15 raons per les quals Ben Emmerson porta la presó dels Jordis i Junqueras a l'ONU

PRESOS POLÍTICS







Antoni Maria Piqué
Foto: Colombo Gazette
Barcelona. Dijous, 1 de febrer de 2018

El títol de Ben Emmerson és QC (Queens Counsel, Advocat de la Reina). És la forma de dir que és un advocat de rang molt elevat en el cursus honorum dels juristes britànics. Emmerson és una de les figures del despatx internacional Matrix Chambers, un grup d'advocats amb causa, per fer-ho curt, del que ell n'és un dels fundadors. Està especialitzat en les lleis europees de drets humans, dret internacional públic i dret penal internacional.




A l'àrea de Drets Humans d'aquest despatx hi treballen 78 advocats.



Al nou ambaixador d'Espanya a l'ONU, Jorge Moragas, se li ha girat feina. A l'ONU coneixen molt bé Emmerson. Té una carrera que no és broma. Va ser relator especial de l'ONU sobre terrorisme i drets humans entre el 2011 i el 2017. Té 25 anys d'experiència litigant davant dels tribunals internacionals, incloent el Tribunal Internacional de Justícia, el Tribunal Europeu de Drets Humans, el Tribunal de Justícia Europeu, el Tribunal Penal Internacional i el Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia i el de Ruanda.



Aquestes són quinze frases seleccionades de la presentació que ha fet aquest dijous, a
Londres, de la demanda que ha presentat a la Comissió de Detencions Arbitràries de l'ONU.

1. “La detenció i empresonament [de Junqueras, Cuixart i Sànchez] és un greuge als drets humans. S’ha decidit per impedir que actuïn com a representants del poble de Catalunya (...). Cau clarament fora dels estàndards de les lleis internacionals. Hem demanat a la Comissió de l’ONU sobre detencions arbitràries que ho assumeixi i faci servir tots els recursos a la seva disposició per assegurar-ne l’alliberament”.
2.  “La nostra demanda estableix que la presó de Junqueras, Cuixart i Sànchez viola el seu dret a la llibertat d’associació i d’expressió, el seu dret a l’opinió política i a participar en la vida pública, i els discrimina pel seu suport al dret del poble català a l’autodeterminació”.
3. “Els càrrecs en contra seva no s’adiuen, en diversos aspectes, amb els estàndards internacionals d’un judici just... Prop d’un centenar d’experts acadèmics en dret [espanyols] han confirmat públicament que aquests càrrecs són insostenibles en funció dels fets, doncs no es donen elements de violència. Són acusacions purament polítiques. En resum: és el clàssic cas de detenció política arbitrària”.
4. “Aquest cas no demana a l’ONU que arbitri sobre la independència de Catalunya. Aquest cas cerca que l’ONU refermi la doctrina que els governs no poden reprimir la dissidència política amb la detenció arbitrària dels adversaris”.
5. “L’actuació del govern espanyol estableix un precedent perillós contra els drets de protesta pacífica i oposició política a tot el món”.
6. “Les autoritats espanyoles fan servir maneres dictatorials, empresonant oponents polítics i negant-los la seva llibertat perquè abandonin les seves conviccions i funcions polítiques. Això és una inadmissible violació dels seus drets fonamentals”.
7. “Imagineu que el Regne Unit empresonés als dirigents del Partit Nacionalista Escocès per promoure la independència d’Escòcia. Doncs aquesta és la situació que trobem aquí [a Espanya]”.
8. “Es un fonament de la democràcia, tal com l’entén la comunitat internacional, obrir espai per al pluralisme en les opinions polítiques, i oportunitats per a promoure canvis polítics, encara que [aquests canvis] siguin impopulars, contraris a la majoria de govern o a l’opinió de la majoria de la gent (malgrat que aquest no és el cas)”.
9. “Fer servir la maquinària de l’estat per coaccionar la gent amb la presó, o [fer-los entendre] que s’alliberaran dels processos penals si abdiquen de les seves conviccions polítiques té efectes intimidatoris en el pluralisme democràtic (...) i pertany a una era passada de la història d’Espanya, que molts de nosaltres crèiem ja superada”.
10. “Si vas empresonant adversaris polítics soscaves els fonaments de la democràcia”
11. “El cas de Joaquim Forn il·lustra molts dels problemes que acabem de perfilar. És una decisió molt difícil per a qualsevol persona que ha estat engarjolada per les seves conviccions polítiques decidir quins passos fer per aconseguir la llibertat. S’ha informat a bastament que el senyor Forn ha declarat diversos cops que abandonava la seva posició política i que renunciava a l’acta de diputat. L’efecte intimidatori de la detenció actua (...). Certament, és la seva decisió personal (...). Els tres clients que representem, però, romanen compromesos amb la seva causa, sobre tot amb la causa del llibertat d’expressió”.
12. “Aquest recurs a l’ONU és tot just el primer pas en l’estratègia internacional que seguim en representació dels líders de l’independentisme català. Es donaran més passos quan sigui adient. Quan els processos s’hagin tancat a Espanya es podrà recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans, que és vinculant per a Espanya. Però esperem que una declaració clara de l’ONU recolzada no només pel comitè, sinó també per l’Oficina de l’Alt Comissionat pels Drets Humans posarà prou pressió sobre les autoritats polítiques d’Espanya i també sobre les autoritats judicials (...) per a que facin servir els poders de què disposen i deixin en llibertat aquests homes per a que puguin continuar amb les seves activitats polítiques —que han estat pacífiques, vull remarcar-ho”.
13. “Ja fa anys que és viva, la causa per la independència. També s’ha portat davant els jutges, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que és la jurisdicció competent. Mai, en tots aquests anys, els tribunals catalans han acceptat les acusacions de rebel·lió i sedició perquè pensen, com nosaltres, que aquests delictes no es poden substanciar, doncs demanen l’exercici de violència, que aquest moviment mai no ha practicat. Pots criticar [l’independentisme] però no pots dir que és violent. Així ho han dit professors de dret i jutges (...). Per què ara es qualifiquen aquests esdeveniments com a rebel·lió i sedició? Perquè són els únics delictes que permeten empresonar-los [als Jordi i a Junqueras]. Si [els acusessin] de desobediència no podrien ser a la presó”.
14. “No és cert de cap manera que els delictes de sedició i rebel·lió estan codificats en altres democràcies europees tal com s’han aplicat en aquest cas (...) sobre activitats no violentes. (...) Això no podria passar en altres països. (...) El poder judicial espanyol actua injustament des del punt de vista de la llei internacional”.
15. “El punt clau és que no pots fer servir la presó, ni sota la llei o la constitució espanyoles, per a suprimir un discurs polític pacífic. És un principi universal. És sorprenent que hàgim de debatre sobre aquest punt, que diferencia democràcies i dictadures arreu del món des de fa dècades. I malgrat tot, Espanya incorre en aquest comportament, que és un atemptat contra el dret d’associació, la llibertat d’expressió i el dret a l’acció política pacífica. És un principi fonamental: la democràcia tolera la dissidència no violenta, l’oposició pacífica”.

Enllaç notícia :

https://www.elnacional.cat/ca/politica/emmerson-jordis-junqueras-onu_234966_102.html