dilluns, 18 de març del 2013

Bernat Dedéu : No podem estar pitjor. Bernat Dedéu: Mas prefigura la sociovergència, la penya entretinguda amb espelmetes i cadenes


Bernat Dedéu

18-03-201
Sembla que, definitivament, Artur Mas tornarà a obrir negociacions amb Madrid. En pocs mesos, el diccionari del Molt Honorable ha passat del desembarcament d’Ítaca a cercar sinònims per inculcar-nos que som davant d’una “emergència nacional”. Poden emprar-se tants d’eufemismes com es vulgui, però els darrers moviments del president certifiquen un cisma amb ERC i la prefiguració de la sociovergència: Mas veu com els republicans perviuen de desgastar el govern, acumulant el rèdit de la pressió per la consulta, mentre es poden prendre el luxe de retardar amb mala bava la llei més important de la legislatura: els pressupostos. Els de Junqueras progressen adequadament sense despentinar-se, mentre CiU assumeix amb estoïcisme que el govern agonitzi amb una gestió diària que serà cada dia més crua. El president fa bé d’oblidar-se de reivindicacions i focalitzar-se en la tasca de govern, de donar la imatge d’una administració que, a banda de queixar-se, gestiona. El problema és que potser ha reaccionat massa tard.

Des del 25-N, el govern i Mas han impulsat dues declaracions de sobirania, abocant al Parlament a ser el teatre nacional de les indecisions de CiU i PSC, i retornant-nos a la dialèctica vodevilesca del quadrienni de l’espera: els ciutadans, que són més savis del que hom es pensa, ja comencen a viure els anhels de sobirania com el dia de la marmota de la lluita partidista. Cada dia tenim la idea brillant d’una cimera que s’acaba no celebrant o que se celebra, com el cas de la corrupció, amb les mateixes cares i agents polítics de sempre. La darrera idea brillant del president és demanar als consellers una “campanya pedagògica” perquè els ciutadans siguin conscients de “la magnitud de la tragèdia”: sincerament, admirat Molt Honorable, em sembla que la gent comença a estar de pedagogia fins la pebrotera de l’ànima. Al seu torn, que el govern apel·li ara a la societat civil com a font reivindicativa, quan aquesta aspira a solucions del seu govern, em sembla una situació del tot perillosa. A banda d’un acte molt covard.

Podem voler entretenir la penya dient-li que faci estelades amb espelmetes, cadenes humanes i tota quanta performance sobre la necessitat d’un millor finançament per Catalunya. Però els ciutadans, inclosos els sobiranistes, comencem a estar cansats de tanta pantomima amb els nostres anhels. Si el govern vol explicar als ciutadans que amb la independència viurem millor, i que les estructures d’estat seran beneficioses pels ciutadans, que ho expliqui fent-les! Com podem demanar sacrificis a la gent si tenim la televisió pública més sobredimensionada en sous i personal de tot l’estat? Com es pot parlar de fer sacrificis quan li regalem a Xavier Bru de Sala 123.000 euros per fer de comissari de l’any Espriu i seguim mantenint estructures absolutament inútils com ara el CoNCA? Com podem demanar sacrificis si l’administració no els fa? L’única pedagogia que ha de fer el govern és governar: si el president vol tornar a tenir l’ombra del lideratge anterior al 25-N no li queda altre remei.

Els meus col·legues de militància independentista em diuen que no escrigui articles pessimistes. Però nois, veient com als espanyols els han bastat quatre fiscals mobilitzats, una historieta d’espies i dues portades per acollonir-nos, i admirant les últimes obres mestres d’estratègies política d’aquest govern, no sé on voleu que cerqui l’optimisme. Perquè sincerament, penso que no podríem estar pitjor. Això sí, tindrem una cadena humana per tot el territori. Suposo que això forma part dels actes de pedagogia. Paciència...