TONI PADILLA Barcelona
 |
| Filipe Luís i Leo Messi lluitant per la pilota. / DAVID RAMOS / GETTY |
El campió d’Europa pot caure un cop, però no dos de
seguits. En un segon temps de germanor total entre els jugadors i la
graderia, el Barça va assegurar-se arribar per davant al partit de
tornada dels quarts de final de la Champions, després de fer caure el
mur de l’Atlètic de Madrid colpejant-lo un cop i un altre, tant amb el
cor com amb el cap (2-1). Un triomf vital tant pel resultat com per les
sensacions, ja que al descans el Barça perdia de nou i no es reconeixia a
si mateix quan es mirava al mirall.
El Barça va
jugar amb foc. Va jugar a una ruleta russa i, al descans, corria el risc
de perdre tot el crèdit i caure en una d’aquelles crisis tan
barcelonistes, provocades per dos partits, però que sembla que poden
durar dos segles. Al descans, l’equip perdia, no trobava el camí del gol
i ni tan sols semblava jugar amb un futbolista més, ja que Fernando
Torres, aquell corcó que sempre marca contra el Barça, havia vist dues
grogues després d’haver jugat una gran mitja hora de joc. L’equip
titular, el
tricampió, corria el risc de provocar dubtes a una afició
que es trencava la gola donant suport als seus herois. Al descans es
decidia bona part de la sort de la temporada. Perdre obria la veda per
ser criticat, perquè els rivals deixessin de considerar el Barça el
favorit. Perdre dos partits contra els dos equips de Madrid en quatre
dies era un cop directe a la línia de flotació de l’equip. Però el
Barça, en creuar el seu particular Rubicó, va tenir la sort dels
generals romans. La victòria va ser seva.
El Barça va
passar de cremar-se a l’infern de la frustració als crits d’alliberació
en un segon temps en què el campió va recuperar la confiança en si
mateix. Luis Enrique, després de mantenir la confiança en l’equip
titular contra el Madrid, amb l’únic canvi de Ter Stegen a la porteria,
va moure peça a la segona part amb més canvi, a tot el centre del camp,
demostrant que el seu dotzè home és Rafinha i guanyant a Simeone el duel
de qui era el tècnic més expressiu a la banda. I no és fàcil guanyar
aquest duel contra Simeone, però l’asturià tenia clar que era un
d’aquells moments en què es pot decidir tota una temporada. Malgrat que
l’equip només va poder derrotar per 2-1 un rival en inferioritat
numèrica -a la Lliga el Barça va guanyar pel mateix resultat contra un
Atlètic amb dos homes menys-, al Calderón arribarà per davant l’equip
blaugrana.
Calia guanyar per seguir caminant cap a
San Siro i calia guanyar per creure en un projecte que fins fa quatre
dies no tenia esquerdes. El trident, però, va jugar un primer temps
melancòlic, cosa que provocava l’enyor d’aquells partits en què tot eren
rialles. L’Atlètic va dominar sempre el ritme del joc, va imposar les
seves normes i es va avançar en el marcador gràcies a una preciosa
jugada entre Koke i Torres. L’equip de Simeone, ordenat en defensa i
elèctric en atac, va anar aturant tots els atacs d’un Barça previsible
que semblava atrapat en el temps, com si encara fos la segona part
contra el Reial Madrid. Els cops de maluc d’Iniesta i les aparicions
puntuals de Neymar no servien per alterar el pols d’un Atlètic que
confiava en una parella de centrals improvisada, amb el jove Lucas i
Godín recuperat de la seva lesió. Només l’excés de rauxa de Torres, amb
tres faltes dures en 30 minuts, va obrir un forat per a l’esperança. I
això, malgrat que en els primers cinc minuts de la segona part gairebé
arriba el 0-2.
Tot va canviar quan Messi, que aquests
dies sembla un jugador magnífic, però no el Messi de sempre, gairebé
marca de xilena. Un instant, una espurna per encendre els ànims. Sobre
l’Atlètic va caure un diluvi universal. El Barça, aquell equip que
dissabte passat semblava resignat a la derrota, va rebel·lar-se,
assetjant els madrilenys amb un Jordi Alba valent, amb Mascherano alçant
la bandera i Iniesta fent el que solia fer abans Xavi: liderar el joc
amb calma, quan al seu voltant tothom semblava histèric. Suárez va
encarregar-se de caçar els gols, com hauria de fer sempre un davanter
centre.
Si Neymar i Messi, malgrat intentar-ho, van topar amb els pals o
Oblak, l’uruguaià va donar la volta al marcador amb el seu olfacte
golejador en un segon temps en què el Barça va celebrar haver recuperat
el seu bon joc. Però l’Atlètic va celebrar un resultat que no deixa de
ser una derrota. Però, vist el partit, és una bona notícia. Van sortir
vius del Camp Nou.
Tres anys sense perdre al Camp Nou a Europa
Amb el triomf contra l’Atlètic, el Barça ja fa tres anys que no perd al
Camp Nou en competició europea, des de l’1 de maig del 2013, quan va
perdre 0-3 amb el Bayern de Jupp Heynckes. El Barça porta 16 partits
sense perdre a casa, amb 15 triomfs i un sol empat, curiosament contra
l’Atlètic als quarts de final de la Champions del 2014 (1-1). Els
blaugranes han guanyat dos cops un partit d’anada per 2-1 a Europa. El
2001 van perdre la tornada amb el Celta per 3-2 però van passar. El
2005, en canvi, van caure eliminats amb el Chelsea (4-2).
Enllaç noticia :
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada