Iglesias "renuncia" a la vicepresidència, però s'imposa en el relat

Madrid. Dijous, 31 de març de 2016

INVESTIDURA FALLIDA

Estefania Molina
Foto: EFE

“Ell sol s’hi va proposar i ell sol s’hi ha exclòs”. Així resumia el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, la jugada que el líder de Podemos, Pablo Iglesias, acabava de presentar als mitjans, després de la reunió mantinguda entre ambdós dirigents el matí de dimecres. El líder de la formació morada havia assegurat que estava disposat a fer una passa al costat per tal que avancés la fórmula “dels 161” del govern d’esquerres “a la valenciana” amb Podemos, PSOE i Izquierda Unida (IU), si és que la persona n’era “l’impediment”. El cop d’efecte havia agafat als socialistes desprevinguts, que reiteraven la voluntat que Podemos s'assegués a la taula amb ells i C’s, per afegir “millores” al seu pacte i avançar en la via “dels 199”.


Però amb el gest de renunciar a una vicepresidència que mai no havia estat de facto seva, Iglesias havia aconseguit recuperar el domini del relat en la investidura, i evitar situar-se com a
principal culpable de no desencallar la formació de govern. Ho il·lustrava una periodista, qui preguntava a Sánchez “a què renunciaria” el PSOE, si el líder podemista feia “aquesta cessió” i els taronges accedien a negociar amb els morats. El de Ferraz, que semblava no haver-les vist venir, responia que ell portava “més de 100 dies intentant formar govern a Espanya”, i repetia, intentant recuperar el frame mediàtic, que estava “molt agraït” que Iglesias hagués “rectificat” i volgués “negociar” amb C’s.


Així, la pilota anava a parar novament a la teulada del PSOE, amb un Podemos de cara més amable que altres vegades. En concret, més sosegat que amb aquelles paraules sobre la “cal viva” dels GAL del baró Felipe González durant la sessió d’investidura de Sánchez. Mostra n’era també el gest de regalar un llibre al socialista sobre bàsquet, esport de què els dos en són seguidors. Sánchez, que anava amb una americana de color albergínia, potser en senyal de complicitat, havia fet retuit del llibre, cedint-li a Iglesias una atenció mediàtica de què no havia gaudit des de feia dies, fins i tot abans de seure a la taula.

Errejón, cop intern

El gest d’Iglesias també tenia una clau interna. Ell “renunciava” a la vicepresidència, però encapçalaria el seu equip negociador amb el PSOE. Alhora, seria ell mateix qui seuria amb Ciutadans per demanar-li que s’abstingués per al seu govern. Així, el número dos, Íñigo Errejón, qui havia dirigit les negociacions amb la resta de grups, quedaria eclipsat pel seu secretari general, malgrat que hi seria també. Errejón havia assegurat que “no compartia” totes les decisions de Pablo, però les respectava, deixant entreveure que els rumors sobre un distanciament intern podrien tenir part de fonament.


Així les coses, amb la “cessió”, Iglesias també aconseguia que el presumpte sector moderat de la formació quedés arraconat. De la compareixença en destacava que no era acompanyat ni pel seu Secretari Polític, ni per les confluències. El fet no deixava de ser estrany, ja que sempre que s’havia anunciat un moviment en relació amb la investidura, Iglesias havia anat envoltat de tots els seus:

Carolina Bescansa, Xavier Domènech, Errejón i Irene Montero, la qual sí que hi era. Precisament, veus de Compromís han explicat a aquest diari que les diferències entre el número u i el dos “són marcades”, pel que fa a les formes d’un Pablo “més temperamental” i amb menys mentalitat negociadora, i un Errejón “més estratègic”.

Dret a decidir, emplaçat

La “cessió” del podemista també portava annexat un altre guany per al nucli de Podemos. Segons explicava el seu dirigent, la qüestió del dret a decidir restaria en mans d’una taula on negociessin el líder d’En Comú Podem, Xavier Domènech, i Miquel Iceta, líder del PSC. De fonts properes als podemistes catalans s'infereix que la qüestió podria ser a hores d’ara menys irrenunciable que fa un mes, si és que hi hagués una contraoferta igual de satisfactòria per als defensors al dret a decidir. Així, es difuminava una de les línies vermelles que més havien dificultat l’entesa amb el PSOE, deixant-la en mans alienes.


Ara bé, Sánchez explicava que tant Iceta com ell eren partidaris de la reforma constitucional i no de l’autodeterminació. Però tampoc acabava de tancar la qüestió, afirmant que havien posat C's en la “senda federal”. Precisament, un element que aquests neguen, en el sentit territorial. De fet, allò a què Sánchez no respon és si buscaria “l’altura de mires” que demanava a Iglesias als taronges, per tal que prosperés un pacte amb Podemos i IU, on els d’Albert Rivera s'haurien d'abstenir. La jugada tampoc seria perjudicial per a Ciutadans, que podria passar a l'oposició i collar el govern "d'esquerres", eclipsant al seu competidor per la banda de la dreta, el Partit Popular (PP).


Així les coses, Iglesias perdia una vicepresidència, que fins i tot podria "cedir" a Errejón o Bescansa, alhora que en recuperava el domini per la batalla del relat, a seguir en el mes que queda per endavant fins a la dissolució de les Corts Generals el 3 de maig.


Enllaç noticia :

http://www.elnacional.cat/ca/politica/iglesias-renuncia-vicepresidencia-relat_101075_102.html