15 de febrer 2013
Jordi Fornas és batlle de Gallifa per Solidaritat Catalana per la Independència i membre de Catalunya Acció
Ponència d’en Jordi Fornas a l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI) feta a Vilanova i la Geltrú el 15 de febrer del 2013, per tal que els ajuntaments de Catalunya, exercint la seva sobirania fiscal, deixin de pagar impostos a la hisenda espanyola. La seva proposta de sobirania fiscal va ser aprovada per unanimitat de l’Assemblea.
Hola a tothom,
L’ objectiu que ens reuneix aquí i de l’ assemblea que ens agrupa es la independència. Per tant, som aquí per avançar cap a la plena sobirania i la consecució d’un Estat propi.
Fins ara, la nostra finalitat era la de promoure la celebració d’ un referèndum d’autodeterminació des dels ajuntaments. Això, potser semblava un fita prou ajustada als nostres objectius fa uns mesos, quan vem posar en marxa l’ AMI, però el temps passa de pressa i la situació política ha canviat substancialment.
A dia d’avui el nou Parlament de Catalunya ja es planteja fer un referèndum i te importants impediments per tirar endavant, tants que sembla poc probable que ho pugui arribar a fer.
El Govern de l’Estat també s’ha començat a moure per bloquejar qualsevol iniciativa i farà tots els possibles per fer encallar tot el procés.
És previsible que bloquegin el Parlament i la autonomia catalana sencera. També estan actuant contra les declaracions de sobirania que prop de 200 ajuntaments ja han fet. Fins i tot s’entretenen mirant si tenim penjada la bandera espanyola al lloc “preferente y de honor” de les nostres Cases de la Vila.
No ens podem quedar mirant el que passa, hem de passar a l’acció. Si algú s’havia imaginat que això era qüestió d’anar deixant passar el temps i que ja arribaria el moment de poder fer una consulta democràtica, penso que anava molt errat.
Hem de prendre la iniciativa i donar una empenta al procés, i cal fer-ho ara, ja no podem esperar més. No hi ha temps per perdre, la situació en que es troba el país i els nostres compatriotes ens demana respostes urgents. No podem continuar impassibles mentre els nostres joves han de marxar a treballar a fora, les nostres empreses tanquen les portes, la nostra gent continua perdent la feina i la vivenda, els nostres avis segueixen en la misèria i cada cop tenim més pobresa.
Per si això us sembla poc, ja sabeu els que veu assistir a la darrera assemblea de l’ACM, on vem aprovar per unanimitat una moció en contra, que l’Estat pretén eliminar la majoria dels ajuntaments, per tal de desmantellar tot el nostre sistema democràtic.
Mentre tant, s’entretenen mirant de carregar-se el nostre sistema educatiu i fins i tot pretenen tornar-nos a imposar les curses de braus. Pel que fa a les infraestructures que ens calen... no hi ha pressa. Sembla mentida, però només tenen pressa per destruir-nos.
No dic que serà fàcil, però per això ens vem presentar a les eleccions i ens van escollir. Per resoldre això i el que pugui venir. Ens hem de fer dignes de la confiança que els electors han dipositat en nosaltres i actuar en conseqüència.
El poble de Catalunya es va manifestar prou clarament el darrer 11 de setembre i us recordo que va ser l’ANC i l’AMI els qui vem encapçalar aquella diada històrica. Per tant, ara ens toca donar sentit a la confiança que els ciutadans han dipositat en nosaltres com a càrrecs electes i a nosaltres mateixos com a integrants i impulsors d’aquesta organització política.
L’Estat espanyol es troba en hores molt baixes, la seva economia està en bancarrota. Ara, ja els tocava ser contribuents a la UE i en canvi han hagut de demanar continuar subsidiats. Com sabeu, això ho presenten com un èxit de la seva política exterior, “parar la ma” és el seu esport preferit. L’altre esport que practiquen és el de “ficar la ma”: A la nostra butxaca, a la dels europeus i a la dels seus propis ciutadans.
Amb tot això i els escàndols de corrupció que afecten el “Gobierno” i tota la seva classe política, el seu desprestigi és immens tant a dins com a fora, el món sencer mira incrèdul cap a Espanya i es pregunta com és possible tanta i tant generalitzada corrupció.
També saben que el poble català vol la independència i potser es pregunten com és que els polítics catalans no fem res per sortir d’aquest Estat corrupte. Que estem esperant? Si triguem gaire pensaran que és perquè som com ells i ja ens està bé de viure en mig de tota aquesta disbauxa. Permetrem que això passi?
Davant d’aquest panorama no ens podem quedar esperant a veure que passa, hem d’actuar. L’imperi s’enfonsa i cal donar-li l’empenta final, amb fermesa democràtica, no ens podem permetre dubtar.
És hora d’obrir un segon front que empenyi el procés amb força!
Com? Declarant tots els pobles i ciutats de Catalunya “Territori Català Lliure i Sobirà” emprant la fórmula dels que ja ho han fet.
Això no pot ser una declaració d’ intencions, ha d’anar acompanyat de la “Sobirania Fiscal” que consisteix en ingressar els nostres impostos a l’Agència Tributària Catalana. Així, l’endemà de declarar la independència, ja podrem disposar de bona part dels nostres recursos.
Cal fer-ho de la manera més immediata i massiva possible, convocant Plens extraordinaris per tal de deixar sense capacitat de resposta l’Estat i engrescar els municipis que encara no s’han adherit a la nostra associació, a fer-ho i seguir-nos.
No cal témer res, la Sobirania Fiscal és una acte completament legal, tal com hem demostrat els que ja fa temps que l’exercim, sense que haguem rebut cap requeriment de cap institució estatal.
Pel que fa a les declaracions de “Territori Lliure” si bé és cert que és un pas més compromès, també ho és que és totalment democràtic i a dia d’avui no hi ha jurisprudència al respecte.
Si que hi ha hagut requeriments i amenaces de la “Delegación del Gobierno” contra alguns dels que s’hi han declarat, però la cosa va per llarg i el millor que podem fer per donar-los suport és fer el mateix de manera massiva.
Senyors, aquesta és una organització independentista, per tant no ens podem deixar atemorir per cap estructura de l’Estat que ens amenaci. Si volem la independència de la nació, hem de fer passes fermes i decidides i demostrar coratge i determinació. No hi ha lloc per a la por, cal avançar o estem perduts, els espanyols no miraran prim per fer miques les nostres parcel·les de poder democràtic, tal com ja ens anuncien que pensen fer .
D’altra banda, actuant amb fermesa i decisió, podem comptar amb el recolzament dels nostres compatriotes i organitzacions civils que esperen que algú, amb plena legitimitat democràtica, prengui la iniciativa en el procés d’alliberament nacional.
Tindrem tot el suport de l’altra gran plataforma que hi ha ara al país, l’ ANC que, té una capacitat de mobilització i convocatòria prou gran i ens ajudarà a fer la pressió ciutadana necessària sobre els ajuntaments indecisos i aconseguir el més aviat possible la majoria política i social que ens cal, per tal d’assolir l’objectiu.
Un cop la tinguem, ens dirigirem als nostres diputats, al President de la Generalitat i el seu Govern i al mateix Ple del Parlament de Catalunya, per tal de que ens acompanyin en la Declaració Conjunta i Unilateral d’ Independència, que ens posarà al mapa del món. Això, serà definitiu!
Per si algú en té algun dubte heu de saber que:
El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia en sentència del 22 de juliol del 2010 va sentenciar:
- Que no existeix en el Dret Internacional cap norma que prohibeix-hi les Declaracions Unilaterals d’Independència.
- Que en cas de contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval la segona.
- Que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat que sigui vigent.
L’any vinent, farà 300 anys de la derrota de l’onze de setembre que ens ha dut a aquesta situació.
Cal recordar que, ara fa 300 anys, el 1713, es va signar el Tractat d’Utrecht, pel qual es posava fi a la Guerra de Successió.
En aquest tractat es reconeixien els drets de Felip V de Borbó sobre la Corona de les Espanyes. Aquest, es comprometia pel mateix document, a respectar els drets i les constitucions dels catalans. No va trigar ni 15 dies a incomplir-lo, posant setge a Barcelona.
Llavors, es van reunir els Braços del Consell i van decidir continuar la guerra, sabent el que s’hi jugaven. Això ens pot semblar que va ser una temeritat i que ja sabien que no tindrien cap possibilitat de victòria. No era així. Tot i el bombardeig que va caure sobre la capital, aquesta continuava resistint, mentre els exèrcits que actuaven al territori, castigaven els exèrcits castellans.
La situació es va fer insostenible per a Felip V i va haver de demanar auxili al seu avi, Lluís XIV de Borbó, que li va enviar un exèrcit amb el Duc de Berwick. Va ser així que va aconseguir entrar a Barcelona i guanyar la guerra.
Si us explico aquesta història és per mostrar-vos els paral·lelismes que existeixen amb el moment actual.
La declaració de dret a la sobirania que ha fet el nostre Parlament, és comparable a la dels nostres avantpassats de fa 300 anys i suposa una declaració de guerra.
Es tracta d’una guerra que ja estava en marxa des de feia temps per part de l’Estat, tal com va passar fa tres segles.
Aquesta guerra però no es fa de la manera tradicional, amb exèrcits armats, sinó amb representants elegits pel poble.
Les nostres armes son els actes de sobirania, les mobilitzacions populars, els nostres drets col·lectius i les lleis internacionals.
Les dels espanyols, l’espoli i l’ofec econòmic, la Constitució, el tracte discriminatori en tots els terrenys, el boicot als nostres productes, els intents de deslocalitzar les nostres empreses.
I no son armes que pensin usar a partir d’ara, ja fa temps que ens estan laminant i és ben clar ens volen dur a la ruïna, i ara el més aviat possible. Per tant, nosaltres també hem d’actuar amb celeritat.
Aquesta vegada les ajudes exteriors no seran determinants, només un arma mediàtica més. Per guanyar només hem de fer un pas, el pas de proclamar la independència per majoria democràtica.
No cal contar gaire amb els Estats europeus abans de proclamar la independència però, un cop fet, la majoria d’ells ens reconeixeran, perquè els tractats internacionals ens emparen.
Els darrers tres segles, la humanitat en general i Europa en particular han avançat notablement en el camí dels drets col·lectius i hi ha nombrosos precedents arreu del món.
Curiosament, en lloc del Tractat d’ Utrecht, ara tenim la Declaració de La Haia que casualitats de la història, també és a Holanda.
Per tant, el que es va perdre a Utrecht, es guanyarà a La Haia.
Ara ens falta mirar d’estar a l’alçada dels nostres avantpassats. Ells, varen demostrar un coratge i un amor per la pàtria sense límits i van lluitar fins al final i fins a les últimes conseqüències.
Nosaltres mai els podrem igualar, però, si ens fem mínimament dignes del seu exemple, ens en sortirem.
Al 1714 la guerra la van guanyar els castellans, ara la guanyarem els catalans!
Aquesta moció que us demano que aproveu ha de ser el punt de referència de l’ AMI a partir d’ara. Aprovant-la, demostrarem que creiem en el procés d’independència i estem disposats a liderar-lo.
L’èxit dependrà en gran part de la rapidesa amb la que actuem.
Això, incentivarà els més indecisos a l’hora de seguir –nos, motivarà les organitzacions socials i farà créixer el suport popular.
Potser alguns representeu partits que no tenen una actitud prou clara i decidida en el procés i que no us donaran suport, o fins i tot us pressionaran perquè no feu el pas. Haureu de mostrar el coratge al que feia referència abans i anteposar les necessitats i els anhels del poble català, als dels partits on militeu.
Ha arribat el moment de demostrar que els catalans si que podem actuar de manera unitària, deixant de banda qualsevol diferència, i si algú és capaç d’aconseguir-ho som nosaltres, els representants del món municipal.
Cal recordar que la darrera República Catalana que es va proclamar va venir d’unes eleccions municipals.
Va ser la primavera del 31 i ara s’acosta la primavera del 13, els números estan invertits i la situació política a Europa també, llavors els règims totalitaris eren els que dominaven el continent, ara ho fa la democràcia.
Ha arribat l’hora de la veritat!
Per Catalunya!
Tots units cap a la victòria final!
Visca Catalunya Lliure!
http://cataccioaccions.blogspot.com.es/2013/02/ponencia-den-jordi-fornas-batlle-de.html
Ponència d’en Jordi Fornas a l’Assemblea de Municipis per la Independència (AMI) feta a Vilanova i la Geltrú el 15 de febrer del 2013, per tal que els ajuntaments de Catalunya, exercint la seva sobirania fiscal, deixin de pagar impostos a la hisenda espanyola. La seva proposta de sobirania fiscal va ser aprovada per unanimitat de l’Assemblea.
Hola a tothom,L’ objectiu que ens reuneix aquí i de l’ assemblea que ens agrupa es la independència. Per tant, som aquí per avançar cap a la plena sobirania i la consecució d’un Estat propi.
Fins ara, la nostra finalitat era la de promoure la celebració d’ un referèndum d’autodeterminació des dels ajuntaments. Això, potser semblava un fita prou ajustada als nostres objectius fa uns mesos, quan vem posar en marxa l’ AMI, però el temps passa de pressa i la situació política ha canviat substancialment.
A dia d’avui el nou Parlament de Catalunya ja es planteja fer un referèndum i te importants impediments per tirar endavant, tants que sembla poc probable que ho pugui arribar a fer.
El Govern de l’Estat també s’ha començat a moure per bloquejar qualsevol iniciativa i farà tots els possibles per fer encallar tot el procés.
És previsible que bloquegin el Parlament i la autonomia catalana sencera. També estan actuant contra les declaracions de sobirania que prop de 200 ajuntaments ja han fet. Fins i tot s’entretenen mirant si tenim penjada la bandera espanyola al lloc “preferente y de honor” de les nostres Cases de la Vila.
No ens podem quedar mirant el que passa, hem de passar a l’acció. Si algú s’havia imaginat que això era qüestió d’anar deixant passar el temps i que ja arribaria el moment de poder fer una consulta democràtica, penso que anava molt errat.
Hem de prendre la iniciativa i donar una empenta al procés, i cal fer-ho ara, ja no podem esperar més. No hi ha temps per perdre, la situació en que es troba el país i els nostres compatriotes ens demana respostes urgents. No podem continuar impassibles mentre els nostres joves han de marxar a treballar a fora, les nostres empreses tanquen les portes, la nostra gent continua perdent la feina i la vivenda, els nostres avis segueixen en la misèria i cada cop tenim més pobresa.
Per si això us sembla poc, ja sabeu els que veu assistir a la darrera assemblea de l’ACM, on vem aprovar per unanimitat una moció en contra, que l’Estat pretén eliminar la majoria dels ajuntaments, per tal de desmantellar tot el nostre sistema democràtic.
Mentre tant, s’entretenen mirant de carregar-se el nostre sistema educatiu i fins i tot pretenen tornar-nos a imposar les curses de braus. Pel que fa a les infraestructures que ens calen... no hi ha pressa. Sembla mentida, però només tenen pressa per destruir-nos.
No dic que serà fàcil, però per això ens vem presentar a les eleccions i ens van escollir. Per resoldre això i el que pugui venir. Ens hem de fer dignes de la confiança que els electors han dipositat en nosaltres i actuar en conseqüència.
El poble de Catalunya es va manifestar prou clarament el darrer 11 de setembre i us recordo que va ser l’ANC i l’AMI els qui vem encapçalar aquella diada històrica. Per tant, ara ens toca donar sentit a la confiança que els ciutadans han dipositat en nosaltres com a càrrecs electes i a nosaltres mateixos com a integrants i impulsors d’aquesta organització política.
L’Estat espanyol es troba en hores molt baixes, la seva economia està en bancarrota. Ara, ja els tocava ser contribuents a la UE i en canvi han hagut de demanar continuar subsidiats. Com sabeu, això ho presenten com un èxit de la seva política exterior, “parar la ma” és el seu esport preferit. L’altre esport que practiquen és el de “ficar la ma”: A la nostra butxaca, a la dels europeus i a la dels seus propis ciutadans.
Amb tot això i els escàndols de corrupció que afecten el “Gobierno” i tota la seva classe política, el seu desprestigi és immens tant a dins com a fora, el món sencer mira incrèdul cap a Espanya i es pregunta com és possible tanta i tant generalitzada corrupció.
També saben que el poble català vol la independència i potser es pregunten com és que els polítics catalans no fem res per sortir d’aquest Estat corrupte. Que estem esperant? Si triguem gaire pensaran que és perquè som com ells i ja ens està bé de viure en mig de tota aquesta disbauxa. Permetrem que això passi?
Davant d’aquest panorama no ens podem quedar esperant a veure que passa, hem d’actuar. L’imperi s’enfonsa i cal donar-li l’empenta final, amb fermesa democràtica, no ens podem permetre dubtar.
És hora d’obrir un segon front que empenyi el procés amb força!
Com? Declarant tots els pobles i ciutats de Catalunya “Territori Català Lliure i Sobirà” emprant la fórmula dels que ja ho han fet.
Això no pot ser una declaració d’ intencions, ha d’anar acompanyat de la “Sobirania Fiscal” que consisteix en ingressar els nostres impostos a l’Agència Tributària Catalana. Així, l’endemà de declarar la independència, ja podrem disposar de bona part dels nostres recursos.
Cal fer-ho de la manera més immediata i massiva possible, convocant Plens extraordinaris per tal de deixar sense capacitat de resposta l’Estat i engrescar els municipis que encara no s’han adherit a la nostra associació, a fer-ho i seguir-nos.
No cal témer res, la Sobirania Fiscal és una acte completament legal, tal com hem demostrat els que ja fa temps que l’exercim, sense que haguem rebut cap requeriment de cap institució estatal.
Pel que fa a les declaracions de “Territori Lliure” si bé és cert que és un pas més compromès, també ho és que és totalment democràtic i a dia d’avui no hi ha jurisprudència al respecte.
Si que hi ha hagut requeriments i amenaces de la “Delegación del Gobierno” contra alguns dels que s’hi han declarat, però la cosa va per llarg i el millor que podem fer per donar-los suport és fer el mateix de manera massiva.
Senyors, aquesta és una organització independentista, per tant no ens podem deixar atemorir per cap estructura de l’Estat que ens amenaci. Si volem la independència de la nació, hem de fer passes fermes i decidides i demostrar coratge i determinació. No hi ha lloc per a la por, cal avançar o estem perduts, els espanyols no miraran prim per fer miques les nostres parcel·les de poder democràtic, tal com ja ens anuncien que pensen fer .
D’altra banda, actuant amb fermesa i decisió, podem comptar amb el recolzament dels nostres compatriotes i organitzacions civils que esperen que algú, amb plena legitimitat democràtica, prengui la iniciativa en el procés d’alliberament nacional.
Tindrem tot el suport de l’altra gran plataforma que hi ha ara al país, l’ ANC que, té una capacitat de mobilització i convocatòria prou gran i ens ajudarà a fer la pressió ciutadana necessària sobre els ajuntaments indecisos i aconseguir el més aviat possible la majoria política i social que ens cal, per tal d’assolir l’objectiu.
Un cop la tinguem, ens dirigirem als nostres diputats, al President de la Generalitat i el seu Govern i al mateix Ple del Parlament de Catalunya, per tal de que ens acompanyin en la Declaració Conjunta i Unilateral d’ Independència, que ens posarà al mapa del món. Això, serà definitiu!
Per si algú en té algun dubte heu de saber que:
El Tribunal Internacional de Justícia de la Haia en sentència del 22 de juliol del 2010 va sentenciar:
- Que no existeix en el Dret Internacional cap norma que prohibeix-hi les Declaracions Unilaterals d’Independència.
- Que en cas de contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval la segona.
- Que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat que sigui vigent.
L’any vinent, farà 300 anys de la derrota de l’onze de setembre que ens ha dut a aquesta situació.
Cal recordar que, ara fa 300 anys, el 1713, es va signar el Tractat d’Utrecht, pel qual es posava fi a la Guerra de Successió.
En aquest tractat es reconeixien els drets de Felip V de Borbó sobre la Corona de les Espanyes. Aquest, es comprometia pel mateix document, a respectar els drets i les constitucions dels catalans. No va trigar ni 15 dies a incomplir-lo, posant setge a Barcelona.
Llavors, es van reunir els Braços del Consell i van decidir continuar la guerra, sabent el que s’hi jugaven. Això ens pot semblar que va ser una temeritat i que ja sabien que no tindrien cap possibilitat de victòria. No era així. Tot i el bombardeig que va caure sobre la capital, aquesta continuava resistint, mentre els exèrcits que actuaven al territori, castigaven els exèrcits castellans.
La situació es va fer insostenible per a Felip V i va haver de demanar auxili al seu avi, Lluís XIV de Borbó, que li va enviar un exèrcit amb el Duc de Berwick. Va ser així que va aconseguir entrar a Barcelona i guanyar la guerra.
Si us explico aquesta història és per mostrar-vos els paral·lelismes que existeixen amb el moment actual.
La declaració de dret a la sobirania que ha fet el nostre Parlament, és comparable a la dels nostres avantpassats de fa 300 anys i suposa una declaració de guerra.
Es tracta d’una guerra que ja estava en marxa des de feia temps per part de l’Estat, tal com va passar fa tres segles.
Aquesta guerra però no es fa de la manera tradicional, amb exèrcits armats, sinó amb representants elegits pel poble.
Les nostres armes son els actes de sobirania, les mobilitzacions populars, els nostres drets col·lectius i les lleis internacionals.
Les dels espanyols, l’espoli i l’ofec econòmic, la Constitució, el tracte discriminatori en tots els terrenys, el boicot als nostres productes, els intents de deslocalitzar les nostres empreses.
I no son armes que pensin usar a partir d’ara, ja fa temps que ens estan laminant i és ben clar ens volen dur a la ruïna, i ara el més aviat possible. Per tant, nosaltres també hem d’actuar amb celeritat.
Aquesta vegada les ajudes exteriors no seran determinants, només un arma mediàtica més. Per guanyar només hem de fer un pas, el pas de proclamar la independència per majoria democràtica.
No cal contar gaire amb els Estats europeus abans de proclamar la independència però, un cop fet, la majoria d’ells ens reconeixeran, perquè els tractats internacionals ens emparen.
Els darrers tres segles, la humanitat en general i Europa en particular han avançat notablement en el camí dels drets col·lectius i hi ha nombrosos precedents arreu del món.
Curiosament, en lloc del Tractat d’ Utrecht, ara tenim la Declaració de La Haia que casualitats de la història, també és a Holanda.
Per tant, el que es va perdre a Utrecht, es guanyarà a La Haia.
Ara ens falta mirar d’estar a l’alçada dels nostres avantpassats. Ells, varen demostrar un coratge i un amor per la pàtria sense límits i van lluitar fins al final i fins a les últimes conseqüències.
Nosaltres mai els podrem igualar, però, si ens fem mínimament dignes del seu exemple, ens en sortirem.
Al 1714 la guerra la van guanyar els castellans, ara la guanyarem els catalans!
Aquesta moció que us demano que aproveu ha de ser el punt de referència de l’ AMI a partir d’ara. Aprovant-la, demostrarem que creiem en el procés d’independència i estem disposats a liderar-lo.
L’èxit dependrà en gran part de la rapidesa amb la que actuem.
Això, incentivarà els més indecisos a l’hora de seguir –nos, motivarà les organitzacions socials i farà créixer el suport popular.
Potser alguns representeu partits que no tenen una actitud prou clara i decidida en el procés i que no us donaran suport, o fins i tot us pressionaran perquè no feu el pas. Haureu de mostrar el coratge al que feia referència abans i anteposar les necessitats i els anhels del poble català, als dels partits on militeu.
Ha arribat el moment de demostrar que els catalans si que podem actuar de manera unitària, deixant de banda qualsevol diferència, i si algú és capaç d’aconseguir-ho som nosaltres, els representants del món municipal.
Cal recordar que la darrera República Catalana que es va proclamar va venir d’unes eleccions municipals.
Va ser la primavera del 31 i ara s’acosta la primavera del 13, els números estan invertits i la situació política a Europa també, llavors els règims totalitaris eren els que dominaven el continent, ara ho fa la democràcia.
Ha arribat l’hora de la veritat!
Per Catalunya!
Tots units cap a la victòria final!
Visca Catalunya Lliure!
http://cataccioaccions.blogspot.com.es/2013/02/ponencia-den-jordi-fornas-batlle-de.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada