CRIT
29-Abril 2026
per Crit
Explicava en Frederic J. Porta en l’excel·lent entrevista que li va fer en Carles Valbuena en el seu canal (que si encara no l’heu vista i escoltada us recomano fermament que ho feu), parlant de Josep Dencàs, que fou dirigent d’ERC i d’Estat Català entre 19131 i 1936 i conseller de la Generalitat de Catalunya per aquest primer partit, que en aquella època fou titllat de feixista quan ell, precisament, era d’esquerres. El director de la revista Esperit i de la Revista de Catalunya, que ha estudiat a fons la figura d’aquest polític independentista català, exposa molt bé perquè la majoria dels seus antics companys de partit el van titllar de feixista després dels fets del 6 d’octubre de 1934 (en parla a partir del minut 0:32 de l’entrevista).
L’exemple de Dencàs
Recordem que tot plegat ve dels fets del 6 d’octubre de 1934. Aquest trist episodi de la nostra història fou un simulacre de revolta del govern d’ERC de la Generalitat contra el govern de la República espanyola, dirigit per la dreta de la CEDA. En aquesta revolta el president republicà de la Generalitat, Lluís Companys, va declarar l’estat català dins una hipotètica República Federal Espanyola. L’aixecament, evidentment, va ser un fracàs anunciat. Tanmateix, els indepedentistes d’Estat Català (aleshores dins ERC) i altres grups independentistes com Nosaltres Sols! i Palestra hi van donar suport perquè, al capdavall, es tractava d’una revolta armada contra Espanya.
Després del fracàs de la revolta molts independentistes van haver de fugir, entre els quals, Josep Dencàs, membre d’ERC i aleshores conseller de Governació que es va ocupar, en bona part, de preparar l’aixecament. La fugida de Dencàs cap a l’estranger, escapant-se en primera instància a través de les clavegueres del Palau de la Generalitat, va ser molt comentada. El fet és que Dencàs sempre havia tingut clar que la independència de Catalunya requeria d’una preparació a consciència i que molt bona part d’aquesta preparació tenia a veure amb posseir el control de la seguretat, l’ordre públic i fins i tot, com a mínim, d’un principi de forces armades. Els Escamots de les Joventuts d’Esquerra Republicana Estat Català (JEREC), que ell organitzà i féu desfilar diversos cops amb indumentària militar, anaven per aquest camí.
Després de la fugida de Dencàs molts antics companys de partit d’ERC (els processistes d’aleshores) el titllaren de feixista, tal com explica en Frederic J. Porta a l’entrevista de la qual parlàvem. Però el jove i brillant historiador i politòleg la clava fins al final quan explica perquè a Dencàs li pengen (injustament) la llufa de feixista: “perquè era una persona que era perfectament conscient del que requeria establir un poder a Catalunya”.
Per fer una truita cal trencar uns quants ous
Aquest és el quid de la qüestió. Per a restaurar l’estat català cal prendre decisions que des del punt de vista castrat de l’autonomisme i el processisme són políticament incorrectes. Defensar que Catalunya necessita unes forces armades, des del punt de vista processista és políticament incorrecte. Aixecar i defensar les nostres fronteres amb Espanya i França, segons els processistes, és políticament incorrecte. Defensar que Catalunya és la propietat privada dels catalans, que no és una propietat dels espanyols, ni dels francesos, ni del primer passavolant que s’hi vol instal·lar, és políticament incorrecte des del punt de vista processista. I per això sempre serem titllats de feixistes per tots aquells catalans políticament castrats de la seva catalanitat i de la seva llibertat de pensament.
El “comodí del feixisme” és la carta més fàcil per a desacreditar tots aquells com na Sílvia Orriols i Aliança Catalana, perquè són una líder i un partit que tenen molt clar que per a fer una truita prèviament cal trencar uns quants ous. La restauració de l’estat català, la nostra anhelada independència, no ens caurà del cel com fruita madura que cau de l’arbre. Per a aconseguir-la haurem de fer sacrificis i haurem de trencar uns quants ous, aquells ous que els processistes no tenen el valor de trencar. El més trist de tot plegat és que amaguen la seva covardia en uns suposats principis morals que els serveixen de coartada per anatemitzar i penjar la llufa de feixista als catalans lliures i valents que no volen combregar amb les seves rodes de molí.
ENLLAÇ ARTICLE :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada