«Com ens podrem creure el caràcter plebiscitari d’unes eleccions i la promesa d’una DUI posterior, per part d’aquells que no han complert amb la promesa de celebrar el referèndum “sí o sí"?»
 |
Uriel Bertran
Secretari general de Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
|
Rajoy ha dit i dirà no a una consulta pactada sobre la
independència. I què, això ens aturarà? Mas i Junqueras es van
comprometre a que Catalunya exercirà el dret universal a
l’autodeterminació dels pobles “sí o sí” el 2014, amb o sense permís de
l’Estat, a través d’un referèndum sobre la independència/estat
independent. Només cal que compleixin. De fet, només han de complir amb
el significat del propi dret a l’autodeterminació (auto-determinació) i
amb les resolucions del Parlament que declaren el poble català subjecte
polític i jurídic sobirà.
El dret a l’autodeterminació és, com el seu nom indica, el dret d’un poble a decidir per si mateix (auto-determinació) el seu estatus polític. L’exercici del dret a l’autodeterminació no es pot subordinar ni condicionar al permís de l’estat del qual et vols independitzar, atès que, òbviament, això implicaria negar el propi concepte d’autodeterminació i fer impossible la seva materialització (car cap Estat espanyol ha acceptat alegrament la possible secessió d’un territori). És, doncs, un dret inalienable i imprescriptible, és a dir, que no està subjecte a cap dominació i es manté al pas del temps.
El poble català ja ha demostrat que es pot portar a terme un referèndum sobre la independència sense l’autorització de l’Estat. Amb poc més que una sabata i una espardenya, però amb una il·lusió, voluntarisme i abnegació desbordants, la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència el va organitzar entre els anys 2009 i 2011 a 554 municipis i va portar a votar a quasi un milió de persones. L’Estat va intentar impedir el referèndum a Arenys de Munt, però davant la determinació del poble va haver de fer marxa enrere i, finalment, acceptar-lo resignat.
La imatge d’uns senyors amb tricorni enretirant urnes i impedint físicament l’exercici del vot, l’Estat espanyol no la va voler a Arenys de Munt, ni probablement la voldrà a tot Catalunya. Una imatge que seria gravada per totes les televisions del món i que significaria el final de l’actual Estat espanyol que hores d’ara ja penja d’un fil.
Plantegen CiU i ERC que davant la impossibilitat d’acordar un referèndum amb l’Estat la solució passa per unes eleccions plebiscitàries i la DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Ara bé, plantejar unes eleccions plebiscitàries o una DUI sense arribar fins al final amb la celebració del referèndum promès el 2014, comporta molts problemes, entre ells de credibilitat, atès que això seria vist com un frau electoral per amplis sectors de la societat.
En primer lloc, quan Mas i Junqueras es van comprometre amb el referèndum sobre la independència ja sabien que no podria ser acordat amb l’Estat espanyol. Per això de la promesa “sí o sí” de Mas. Per tant, ara per què insisteixen que ha de ser acordat amb l’Estat? Condicionar-lo a l’acord amb l’Estat és equivalent a dir que la promesa del referèndum “sí o sí” fou només de campanya electoral, perquè saben que tant impossible és el federalisme del PSC com un referèndum sobre la independència acordat amb l’Estat (ambdós necessiten la reforma de la Constitució espanyola).
En segon lloc, com ens podrem creure el caràcter plebiscitari d’unes eleccions i la promesa d’una DUI posterior, per part d’aquells que no han complert amb la promesa de celebrar el referèndum “sí o sí”, quan a més el poble ja va demostrar que es pot organitzar? Si no compleixen amb la proposta “light” d’un referèndum (irrebatible a nivell internacional), com compliran amb la proposta “hard” molt més rupturista i trencadora d’una DUI després d’unes plebiscitàries? Les plebiscitàries, si no han gosat celebrar el referèndum, no serien creïbles i serien vistes per molta gent com el nou conillet que s’haurien tret de la txistera buscant guanyar temps.
En tercer lloc, el fet de mantenir el referèndum convocat i aguantar fins al final, crearà un nivell d’expectativa nacional i internacional tant impressionant que podem assegurar una bona participació que superi el requisit del 50%. A més, el referèndum, al contrari d’unes plebiscitàries, permet l’acumulació de tot el vot favorable al sí (podem sumar el 30% del PSC que diuen les enquestes que votaria sí, el 50% d’ICV, molta gent que no vota partits però sí votaria independència...) La consulta dels anys 2009-2011, sense quasi cap mitjà, ja va aconseguir més d’un 20% de participació. I les recents mobilitzacions s’han acostat als dos milions de manifestants. Què no ha d’aconseguir un Govern i un Parlament, en el marc d’un procés internacionalitzat i mantenint-se ferm davant l’Estat, en una posició radicalment democràtica, celebrant el referèndum de la dignitat? Hem de tenir confiança en el nostre poble. Catalunya no fallarà.
És més, si l’Estat gosés en el darrer moment enretirar les urnes (cosa poc probable com abans he comentat), la Declaració Unilateral d’Independència per part del Parlament esdevindria immediata pel clamor popular. En qualsevol cas, i també si s’arriba a aquest punt, el referèndum s’ha de convocar i aguantar fins al final, fins al dia de la seva celebració.
És molt senzill, Mas i Junqueras, feu-vos cas a vosaltres mateixos. Referèndum sí o sí, i a per totes.
El dret a l’autodeterminació és, com el seu nom indica, el dret d’un poble a decidir per si mateix (auto-determinació) el seu estatus polític. L’exercici del dret a l’autodeterminació no es pot subordinar ni condicionar al permís de l’estat del qual et vols independitzar, atès que, òbviament, això implicaria negar el propi concepte d’autodeterminació i fer impossible la seva materialització (car cap Estat espanyol ha acceptat alegrament la possible secessió d’un territori). És, doncs, un dret inalienable i imprescriptible, és a dir, que no està subjecte a cap dominació i es manté al pas del temps.
El poble català ja ha demostrat que es pot portar a terme un referèndum sobre la independència sense l’autorització de l’Estat. Amb poc més que una sabata i una espardenya, però amb una il·lusió, voluntarisme i abnegació desbordants, la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència el va organitzar entre els anys 2009 i 2011 a 554 municipis i va portar a votar a quasi un milió de persones. L’Estat va intentar impedir el referèndum a Arenys de Munt, però davant la determinació del poble va haver de fer marxa enrere i, finalment, acceptar-lo resignat.
La imatge d’uns senyors amb tricorni enretirant urnes i impedint físicament l’exercici del vot, l’Estat espanyol no la va voler a Arenys de Munt, ni probablement la voldrà a tot Catalunya. Una imatge que seria gravada per totes les televisions del món i que significaria el final de l’actual Estat espanyol que hores d’ara ja penja d’un fil.
Plantegen CiU i ERC que davant la impossibilitat d’acordar un referèndum amb l’Estat la solució passa per unes eleccions plebiscitàries i la DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Ara bé, plantejar unes eleccions plebiscitàries o una DUI sense arribar fins al final amb la celebració del referèndum promès el 2014, comporta molts problemes, entre ells de credibilitat, atès que això seria vist com un frau electoral per amplis sectors de la societat.
En primer lloc, quan Mas i Junqueras es van comprometre amb el referèndum sobre la independència ja sabien que no podria ser acordat amb l’Estat espanyol. Per això de la promesa “sí o sí” de Mas. Per tant, ara per què insisteixen que ha de ser acordat amb l’Estat? Condicionar-lo a l’acord amb l’Estat és equivalent a dir que la promesa del referèndum “sí o sí” fou només de campanya electoral, perquè saben que tant impossible és el federalisme del PSC com un referèndum sobre la independència acordat amb l’Estat (ambdós necessiten la reforma de la Constitució espanyola).
En segon lloc, com ens podrem creure el caràcter plebiscitari d’unes eleccions i la promesa d’una DUI posterior, per part d’aquells que no han complert amb la promesa de celebrar el referèndum “sí o sí”, quan a més el poble ja va demostrar que es pot organitzar? Si no compleixen amb la proposta “light” d’un referèndum (irrebatible a nivell internacional), com compliran amb la proposta “hard” molt més rupturista i trencadora d’una DUI després d’unes plebiscitàries? Les plebiscitàries, si no han gosat celebrar el referèndum, no serien creïbles i serien vistes per molta gent com el nou conillet que s’haurien tret de la txistera buscant guanyar temps.
En tercer lloc, el fet de mantenir el referèndum convocat i aguantar fins al final, crearà un nivell d’expectativa nacional i internacional tant impressionant que podem assegurar una bona participació que superi el requisit del 50%. A més, el referèndum, al contrari d’unes plebiscitàries, permet l’acumulació de tot el vot favorable al sí (podem sumar el 30% del PSC que diuen les enquestes que votaria sí, el 50% d’ICV, molta gent que no vota partits però sí votaria independència...) La consulta dels anys 2009-2011, sense quasi cap mitjà, ja va aconseguir més d’un 20% de participació. I les recents mobilitzacions s’han acostat als dos milions de manifestants. Què no ha d’aconseguir un Govern i un Parlament, en el marc d’un procés internacionalitzat i mantenint-se ferm davant l’Estat, en una posició radicalment democràtica, celebrant el referèndum de la dignitat? Hem de tenir confiança en el nostre poble. Catalunya no fallarà.
És més, si l’Estat gosés en el darrer moment enretirar les urnes (cosa poc probable com abans he comentat), la Declaració Unilateral d’Independència per part del Parlament esdevindria immediata pel clamor popular. En qualsevol cas, i també si s’arriba a aquest punt, el referèndum s’ha de convocar i aguantar fins al final, fins al dia de la seva celebració.
És molt senzill, Mas i Junqueras, feu-vos cas a vosaltres mateixos. Referèndum sí o sí, i a per totes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada