ROGER TUGAS Barcelona |
 |
| El ministre espanyol d'Hisenda, Cristóbal Montoro/ EFE |
Els resultats del nou sistema de comptes públics
territorialitzats ideats per Ángel de la Fuente i fets públics aquest
dilluns suposen una profunda innovació respecte les balances fiscals que
el mateix govern espanyol va elaborar el 2008 o les que ha anat
actualitzant la Generalitat. El mètode creat per l'economista a les
ordres de Cristóbal Montoro permet, a més de reflectir els fluxos de
recursos que entren i surten de cada comunitat autònoma –el que fins ara
hem conegut com a balances fiscals–, conèixer d'on surten els ingressos
de cada partida pressupostària i si cada territori té un nivell de
recursos adequat per gastar en les despeses comunes i pròpies.
D'aquesta manera, el que pretén De la Fuente és aïllar aquelles
quantitats que responen senzillament a una redistribució de la riquesa o
a la contribució als serveis comuns d'aquelles que depenen d'una
decisió política del govern espanyol que pot ser més o menys aleatòria.
Així, l'economista no veu problemàtic que les comunitats més riques
paguin més en concepte d'IRPF o que les més envellides cobrin més en
pensions, però sí que considera important que els fons que reparteix el
sistema de finançament no atorguin privilegis a unes comunitats per
damunt d'unes altres o que la priorització d'inversions en un territori
feta pel govern central el situï en una posició avantatjosa.
Per aquest motiu, els resultats del seu sistema de comptes públics
territorialitzats, tot i reconèixer que Catalunya pateix un dèficit
fiscal de 8.500 milions d'euros, argumenta que bona part d'aquest saldo
és degut al major nivell de renda dels treballadors catalans i només veu
qüestionable l'origen de 1.328 d'aquests milions. I, malgrat tot, situa
Catalunya en la mitjana autonòmica de finançament per càpita, cosa que
li hauria de permetre impulsar polítiques socials al nivell de la
mitjana estatal, que és el que al capdavall veu important. Tot això
tenint en compte i compensant el major sostre d'autogovern respecte les
altres comunitats i el diferencial quant a pressió fiscal.
Tanmateix, aquesta fórmula no és innocent, i analitzant al detall la
metodologia amb què s'han calculat els resultats es poden trobar algunes
evidències que posen de relleu la concepció unitarista de l'Estat que
es troba en el moll de l'os d'aquestes balances fiscals, a banda
d'algunes trampes que s'han utilitzat i que servirien per amagar part
del dèficit fiscal català.
1. Només s'utilitza el mètode de càlcul de càrrega-benefici. Malgrat
que hi ha dos models clàssics per repartir les despeses en les balances
fiscals, De la Fuente només n'utilitza un i l'altre ni tan sols el
considera. En concret, es queda amb el mètode de càrrega-benefici, el
qual considera que la despesa s'ha de quantificar en el territori que
se'n beneficia, i no on es gasta. Així, per exemple, malgrat que els
funcionaris dels ministeris espanyols treballen a Madrid i gasten el seu
sou majoritàriament a Madrid, aquest model considera que tot l'Estat es
beneficia de la seva funció i, per tant, la despesa que generen a
l'Estat no es computa com si es destinés a la Comunitat de Madrid, sinó
que es reparteix a totes les comunitats en proporció a la població.
Passa el mateix, per exemple, amb l'exèrcit, el cos consular o la
família reial. Així, segons aquestes balances, 2,3 dels milions que va
destinar l'Estat el 2011 a la casa reial van beneficiar Catalunya. Per
contra, la Generalitat prefereix un altre mètode de càlcul, el de flux
monetari, que imputa les despeses allà on es gasten, ja que és el
territori que en segona instància es beneficia més d'aquella partida amb
l'arribada de capitals. El document de De la Fuente, però, considera
que "allò rellevant a efectes de la discussió que motiva aquest informe
són els efectes directes dels programes públics i no els seus possibles
efectes indirectes sobre l'ocupació i l'activitat econòmica".
2. Es parteix d'una concepció d'estat unitari.
Per homogeneïtzar els diversos nivells competencials i pressions
fiscals de tots els territoris i poder comparar totes les dades, el
mètode de De la Fuente realitza un seguit de càlculs per simular que
l'estat espanyol és un estat unitari que ha de garantir que totes les
seves províncies rebin els mateixos recursos per aplicar uns mateixos
serveis bàsics en igualtat de condicions. "El sistema de comptes públics
territorialitzats es constituirà des de l'òptica d'una hipotètica
administració central augmentada, a la qual correspondria en principi
tots els recursos tributaris del país i que canalitzaria després una
part dels mateixos cap a les administracions territorials", resumeix el
document. Això, que seu sobre un anhel d'equitat sobre els recursos
finals, ignora voluntàriament que les comunitats autònomes, a més de
gestionar, tenen capacitat legislativa. Per tant, més enllà d'intentar
fixar un repartiment de recursos igualitari, no concep que el marc
normatiu que edifiqui cada territori pot tenir diversos graus
d'eficiència en els ingressos i en les despeses. D'aquesta manera, si es
complís la igualtat màxima de recursos per càpita que persegueix
aquesta balança fiscal, les comunitats no tindrien cap incentiu per
millorar i fer més eficient l'administració i els serveis públics o per
invertir en sectors concrets i buscar nous recursos per millorar la vida
dels ciutadans, com sempre ha perseguit l'autogovern català. Per
exemplificar-ho, hom es pot fer la següent pregunta: Si tots els
treballadors cobressin el mateix després de pagar el corresponent IRPF,
quin incentiu tindria cadascun d'ells per adquirir noves
responsabilitats, fer més eficient la seva feina o simplement a
treballar millor i amb més ganes?
3. Limita les competències de les comunitats a la baixa.
El model de De la Fuente el que busca és comparar si totes les
comunitats tenen recursos equitatius per oferir les polítiques socials
bàsiques o aquelles competències que estan explícitament transferides
–policia o presons, en el cas català, per exemple–. Per això, no
contempla que un territori vulgui pressupostar partides per a
competències compartides o senzillament invertir en infraestructures o
sectors estratègics. En cas de fer-ho, per tant, aquesta despesa hauria
d'anar en detriment dels serveis socials, segons aquests comptes
públics. Les balances fiscals de l'Estat exclouen de la despesa
territorialitzable aquella que es destina a regular l'economia, malgrat
que les comunitats tenen competències en promoció de l'ocupació i en
foment de l'emprenedoria. Aquelles autonomies que vulguin tenir un paper
actiu en l'economia, per tant, haurien de restar els recursos
corresponents d'altres partides, per exemple.
4. Exclou els ingressos en turisme i les exportacions.
Una polèmica decisió de De La Fuente que ha inclòs en les seves
balances fiscals ha estat la de no territorialitzar els ingressos
provinents del turisme i les exportacions. Així, amb l'excusa que no
sembli que la pressió fiscal d'una comunitat és més elevada del que és,
suma tots els recursos generats per aquestes dues vies i els reparteix
en proporció a la població de cada comunitat. Una decisió que afecta
greument la balança fiscal de Catalunya, la comunitat líder en turisme i
exportacions de tot l'Estat, i minimitza clarament el seu dèficit
fiscal. De fet, segons els mateixos càlculs de De la Fuente, els
turistes van gastar el 2011 fins a 8.878 milions a Catalunya en despeses
subjectes a IVA, un 25,9% del que van gastar a tot l'Estat. Així
mateix, i segons les mateixes balances fiscals, Catalunya va exportar a
l'exterior aquell any per valor de 56.460,3 milions d'euros, un 25,7%
del total exportat pel conjunt de les autonomies. Per contra, ni un sol
euro dels beneficis que han reportat aquestes activitats sumen per
comptabilitzar les aportacions de Catalunya a l'Estat. La despesa
causada pels turistes a la Generalitat, però, sí que es considera com
una despesa feta al territori.
5. Minimitza la despesa en normalització lingüística.
El sistema de finançament pactat el 2009 quantificava en 237 milions el
cost de les polítiques de normalització lingüística en les comunitats
amb llengües cooficials, un notable increment respecte l'anterior
sistema. De la Fuente, però, creu que aquesta quantitat "no sembla
raonable" i, per tant, considera que el cost de la normalització és 3,5
cops inferior, tal com estava quantificat el 2008. Per això,
l'economista imputa la major part de les transferències que reben els
Països Catalans i Galícia per aquest concepte com si s'haguessin de
destinar a polítiques socials, cosa que fa semblar que aquestes altres
partides estan més ben finançades del que realment ho estan a costa de
la promoció del català o el gallec. Així, De la Fuente considera que
Catalunya havia de destinar el 2011 només 55,4 milions a la promoció del
català. Al mateix temps, però, li situa a les balances una aportació de
39,5 milions dels seus impostos per a promoció del castellà a
l'exterior.
Paral·lelament, el document sobre les
balances fiscals no concreta quins criteris utilitza per homogeneïtzar
el cost dels serveis socials a comunitats amb diferent cost de la vida i
condicions geogràfiques i demogràfiques, tot i que per si mateix això
no pressuposa que el càlcul no sigui correcte, només el posa en dubte.
En tot cas, la resta d'elements sí que evidencien que, com a mínim, la
metodologia triada és discutible.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada