OPINIÓ
Antoni Strubell i Trueta
Barcelona. Dimecres, 6 de març de 2024. 05:30
Temps de lectura: 6 minuts
Fa anys que no vaig en avió. Però em va colpir especialment escoltar Josep Maria Flotats a RAC1 l’altre dia parlant de la brutal reculada de la llengua catalana amb què s’ha trobat després d’uns anys de viure fora del país. Concretament, va arribar a dir: “La normalització ja l’hem perduda. Sembla que sigui el primer any del postfranquisme; cada vegada costa més parlar català”. És el que sens dubte hem notat molts dels qui hem viscut fora de Catalunya un temps en els darrers anys, el que va ser el meu cas entre 1981 i 2010, malgrat que en les intermitents visites regulars jo ja notava com anàvem perdent llençols a cada bugada malgrat la tan anomenada normalització lingüística (NL). Estic segur que una persona sensible amb l’idioma com en Flotats no necessitarà gaires explicacions de com s’ha produït aquest greu daltabaix. Jo —per si li pogués servir per superar el jet-lag del retorn—, en tot cas, li aportaré les que jo he pogut arreplegar o percebre.
Començaré, doncs: 1) cal partir del punt inicial que és admetre que parlar del català com un “idioma protegit” per un marc legal adequat —com es mereixeria un idioma europeu amb milions de parlants— és pura fantasia teatral, de la qual en Flotats en sap un niu. Perquè malgrat la nostra possible percepció que el català sigui un idioma protegit, no és així. És el que va exposar magníficament la doctora en dret constitucional Vicenta Tasa (UV) en una colpidora i alarmant conferència organitzada a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona per Plataforma per la Llengua (28/10/2023, la podeu veure aquí). Va dir que no es pot comparar el grau de protecció que dispensa l’Espanya postfranquista al català (i menys al País Valencià i Illes) amb el de cap altre idioma europeu equivalent en nombre de parlants i presència a internet. Menteixo, sí que la doctora va fer una comparació amb el neerlandès/flamenc a la ciutat de Brussel·les —la històrica capital dels flamencs— on els darrers càlculs estimen que ha caigut a aproximadament un 7-9% de famílies que utilitzen el neerlandès a casa, quan aquest era l’idioma majoritari de la ciutat fa 50 anys. La doctora Tasa va explicar que
