucre i molts adjectius.
També és falsa perquè no és el PP. És tota l’arquitectura
institucional de l’Estat, començant per una constitució que té com a
principal virtut la seva existència, és a dir, no ser el franquisme.
Tota la resta és un repartiment demencial del poder entre els actors que
es poden fer mal els uns als altres. Per això ens va tocar tan poca
cosa, bona gent, i per això ens van voler fer creure que ens n’havia
tocat tanta, bona gent. Aquest extrem és també el PSOE i és també el
votant federalista, comprensiu i tolerant --ibèric!-- de no sé quin racó
d’Espanya que mai mai mai no ha canviat el seu vot per raons de model
d’Estat. Comprendre no és fer, com sap qualsevol persona que ha passat
una època de merda i ha demanat ajuda al seu entorn.
La tesi també és falsa perquè aquest extrem no és simètric respecte
de l’independentisme. L’independentisme parteix d’un centre, un centre
sense massa complicacions: votar és una forma civilitzada de depurar la
violència de la voluntat. Votar no és només voler. Votar és també l’acte
conscient d’acceptar les conseqüències del voler, principalment perdre.
L’independentisme parteix d’un altre centre encara: el canvi. La
majoria d’independentistes ho són de fa quatre dies. No em refereixo al
fet que molts d’ells han somiat des de sempre un país lliure, i fins i
tot han tret una estelada quan han pujat el Matagalls. Em refereixo al
fet de creure que és una solució practicable, desitjable quotidianament,
a l’abast del ser, del voler, del fer. Això és nou. Ho és en part
perquè les manifestacions col·lectives, sovint atiades des del poder per
continuar vivint de les comissions d’intermediació --comissions que són
de diners i de vanitat, que són de preeminència i de sentir-se llest i
sensible i especial--, aquestes manifestacions col·lectives han fet
veure a molta gent que no està sola, que no és estúpida, que ja no és
bona gent. Aquest canvi, aquest vessament cap a la ruptura per continuar
essent, un rupturisme que és en realitat un continuisme històric, que
ve de l’esquerra i de la dreta, del regionalisme i del nacionalisme, del
federalisme, de l’internacionalisme, del marxisme, del
social-cristianisme o de l’especial posologia ideològica que cada fill
de sa mare combina en la marmita del seu cervell. Aquest decantament nou
és la prova més fefaent i indiscutible de l’absència de fonamentalisme.
El centre.
Aquí tothom ha cregut en allò que ha pogut per viure en dignitat
durant dècades, fins i tot durant generacions i silencis. Tothom sempre
troba manera de justificar la seva vida, fins que la vida i la dignitat
es fan impossibles. Jo mateix als 16 anys vaig escriure un text amb la
cursilada següent: “prefereixo viure una realitat creient que és un
somni, que viure en un somni creient que és una realitat”; és a dir,
m’estimo més sortir de Màtrix i viure en la misèria de l’autonomisme
sabent que és la veritat possible, que creure en la independència i
viure enganyat. Justificava la meva vida, ser un moderat, viure al
centre, fer mitjana amb el món. Tota la resta era utopia. Però no sóc
només jo qui ha canviat, és tothom; fins i tot si no hi creuen, si tenen
por, ànsia, malestar per la ruptura. Per això l’independentisme no és
un extrem, és un centre, una mitjana. Per aquest motiu pot ser cursi o
folklòric o ridícul: per això se’n pot fer befa fàcilment, perquè hi ha
de tot. I d’aquí que fins i tot hi hagi dins de la cosa fatxes, nazis,
detritus morals, esputs socials, ruïnes neuronals. (Un truc: mira quin
independentisme critiquen els crítics, i veuràs el valor de les seves
idees; si combaten el ruc de cada casa és que són igual de rucs; si
s’enfronten al millor argument per denunciar-ne els autoenganys són
valents i et fan millor, estima’ls.)
Per aquest mateix motiu no hi ha manera honesta de combatre
l’independentisme si l’alternativa no ofereix una manera digna de viure.
Si no ofereix una manera de conviure que sigui prou lúcida per tenir
present que avui dia, en aquest món boig i meravellós que tenim entre
mans, ja no pots negociar amb la llibertat de la gent sense que et peti a
la cara: cadascú negocia amb la seva, de llibertat, de l’ascetisme al
sado, a internet o en la solitud masturbatòria de cada refugi cultural,
moral, familiar, ideològic, i etcètera. Construir una proposta així
costa molt. Costa horrors. Sobretot costa feina. I la majoria de líders
que hem gaudit aquests darrers 30 anys han treballat molt per manar,
però han pensat poc, han estat mandrosos a l’hora de dur el seu propi
cervell al límit. A favor seu cal dir que no hi havia manera de treure
rèdit de tal transgressió, més aviat a l’inrevés: l’obediència, el
refinament de la comoditat, l’aparença de sofisticació, això sí era un
camí cap a la veritat del poder a Espanya. Primer renuncia a caminar
dret, després et donarem un trosset de sol. M’enrotllo, però em seguiu.
L’independentisme respon frontalment a aquesta indignitat perquè
només et demana si vols tornar a signar un contracte, començar de zero,
tocar i explicitar la teva llibertat, ser origen, ser un centre.
Aquella mandra moral que ens ha governat fa que les vides dels qui
tenen el poder es justifiquin només pel context. Sense el context només
els queda el cinisme. I només amb cinisme no s’aguanta ni el més
raonable dels matrimonis.
I aleshores apareix el problema anomenat Artur Mas. L’Artur Mas no
és cap messies. No ho ha estat mai. Mai no va pujar el Tagamanent, mai
no va jurar que mai no tornaria a passar gana, cap Terminator va venir
del futur per matar-lo abans no fos un líder. L’Artur Mas va entrar en
política de casualitat, perquè el context de l’Espanya setantavuitesca
demanava joves sense cap altra ambició que fer bé la feina. Gent jove i
preparada, sense pardals al cap. És a dir, a Catalunya, els fills de la
casta empresarial menor, l’empresa familiar, els pijos austers, el fills
de Gràcia i del Maresme, els descendents últims, en resum, dels gremis
que van fer possible la revolució industrial al segle XIX amb el seu
bagatge tècnic, que venia dels segles XVII i XVI.
Sembla que exageri, però els països són això perquè els humans som
això: tot el que no és instint és cultura, i tot el que és cultura és
una tècnica apresa i transmesa (o un art que engendra, però aniríem
massa lluny). A Catalunya, les empreses familiars de comarques són el
rebost tècnic del país, fins i tot de tècnica comptable, comercial,
marinera. Veus venir les metàfores?
El pujolisme va tirar dels fills d’aquesta gent, una gent que no
creia en la política, que havia sobreviscut al franquisme no pas fent
preguntes sinó pagant quan calia i treballant sense fer-se mala sang per
res. L’amor era per a ells un moviment cap a les coses petites i
familiars, un llegat de prosperitat, un silenci després de sopar, un
límit a la grolleria, un ètica de l’hospitalitat i una discreció
estètica. Un misticisme del treball. La Generalitat autonòmica es va
construir sobre aquesta matèria prima --ara molt malmesa. Artur Mas n’és
gairebé un paradigma, amb tots els defectes i totes les virtuts.
Però de la mateixa manera que si a un enginyer li dones una
constitució en veurà les trampes en menys d’una lectura i no n’entendrà
les connotacions mesquines ni les ambigüitats més que com un exercici de
cinisme, l’Artur Mas va veure com li creixia un bullir a la sang. El
que va començar essent un burocratisme d’economista, un pragmatisme de
polític local, un romanticisme d’home al qual tot li ha sortit més o
menys bé, va acabar essent un gran interrogant vital un cop la
salvatjada de l’autèntic poder se li va fer present. Aquí és on has de
triar: o et tornes un cínic i jugues a jugar –o no. Mira els altres
líders polítics catalans i fes-te aquesta pregunta: què van triar,
cinisme o amor? Cap empresa familiar mai no ha crescut a base de
cinisme. Hipocresies sí. Però cinisme no. L’amor sempre va ser real,
encara que hi hagués sexe estrany i il·legal i extra-conjugal. Sene el
context, de nou, a aquests fills de la història només els queda el
cinisme.
Però no correm cap a l’hagiografia: tothom justifica la seva vida.
L’Artur Mas, com tota la seva generació, ho va fer amb un argument que
semblava un exercici de feblesa i ha acabat essent una fermesa: ‘el
poble no seguiria en una revolució’. Faig servir la paraula revolució
per a què hi càpiguin totes les fantasies.
Però el poble, la part que vulgueu, s’ha anat construint a base de
decepcions i idees noves. Idees que abans eren als marges, com una cançó
de bressol que viu a l’inconscient i et calma. Idees que poc a poc es
van posar corbata, es van fer grans i amb barba, sòlides, amb projectes
per poder creure, viure i voler amb dignitat. La dignitat no és cap
secret, no és més que poder ser la millor versió d’un mateix, neuronal o
espiritualment, digues-li com vulguis. Voler ser el millor de tu mateix
sense semblar imbècil. No és tan difícil d’entendre, ni és una
metafísica. És un ser en el món content d’haver tret partit de la
matèria prima i el context. Poder estimar sense que et prenguin el pèl.
Mas, que ve d’aquesta metamorfosi, doncs, és un problema. Perquè no
és el líder messiànic que molts voldrien que fos, per poder-lo enfonsar
amb caricatures postmodernes. És un home normal, fet d’amors petits i
passió pels detalls tècnics i les idees lentes. Un home que estima els
organigrames tant com les anècdotes històriques, que no et comprarà una
gran teoria però l’escoltarà perquè estimarà l’audàcia i la conversa.
Per això ell també és un centre, per això la tesi dels dos extrems està
pensada per enfonsar-lo i així deprimir tothom i tornar a Màtrix.
Després de les eleccions del 25N molta gent va alegrar-se que la
dreta de sempre no tingués majoria absoluta. Així ERC podia pressionar
els convergents de merda. La puta i la ramoneta. Ok, el joc de la
pressió. Però se t’ha escapat un càlcul: mentre Mas va ser fort, els
enemics interns, les elits, els mandrosos morals, no podien tossir-li.
Si Mas hagués tret 63 diputats, un més que al 2010, res ni ningú no li
hagués discutit l’estratègia. Potser és bo que se li discuteixi, però la
debilitat dels 50 diputats va fer somiar els cínics que potser sí que
podrien tombar-lo, a ell i al seu projecte. Al nostre projecte, vaja.
Res no és mai gratis. No vam pas deixar Mas en mans de Junqueras, no
siguem ingenus. Vam deixar Junqueras a mans de l’Oncle Gilito. Les
eleccions van deixar a Mas amb l’esquena descoberta i a tots nosaltres
amb ell. Avui es pot dir que hi ha gent a CiU i al govern que es creu
amb forces per matar-lo. De l‘11S al 25N van creure que havien perdut.
També a ERC hi ha gent que somia enfonsar Convergència per sobre de
totes les coses. El país és així perquè el món és així. És només que les
nostres engrunes estan florides i esmicolades de tant barallar-nos i
se’ns escolen entre les mans. Per aquest motiu Madrid creu que amb
nosaltres no en té ni per començar.
Hi ha dues maneres de matar Mas. Fer-lo passar per radical o que el
matin els radicals. Esclar, sempre que no tinguis una idea de veritat
que pugui seduïr la gent, fer mitjana, ser digne, ser centre. No és el
cas. Els de C’s i els del PP sector Alícia volen fer-ho per la primera
via, a la Ibarretxe. Humiliar-lo si pot ser. Agafar la pitjor cara de la
llei, la que el segle XX va demostrar a tot Occident que podia ser tan
caòtica i cruel com el pitjor dels estats naturals de les bèsties, i
bufetejar-lo en públic amb ella. Que faci mal.
El PSC, part d’Unió, i les elits del país volen fer-ho per la
segona via. Acceptar-li la premissa del dret a decidir, acceptar-li la
premissa de la consulta, ser a dins, i aleshores, fer servir els
eufemismes ‘estat propi’ i ‘dret a decidir’ per ficar-hi el cinisme, el
no-res i enfurismar la bona gent per a que el matin. I aleshores la tesi
dels dos extrems es compleix com una profecia provocada: són uns
radicals, fins i tot han matat en Mas. I queda marge per la negociació
bilateral, potser un avenç, potser només una aparença i esperar, de mica
en mica, que la la radicalització signifiqui minorització i un lent i
bell cant de cigne d’un vell i cansat poble europeu. Fixeu-vos que
veurem com aquesta tesi serà psicologitzada: en l’angoixa posmoderna,
buida de referents, emmig d’una crisi total, la temptació és llançar-se
al buit, a l’esmena a la totalitat. El vertigen, ens diran, no és por a
les altures, és les ganes de llençar-se. No ets raonable, no fas
mitjana, no saps pensar ja; bona gent, vine, que farem d’intermediaris
de les teves pors i negociarem amb la foscor.
Per això l’endemà de l’entrevista que Mònica Terribas va fer al
president Mas a Catalunya Ràdio, la tesi dels cínics és que Mas ha posat
el fre, ha fet un gir, ha plegat veles, s’ho ha repensat. Volen que els
radicals se’l carreguin. Navarro i Duran es comportaran com si Mas els
hagués donat la raó, quan no s'ha mogut ni un mil·límetre des del 25N.
La realitat? Diu en l’entrevista exactament el mateix que va dir a
Brusel·les en aquell viatge de campanya electoral entre l‘11S i el 25N;
el 7 de novembre, en concret. (Aquí, a mitja pàgina):
Bé, amb una diferència: l’informe del CATN l’ha convençut que les
plebiscitàries són també part del centre i les ha incorporat al centre
del discurs: el centre del centre del centre.
L'entrevista sencera, si l’escoltes més enllà de la histèria de
Twitter, explica bé que Artur Mas apretarà per fer la consulta el 2014.
Ell la volia més tard, perquè creu que el 2014 és arriscat i podríem
perdre-la. I ell la vol guanyar, però la vol guanyar havent guanyat
primer el cap i el cor dels votants: que sàpiguen què voten, que vulguin
saber que el canvi no és menor, que sàpiguen que s’escapa de l’amor a
les coses petites i concretes que ens han fet el paisatge tant de temps.
Potser s’equivoca i hauríem de córrer i és indispensable collar-lo,
però mira amb quin rovell ha de veure-se-les abans de jutjar-lo així.
Després, com vulguis. Però el pacte és el pacte. I el pacte diu 2014 si
no hi ha nova ordre. I és una ordre que ha de ser també pactada.
Ara bé: no és idiota. Sap que és molt difícil fer la consulta, pels
enemics d’allà i els d’aquí. Convocar-la és facilíssim, només cal
tancar els ulls i aguantar els cops de puny i els pals d’escombra.
Fer-la no. Quina solució hi ha? Que s’estavellin els altres abans que
tu. És com una cursa de cotxes cap a un penya-segat. Com a les
pel·lícules, el primer que salta del cotxe, perd. Ell, però, ja ha
assumit el suïcidi: no baixarà del cotxe. Abans se la fotrà, aquesta és
la seva força. Per fer-la real, però, ha de fer pujar tothom dins dels
seus cotxes llampants, que acceptin la carrera i que es vegi, que tothom
vegi com van saltant, com s’ho estimen menys, com la seva manera de
viure no té la dignitat del centre, perquè negocien l’ànima a la menuda,
perquè posen un preu a la llibertat.
D’aquí que ell defensi la consulta en la seva forma més inclusiva,
que no se li pugui fer cap retret. I fa servir aquests eufemismes que mi
em posen tan nerviós. Ell és el centre, tu ets l’abisme. Per a fer-la
centre, la consulta ha de ser real, tangible, hi ha d’haver urnes als
col·legis. Doncs les urnes ja estan pressupostades. Però si has acceptat
la premissa de la consulta, no hi ha manera d’oposar-se a la compra
d’urnes sense saltar del cotxe a mitja carrera, com va fer l’Alícia
dient que denunciaria el govern per comprar-ne (el quadre és magnífic,
denunciar per comprar urnes); o C’s amb la cridòria televisiva
desfermada, cavalcant un cavall anomenat banalitat: això fa créixer tan
ràpid com fa baixar. Tota banalitat té un límit i mai no és al centre.
La consulta agrupa i legitima, posa la llibertat al bell mig de la vida i
fa orbitar totes les raons, les que cadascú tingui, al seu voltant.
L’ideal de Mas, em penso, és muntar una consulta després del ‘no’
del govern espanyol a les vies que impliquen transferències de
competències o a pactar la convocatòria. Tal consulta no la hi pots
retreure un cop ho ha demanat formalment. La via és la llei de consultes
catalana. Aquesta llei demana un acord passiu del govern Espanyol.
Passiu vol dir que no es recorri al TC la nova llei que ara es tramita.
“Necessitem que l’Estat no obstaculitzi la consulta.” El dubte és si
convocará la consulta per la via de la llei existent, del 2010, que
preveu una forma no-referendària, consultiva, que no es pot recórrer al
TC. El govern central, però, la pot frenar. Que vingui la Guàrdia Civil i
precinti les urnes. Una foto al New York Times. Que vagin caient. Quan
Mas diu que l’última paraula la té la Moncloa, fa una afirmació de fet,
no una afirmació de dret. Si Mas ha renunciat a aquesta via, aleshores
ha canviat d’opinió. Si no, no. I a l’entrevista de Catalunya Ràdio no
va dir res que suggerís que ha canviat, però no ho va dir explícitament,
perquè, en el seu esquema, no pot ser ell qui digui el nom del mort. En
cada gest seu hi ha d’haver un cínic menys amb possibilitats de guanyar
la partida. És un joc arriscat, perquè podria ser que el govern de
Rajoy acceptés una consulta amb trampa (3 respostes), podria ser que
simplement no enviés la policia, i la deslegitimés com una costellada.
Que la tàctica, aleshores, fos promocionar l’abstenció, i que sembli, de
nou, un aquelarre de radicals. Podria ser.
Però fins i tot això és una jugada arriscada per a Madrid. I si la
participació arriba a un nivell acceptable gràcies al menyspreu? Els
tants per cents els carrega el diable. Podria passar de tot. I el
context no ajuda. O sigui, no es pot descartar l’opció Guardia Civil:
podria ser l’única alternativa. Penseu en el debat polític espanyol: qui
pot acceptar una consulta sense que se li acabi la carrera política? És
un joc de tensions. S’entén que Mas digui a l’entrevista (escolta-la sencera,
no siguis bona gent) que no enviaria mai els Mossos a evitar que la
Guàrdia Civil retiri les urnes. Això repartiria les violències, això
donaria la raó als creadors de la tesi dels dos extrems. Seria saltar
del cotxe.
Podria ser que això no passés mai, que aquesta foto no aparegui mai
a la portada del full parroquial. Si passés, òbviament l’endemà es
convoquen les plebiscitàries. Per aquest motiu a l’entrevista Mas no diu
que les convocaria el 2016 i punt. Diu que si no hi ha consulta i només
“si pot” les convocaria el 2016 per a acabar la legislatura --al centre
no li agraden les legislatures que no s’acaben.
Dir que si no hi ha consulta convocarà immediatament les
plebiscitàries és regalar-li al govern de Rajoy l’única cosa que és
només seva: el calendari electoral. No has vist les enquestes? Si li
regala el calendari a Rajoy, si li permet decidir quan hi haurà
eleccions per la via de dir-li que ‘no’, Rajoy li dirà que no amb una
oferta de pacte fiscal sobre la taula, un pacte fiscal mediocre i
trampós, un pacte fiscal que deixarà al rupturista Mas com un boig i que
tindrà més d’un editorial a favor a Catalunya i una revolta dins del
partit. Mas ha de dir que aguantarà fins el final. Que acabarà la
legislatura, fins i tot si dir això no és del tot cert, perquè no sap si
podrà.
Però què vol dir ‘si pot’? No vol dir si Junqueras el deixa. Vol
dir si pot aguantar dins del cotxe mentre els altres van caient,
tirant-se. Si pot, en qualsevol de les formes del ‘no’ a la consulta que
no impliquin la benemèrita (cosa que ja es demana a les cadenes de
televisió ultres i anirem veient com apareix cada cop més arreu, fins
arribar al Gran Debate de Tele5). Si pot, doncs, esperará un any i uns
mesos per a convocar eleccions al 2016 amb el PP sense majoria absoluta a
Espanya, les Corts fragmentades, acusant-se de tots els desastres els
uns als altres, jugant al joc de l’oca demagògica. Gent tirant-se dels
cotxes sense parar. Recorda que tot això només funciona si confies en la
gent, no per bona, sinó per adulta i lliure. Mas espera que pel camí
passi el que ha anat passant, que els adversaris interns i externs vagin
fent el ridícul i siguin invotables. També que, amb una mica de sort,
passin dues coses: l’economia millori una mica i hi hagi els primers
pressupostos expansius de l’era Mas: pressupostos 2015, gastar més que
el 2014. El titular que podria fer que ERC aguantés i entrés al govern.
El regal de Mas-Colell a la nostra història. Artur Mas seria l’únic
polític espanyol que hauria complert tot el cicle de la crisi: de
l’herència horrorosa a la llum tènue de final del túnel. D’aquí la seva
obsessió per fer èmfasi en l’agenda social. Obsessió que els cínics
interpreten com una frenada, però que és una forma d’accelerar. La idea
és desactivar l'argument "feu això de la independència perquè no sabeu
governar en crisi" i 'sou uns radicals' d’un sol cop.
Mas vol poder dir: "jo sóc el centre; vosaltres --Navarros, Rajoys i
maulets--, els extrems. Vosaltres voleu llençar-vos al buit, borratxos
de vertigen. Llençar-vos, llençar-nos a la fi del país, i al caos
social. Amb una mica de sort, si aguanta ferm i dret, si no es mou ni un
mil·límetre, potser els Navarros i els Durans acabaran posant-se del
seu costat, no tindran més remei: tota la resta serà intempèrie. Ell
creu que així es pot guanyar. A les plebiscitàries del 2016, on els
adversaris o són uns radicals, o han deixat en evidència el seu cinisme,
o neguen el procés democràtic en ell mateix, o han acabat, emmig de la
tensió buñuelista d’Espanya, donant-li la raó. Si fins i tot ha esgotat
la legislatura!
Ara, després d’escoltar l’entrevista sencera, digues-me
honestament: creus que aquest home té cap possibilitat de governar sobre
qualsevol cosa que no sigui la independència-que-ve? Els que l'acusen
de voler eternitzar-se, a banda de no tenir el suport que té ell, ni els
problemes, no veuen que una CiU tornant als 90 és una CiU sense Mas.
Una CiU que no es pot presentar a res sense perdre-ho tot. Escolteu
l'entrevista sencera: no es deixa a ell mateix cap sortida.
Jo li trobo a faltar alegria, i un lideratge a la Salmond, amb
idees verticals. Però això és un altre article, una altra tesi. I gual
que un altre article seria dir si el que vol és encertat o no. Però avui
crec que això és el que vol Mas. Aquest camí. Per què ho diu a cinc
dies de la cadena? Perquè ha deixat de calcular en els termes de
Twitter, perquè fa anys que no llegeix la premsa. La vol massiva, la
cadena, la vol immensa, la vol lutherkingiana. Però l’única manera que
té de fer les coses és que cada cop que li preguntin allò que sigui que
li preguntin pugui dir exactament allò que pensa, sense moure’s ni un
mil·límetre, ni per les circumstàncies ni per les pressions.
Ningú no li ho pot retreure. Ell s’està quiet al centre, s’erosionen els altres.
I si no se’n surt també en treurem profit. No haurem estat relegats
al racó dels radicals, al racó obscur de la història, al no-res.
Potser m’equivoco i aquesta no és l’estratègia que jo tinc al cap quan
somio i tinc mil crítiques per fer-li, però tinc la impressió que tot
plegat fa molt més sentit que no pas creure que aquest home pretén no
fer res i tornar a guanyar unes eleccions. Potser m’equivoco, però
alguns del guardians de la lleialtat em sembla que ja desconfiaven d’ell
abans de l’entrevista, abans de les eleccions --no el van votar--, i
abans del 2003 i tot. És bo que hi hagi escèptics, però potser han
projectat aquesta desconfiança, i els ha sortit un ninot de palla. Un
traïdor que cedeix a les pressions. Un reality show a la Casa dels
Canonges faria jo, i una dosi de cops de puny anti-presidencials, a
veure què opinen els propagandistes de l’amunt i avall. Potser
m’equivoco, però la pressa d’uns altres, que el volien callat i obeint,
per a fer-li dir tantes coses que no ha dit, la pressa de fer-li el
relat de la frenada, sospito que té més a veure amb les seves urgències i
debilitats que no pas amb les del president. Al capdevall, ell és el
centre. I l’única paraula que val és la de la gent, bona o no.http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/09/ben_quiet_amb_la_terribas_mirant-lo_95824.php
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada