Nació Catalanes
Per Felix Rabassa
La Flama del Canigó és molt més que un ritual de foc: és un símbol de resistència cultural i nacional del poble català, d’identitat col·lectiva i d’unitat de tota la Nació Catalana, d’unitat dels Països Catalans. El foc encès al cim del Canigó cada nit de Sant Joan representa la continuïtat de la llengua, les tradicions i l’esperit de llibertat dels catalans.
La muntanya del Canigó, situada al cor del Pirineu oriental, sempre ha estat envoltada d’una aura mítica. Ja al segle XIX, el nostre més gran poeta nacional, Jacint Verdaguer, en va fer un símbol en la seva obra Canigó (1886), un poema èpic que connectava el paisatge i els mites del Pirineu amb la gesta històrica i espiritual dels catalans en el moment de la Reconquesta contra els sarraïns. El cim del Canigó, que domina la Catalunya del Nord, esdevenia així una mena de muntanya sagrada, testimoni de la memòria nacional.
Tanmateix, la tradició moderna de la Flama del Canigó no té tant una arrel medieval o religiosa, sinó
una gènesi contemporània lligada al moviment cultural i patriòtic català del segle XX, especialment en un context de repressió cultural i política.La idea de portar una flama encesa del Canigó estant per encendre les fogueres de Sant Joan arreu de les terres catalanes va néixer el 1955 a Perpinyà, a la Catalunya del Nord, amb la inspiració de l’activista cultural nord-català Francesc Pujades.
En plena època de la dictadura franquista, la llengua i les tradicions catalanes patien una dura repressió al sud de l’Albera. La Flama esdevenia, així, un símbol de germanor entre el nord i el sud de la Nació, i de resistència cultural enfront la prohibició i la ocupació. L’encesa de la flama al cim del Canigó, durant la matinada del 22 al 23 de juny, es feia amb un ritual solemne, i posteriorment era baixada i distribuïda arreu dels territoris de parla catalana.
Durant les dècades posteriors, malgrat la repressió, la flama va començar a travessar les fronteres artificials entre Espanya i França i es va anar escampant per Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, la Franja, l’Alguer i Andorra. El ritual combinava el simbolisme ancestral del foc amb un missatge clar de dignitat cultural i d’unitat nacional i lingüística. La seva extensió era també una manera de fer present la idea dels Països Catalans, de la Nació catalana, un espai cultural, lingüístic i nacional compartit més enllà de les divisions administratives.
La Flama no s’apaga mai: durant tot l’any es conserva encesa al Castellet de Perpinyà, com una mena de flama eterna. A partir d’aquesta flama originària, cada 22 de juny excursionistes i membres d’entitats culturals pugen al cim del Canigó per encendre el foc de nou. Després, amb torxes, vehicles i relleus a peu, la flama es distribueix arreu del territori. El foc de Sant Joan, encès en centenars de fogueres en places i carrers, simbolitza així la renovació del compromís amb la llengua i la cultura catalanes i la llibertat de la nostra Nació.
En el context actual, la Flama del Canigó continua sent un acte de sobirania cultural. També ha guanyat un component intergeneracional i popular: cada any, milers de joves, famílies i colles locals participen en els actes de rebuda de la flama, fent-la seva i mantenint-ne viu el missatge.
En temps de globalització i homogeneïtzació cultural, a més de les seculars ocupacions espanyola i francesa, la Flama del Canigó no només recorda d’on venim, sinó també que volem continuar essent catalans. El seu foc, encès cada any a la muntanya sagrada del Canigó, il·lumina tots els catalans.
ENLLAÇ ARTICLE D'OPINIÓ :
https://www.estat.cat/la-flama-del-canigo-simbol-de-la-llengua-i-la-nacio-catalanes/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada