Mentre avancen les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per a formar govern, apareixen idees que pretenen fer real des del bon començament el concepte de ruptura democràtica amb l’estat. El blocaire Xavier Díez ha fet la proposta que el parlament proclame, restaure, la república immediatament, basant-se en la continuïtat institucional que va significar la presidència de Josep Tarradellas. Artur Mas podria ser nomenat directament president provisional d’una república, que hauria de ser ratificada per la població a través del procés constituent. En aquesta proposta de règim transitori, hi hauria un president del govern, diferent del de la república, que és qui governaria el dia a dia.
En la mateixa línia, segons que ha pogut saber VilaWeb, s’han formulat i debatut tot d’idees en algunes reunions de les dues candidatures. D’entrada, és una tesi que no compta amb grans partidaris, però tampoc no s’ha descartat del tot. Al Llibre Blanc de la Transició Nacional, una hipòtesi com aquesta no es preveu en cap cas i això en dificulta la presentació. Però al final la gran pregunta és si seria factible i si n’hi ha antecedents.
El règim transitori, una idea que s’ha aplicat en més llocs
Els règims transitoris en moments importants de la història dels països són relativament habituals i n’hi ha precedents que poden tenir un interès especial amb vista a discutir si aquesta solució és possible o no. Es tractaria, en definitiva, d’incorporar immediatament al procés actual la nova legitimitat republicana, que coexistiria temporalment amb la monàrquica, amb el propòsit de superar-la pocs mesos després.
Sense ser del tot equiparables, hi ha quatre casos que aporten paral·lelismes interessants: la restauració de Tarradellas a Catalunya, el govern provisional de la república irlandesa del 1922, el govern provisional de la República Francesa del 1944 i el Consell Suprem de Lituània del 1990.
—El govern provisional de Tarradellas: com fer coexistir dues legitimitats oposades
Precisament, un dels casos més evidents de provisionalitat basada en una legalitat diferent de la vigent és el de la Generalitat de Catalunya mateix. La legitimitat històrica de la Generalitat actual arrenca de les eleccions del 12 d’abril de 1931, que van abolir la monarquia, i la seua restauració als anys setanta és l’únic cas durant l’anomenada transició democràtica en què es va trencar amb la legitimitat emanada del règim franquista.
Després de la victòria del 1936, Francesc Macià va proclamar la república catalana, que hores més tard s’integrà en la república espanyola. El 1938 Franco va abolir la Generalitat, però va continuar viva encara un any al país i després a l’exili. Josep Tarradellas en va ser proclamat president el 1954, a partir de la legitimitat electoral que venia de les eleccions del 1936. Això, el fet que la legitimitat de Tarradellas fos precisament la contrària a la del règim franquista, no va ser cap obstacle perquè el govern espanyol restablís el 1977 el govern català en la persona de Josep Tarradellas. Amb això es reconeixia, indirectament, la legitimitat emanada de la república.
Sobre això, cal remarcar dues coses importants. Primer, que ho va fer abans de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, cosa que dóna peu a una interpretació jurídica segons la qual la Generalitat actual és legítimament republicana, i que la constitució monàrquica es limita a reconèixer més tard aquesta legalitat. I també que es va fer contra el projecte inicial del govern espanyol, que era de crear un Consell General de Catalunya, que mai no va arribar a funcionar. Malgrat que la creació d’aquest consell, i no pas el retorn de Tarradellas, va ser la causa oficial de la derogació de la llei franquista.
El retorn de Tarradellas és, doncs, un exemple molt bo de com un país pot cercar en una legitimitat diferent de la que té la manera de resoldre un problema polític agut i de com poden encavalcar-se dues legitimitats antagòniques per resoldre un problema polític.
—Govern provisional i Dáil de la república irlandesa del 1922. Com es pot ser membre de dues estructures legals alhora
Entre el gener i el desembre del 1922, Irlanda va ser governada per un govern provisional de transició que havia de preparar la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda.
Però fou una reunió especial, que no va ser convocada per les autoritats britàniques, tal com establia la llei aleshores, sinó pels diputats irlandesos. Els diputats unionistes es van negar a formar-ne part.
A més, el president electe, Michael Collins, es va negar a prestar el jurament al cap de l’administració britànica a Irlanda i va emprendre la tasca de govern, sense l’acord amb la monarquia. Mesos més tard, en vista de la força dels fets, el govern britànic va reconèixer oficialment el govern d’Irlanda i, per resoldre el fet que el seu cap era ‘il·legal’ segons les lleis britàniques, va afirmar que Collins, quan havia estat elegit, havia fet el jurament, cosa que la història republicana sempre ha negat.
És particularment interessant el fet que els diputats irlandesos pertanyien teòricament a dos parlaments diferents, havent estat escollits en una sola elecció. Oficialment, eren membres del Parlament d’Irlanda del Sud, reconegut pel Regne Unit com el parlament ‘autonòmic’, i alhora eren membres del Dáil, davant el qual retia comptes el govern provisional.
És alguna cosa així com si el pròxim parlament es declarés assemblea nacional o corts catalanes, amb què es desvincularia de l’actual Parlament de Catalunya. Els diputats serien els mateixos, però la institució tindria dues legitimitats diferents segons el punt de vista de cadascú.
—El govern provisional de la república francesa del 1944. Fer canvis legislatius importants des de la provisionalitat, alhora que es redacta la constitució
Acabada la guerra mundial, entre la tercera i la quarta república franceses, hi va haver un període de dos anys i mig durant el qual França va ser governada per un govern i una república provisional, que no seguia la constitució de la tercera. El govern i la república provisional responien a les forces que havien alliberat l’estat francès del nazisme i tenien la missió principal d’impedir que França fos dirigida per un govern militar d’ocupació, com havia estat el cas d’Àustria i Alemanya, i alhora preparar un nou ordre constitucional que acabaria essent el de la quarta república.
Malgrat que, en teoria, tenia una estructura provisional, va poder prendre decisions polítiques importants, des d’acceptar el pla Marshall a reconèixer la independència a Vietnam, des de nacionalitzar Renault a concedir el dret de vots a les dones.
 |
| Consell Suprem de Lituània. Canviar de legalitat després de les eleccions i que et reconeguen internacionalment |
El 17 de setembre de 1991 Ingve S. Ingvarsson va presentar les credencials com a ambaixador d’Islàndia al vice-president del Consell Suprem de Lituània, Bronislavas Kuzmickas. Podria semblar un acte diplomàtic normal, però no ho era. El Consell Suprem era un òrgan de transició i Lituània teòricament formava part de la Unió Soviètica. Islàndia, però, trencava les normes i reconeixia la independència de Lituània quan aquesta encara tenia només unes institucions provisionals.
El Consell Suprem de Lituània, de fet, era només el Soviet Suprem de Lituània, però alliberat ja de les servituds de ser-ho. De fet, les eleccions s’havien convocat per formar el Soviet Suprem, però la victòria dels independentistes de Sajudis va fer que en la primera sessió legislativa els diputats adoptassen una llei de transició i canviassen el nom de Soviet Suprem pel de Consell Suprem.
L’URSS, evidentment, no va reconèixer en cap moment aquest canvi, però Islàndia sí. I el consell és assumit avui com la peça bàsica a partir de la qual es va bastir l’actual república lituana.
Enllaç noticia :
http://www.vilaweb.cat/noticies/podrien-junts-pel-si-i-la-cup-pactar-la-creacio-duna-republica-provisional/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada