Divendres, 15 de novembre del 2013 | 18:53
Antoni Reig
Periodista
L'evolució de la societat catalana en els últims
anys, que ha situat en primer pla el procés sobiranista, està
clarificant ràpidament el panorama polític. En la marxa cap a la
independència, acompanyen al nostre poble CDC, ERC i les CUP. En el
camp unionista, s'hi han situat PP i Ciutadans. Enmig, nedant entre
dues aigües, PSC, UDC i ICV.
La decisió de l'esmentat trio dirigent de lliurar el PSC a la voluntat del PSOE ha intensificat les ja fortes tensions internes amb els sectors catalanistes (Avancem i Agrupament Socialista) que, a la llarga o a la curta, es veuen abocats a marxar del partit o a ser expulsats. El PSC efectua així nous i decidits passos cap a la seva autodestrucció.
De ser el partit més votat a Catalunya i el més important de l'esquerra catalana (obtenia el doble de vots que ICV i ERC sumats) durant les últimes dècades, el PSC va camí ara de ser una força política residual. ERC ja li ha passat al davant i en els pròxims comicis ICV pot fer el mateix. La imatge més patètica és la de Navarro absent de la mobilització més gran del poble català, el passat 11 de setembre, i plorant d'emoció davant un miler de socialistes espanyols que li han exigit submissió.
"El poble català demana claredat en els plantejaments polítics i ja s'ha cansat de tants anys de la política de la puta i la Ramoneta"
El que havia estat el principal partit de Catalunya està fent, a gran velocitat, el camí invers a l'efectuat per ICV: està passant de ser un partit nacional a ser un partit amb presència significativa a les dues grans àrees metropolitanes (Barcelona i Tarragona) i absent a la resta del territori.
Necessària clarificació d'ICV i UDC
Una vegada perdut el PSC, cal centrar l'atenció en ICV i UDC. En el primer cas (ICV) la velocitat del procés sobiranista els obligarà a definir-se sobre si són independentistes o unionistes (federalistes) en un breu termini de temps. Ja tenen la fórmula acordada per sortir-se'n: un referèndum intern per adoptar la decisió de la majoria. Només cal que fixin la data i el procediment. Els seus antics dirigents, avui plàcidament instal·lats en el Senat, són federalistes, i els nous semblen molt més proclius al sobiranisme.
I pel que fa a UDC, el seu problema principal té un nom propi: Duran i Lleida. Està fent un paperot lamentable i perjudica clarament a la coalició de la qual es secretari general, CiU. Gairebé tothom té clar que la seva tercera via és una entelèquia, que aquesta era l'Estatut que van laminar i destruir entre les Corts espanyoles i el Tribunal Constitucional. La seva defensa aferrissada dels interessos de l'establishment i les elits político-econòmiques espanyoles i catalanes li ha suposat un fort desprestigi.
Només cal repassar la història del fundador del partit, Carrasco i Formiguera, o recordar figures com Coll i Alentorn o veure la postura digna de dirigents com Joan Rigol per entendre que el seu moment polític ja està superat i el que cal és que es retiri de la política després de trenta anys de fer i desfer al seu gust en el partit. Catalunya i UDC li ho agrairan (i CDC respirarà amb més tranquil·litat). Segur que trobarà un seient en diverses grans empreses espanyoles i catalanes.
El poble català demana claredat en els plantejaments polítics i ja s'ha cansat de tants anys de la política de la puta i la Ramoneta. Estem davant d'uns mesos en què el procés patirà fortes sotragades, en què pujarà encara més la temperatura política i en què hi haurà més guerra bruta i més política de clavegueres. Hem de saber qui està al nostre costat i qui hi treballa en contra.
http://www.tribuna.cat/opinio/politica/pp-psoe-es-queden-el-psc-cal-salvar-udc-i-icv-15-11-2013.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada