CRIT
Per Josep Bellpuig
L’esquerra catalana ha convertit la pressió fiscal en una qüestió ideològica. Qualsevol nou impost, qualsevol augment de la recaptació i qualsevol càrrega addicional sobre famílies i empreses és presentat automàticament com un exercici de justícia social. Però la realitat és molt menys noble: darrere d’aquest discurs s’amaga un model que castiga l’esforç, penalitza l’estalvi i condemna els catalans a un empobriment progressiu. I tot per finançar amb els diners dels catalans l’establiment a Catalunya de centenars de milers d’estrangers que contribuïran a la descatalanització accelerada del país.
Durant anys, els partits de l’esquerra catalana han donat suport o han impulsat algunes de les figures fiscals més gravoses de l’Estat espanyol, mentre repetien el mantra que «pagaran els rics». La realitat, però, és que els grans patrimonis disposen de mecanismes, assessors i estructures societàries per reduir l’impacte fiscal. Qui acaba passant per caixa és el metge, el petit empresari, l’autònom, el comerciant o el treballador que ha aconseguit estalviar després de dècades d’esforç.
L’impost de successions és probablement el millor exemple d’aquesta hipocresia fiscal. L’esquerra el presenta com una eina de redistribució, però en la pràctica és un impost sobre l’estalvi, la previsió i la
responsabilitat familiar. És un impost contra la família catalana. L’Estat torna a cobrar per uns béns que ja van tributar quan es van adquirir, que han pagat impostos durant tota la seva existència i que tornen a ser gravats simplement perquè han passat de pares a fills.El wokisme català ens diu que hem de treballar, estalviar, pagar impostos tota la vida i, que quan vulguem deixar alguna cosa als nostres fills, o pitjor, als nostres nebots, l’administració tornarà a allargar la mà per reclamar la seva part. És difícil trobar una millor definició de confiscació encoberta.
Moltes famílies es veuen obligades a vendre patrimoni familiar o endeutar-se per afrontar l’impost. Habitatges adquirits amb sacrifici durant dècades o petits negocis familiars es converteixen en una font d’ingressos per a una administració autonomista insaciable que mai considera suficient la contribució dels catalans.
El més sorprenent és la facilitat amb què una part de l’esquerra catalana continua identificant qualsevol proposta de reducció fiscal amb un regal als milionaris. Aquesta simplificació interessada els permet justificar una política tributària que afecta sobretot les classes mitjanes, precisament aquelles que no poden traslladar la seva residència fiscal ni disposen d’enginyeria financera per protegir el seu patrimoni. És a dir, els habitants autòctons d’aquesta terra, els catalans.
A Catalunya la pressió fiscal autonòmica és cada cop més elevada i a tot plegat s’hi afegeix el robatori anticatalà que fa tres-cents anys que dura: el saqueig fiscal que Espanya perpetra contra els catalans.
L’esquerra catalana sembla haver assumit que qualsevol problema es resol amb un nou impost, un nou recàrrec o una nova taxa. No es parla de reduir despesa ineficient, d’eliminar duplicitats administratives o de racionalitzar l’estructura pública. La solució sempre és la mateixa: que els catalans paguin més.
El resultat és una societat on progressar és cada vegada més difícil, on acumular patrimoni és vist amb sospita i on transmetre als fills el fruit del treball d’una vida es considera gairebé un privilegi immoral que cal castigar fiscalment.
Una societat que penalitza l’esforç i l’estalvi acaba obtenint exactament això: menys esforç, menys estalvi i menys prosperitat. I en aquest model, l’esquerra catalana no és una víctima de les circumstàncies, sinó una de les seves principals responsables.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
https://www.estat.cat/lesquerra-catalana-com-empobrir-els-catalans-a-traves-dels-impostos/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada