OPINIÓ
"Ningú veu o se n’adona de l’imparable i incontenible retrocés? Només quatre mal dits i encasellats hiperventilats, jo entre ells som conscients que res va a l’hora?"
Gràcies a Déu, sempre totpoderós, que ni Puigdemont ni Junqueras tenen les més altes responsabilitats polítiques a Ucraïna, altrament per evitar “un bany de sang” ja haurien compromès llur independència lliurant, ben sencer. aquest país al Kremlin postrant-se davant qualsevol exigència que els fes l’autòcrata amoral Putin. Semblant renúncia la ferien servint-se des d’un mal entès pacifisme i una suposada responsabilitat que tothom veuria indigna, claudicant i vergonyant menys ells, és clar. Més o menys, això és el que passà a casa nostra pels volts de l’infaust octubre del 2017, amb l’agreujant que aquí no hi hauria hagut ni sang ni exèrcits roig, verd o blau a les portes de casa i on Rajoy, que no devia saber res dels papers de Bárcenas, però si coneixia per boca d’Angela Merkel que les escenes de violència viscudes el matí arreu de Catalunya no es podien reproduir davant d’una ciutadania modèlicament pacífica i participativa. Des de llavors la llavor de la mentida i la falsedat ha anat (ultra)germinant fins arribar al darrer episodi d’en Juvillà amb la Borràs exercint, unes poques voltes, de mare superiora i d’altres, les que més, de celestina d’aquest vodevil de can sis i tretze que és avui el nostre dissortat parlament amb notables i encomiables aspiracions d’assemblea popular de barriada. Era això companys quan us referíeu altivament amb fer un
país nou de trinca? Entenc que per les ments benintencionades per bé que il·luses, no.
Des d’Israel m’han dit una colla de laics -fóra blasfèmia pels religiosos- vinculats a la seva intel·ligència que, a hores d’ara en aquell país, hom espera abans l’arribada del Messies que no pas el retorn de Puigdemont per fer la ultratjada independència. Si torna, com ell mateix està negociant amb agents de l’Estat, per fer un “ja sóc aquí bis” a l’estil d’un Terradellas encara més autonomista i rotundament, per bé que de forma subtil, anti-independentista queda clar que no s’hi val. Si és que torna per fer sares, xuxos i coques de llardons per part meva encantat de la vida i cap a Amer i que aquesta li sigui llarga joiosa i pròspera. Però si és per fer més politiqueta de la seva per seguir entabanant a una població de lideratge mancada i de mentida tacada no el voldria tornar a veure ni en pintura i que es quedi a Waterloo com a símbol de derrota d’ell i d’aquell cors menut, barrut i banyut. La seva estela de prestidigitació i de fascinació quan no d’obsessió pel campo jo perquè puc i la resta no m’atabaleu i espavileu-vos -estil capità Aranya- ha, embrutat i emmetzinat qui sap si sense remei conegut, la nostra política, la nostra gent i qualsevol estratègia que combini raó amb ambició.
Seguint amb paral·lelismes quasi bèl·lics el Vichy català presidit pel “Peresident” no és que sigui gaire millor que l’escenari que abans reflectíem. Segueix ell i els seus entusiasmats en caure bé a la progressia espanyola que, per cert, mai deixa de detestar-nos -encular-nos es pot dir?- i s’embolica amb guerres intestines amb els “germans” de Junts tot ignorant -això no ho escarneixo- la quitxalla sempre canalla i “elagé-esbogerrada” de la carrinclona CUP. Pobre Catalunya, què hem fet per merèixer tantes desgràcies alhora? És una nova plaga de reminiscència bíblica o és l’avantsala de l’anhelada independència tal i com sembla que profetitzà el gran Alexandre Deulofeu? Ara mateix ningú en pot treure l’entrellat davant de tant paradoxal per enigmàtic i contradictori dilema. El que si sabem és que vivim en un país malalt per hedonista i amoral, que fa de l’arbitrari o auxiliar prioritat i del necessari i just completament irrellevant o, en millors casos, secundari. Fa quatre dies defensàvem el nostre dret com a nació -mil·lenària- a l’autodeterminació i ara parlem de defensar el català i el model d’escola. Ningú veu o se n’adona de l’imparable i incontenible retrocés? Només quatre mal dits i encasellats hiperventilats, jo entre ells som conscients que res va a l’hora? És el nostre destí i la nostra darrera destinació -no és el mateix Catalunya Ràdio i TV3- ser part integrant, nauseabunda i anestesiada d’Espanya? Vull creure que, malgrat tot, encara hi ha camí, viarany i corriol per fer via cap a la independència i per fer reeixir aquell país nou i millor que molts hi crèiem, somiàvem i seguim creient-hi i somiant-hi. Sempre he dit que la independència la faran els independentistes de pedra picada i els conversos com en Romeva i d’altres ben rebuts seran però a la cua que hi falta gent. Avui Catalunya comença a Ucraïna i no pas viceversa.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/catalunya-comenca-a-ucraina-370391/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada