 |
Bernat Dedéu18-03-201 |
Sembla
que, definitivament, Artur Mas tornarà a obrir negociacions amb Madrid.
En pocs mesos, el diccionari del Molt Honorable ha passat del
desembarcament d’Ítaca a cercar sinònims per inculcar-nos que som davant
d’una “emergència nacional”. Poden emprar-se tants d’eufemismes com es
vulgui, però els darrers moviments del president certifiquen un cisma
amb ERC i la prefiguració de la sociovergència: Mas veu com els
republicans perviuen de desgastar el govern, acumulant el rèdit de la
pressió per la consulta, mentre es poden prendre el luxe de retardar amb
mala bava la llei més important de la legislatura: els pressupostos.
Els de Junqueras progressen adequadament sense despentinar-se, mentre
CiU assumeix amb estoïcisme que el govern agonitzi amb una gestió diària
que serà cada dia més crua. El president fa bé d’oblidar-se de
reivindicacions i focalitzar-se en la tasca de govern, de donar la
imatge d’una administració que, a banda de queixar-se, gestiona. El
problema és que potser ha reaccionat massa tard.
Des
del 25-N, el govern i Mas han impulsat dues declaracions de sobirania,
abocant al Parlament a ser el teatre nacional de les indecisions de CiU i
PSC, i retornant-nos a la dialèctica vodevilesca del quadrienni de
l’espera: els ciutadans, que són més savis del que hom es pensa, ja
comencen a viure els anhels de sobirania com el dia de la marmota de la
lluita partidista. Cada dia tenim la idea brillant d’una cimera que
s’acaba no celebrant o que se celebra, com el cas de la corrupció, amb
les mateixes cares i agents polítics de sempre. La darrera idea brillant
del president és demanar als consellers una “campanya pedagògica”
perquè els ciutadans siguin conscients de “la magnitud de la tragèdia”:
sincerament, admirat Molt Honorable, em sembla que la gent comença a
estar de pedagogia fins la pebrotera de l’ànima. Al seu torn, que el
govern apel·li ara a la societat civil com a font reivindicativa, quan
aquesta aspira a solucions del seu govern, em sembla una situació del
tot perillosa. A banda d’un acte molt covard.
Podem
voler entretenir la penya dient-li que faci estelades amb espelmetes,
cadenes humanes i tota quanta performance sobre la necessitat d’un
millor finançament per Catalunya. Però els ciutadans, inclosos els
sobiranistes, comencem a estar cansats de tanta pantomima amb els
nostres anhels. Si el govern vol explicar als ciutadans que amb la
independència viurem millor, i que les estructures d’estat seran
beneficioses pels ciutadans, que ho expliqui fent-les! Com podem demanar
sacrificis a la gent si tenim la televisió pública més
sobredimensionada en sous i personal de tot l’estat? Com es pot parlar
de fer sacrificis quan li regalem a Xavier Bru de Sala 123.000 euros per
fer de comissari de l’any Espriu i seguim mantenint estructures
absolutament inútils com ara el CoNCA? Com podem demanar sacrificis si
l’administració no els fa? L’única pedagogia que ha de fer el govern és
governar: si el president vol tornar a tenir l’ombra del lideratge
anterior al 25-N no li queda altre remei.
Els
meus col·legues de militància independentista em diuen que no escrigui
articles pessimistes. Però nois, veient com als espanyols els han bastat
quatre fiscals mobilitzats, una historieta d’espies i dues portades per
acollonir-nos, i admirant les últimes obres mestres d’estratègies
política d’aquest govern, no sé on voleu que cerqui l’optimisme. Perquè
sincerament, penso que no podríem estar pitjor. Això sí, tindrem una
cadena humana per tot el territori. Suposo que això forma part dels
actes de pedagogia. Paciència...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada