Rajoy pot dir què vulga, però la independència és l'opció política preferida de la humanitat.
Des de l'antiguitat més remota la consideració de què és natural i què no ho és ha motivat discussions inacabables. Inacabables i bastant inútils, tot siga dit. Perquè allò que una generació considera antinatural la següent ho viu amb la normalitat més absoluta. No sempre unànimement, és clar. Rajoy mateix, el 2005, encara considerava 'antinatural' (va usar el mateix adjectiu) el matrimoni entre persones del mateix sexe. Ignore si encara ho pensa, però si més no ara ho respecta, en vista de l'ordenament jurídic espanyol.
El cas és que, siga com siga, el president del govern espanyol en una entrevista s'ha atrevit a desafiar moralment l'independentisme. I cal dir que ho ha fet amb una notable mala fortuna. Perquè la vida de Mariano Rajoy mateix no pot ser més explícita per a veure com en va, d'equivocat.
Prenent per mesura de la proliferació dels estats el fet d'esdevenir membres de l'ONU --que no és la més exacta, però tothom reconeix que té molt valor--, n'hi ha prou de veure que l'any que ell, Mariano Rajoy, va nàixer l'ONU tenia 76 estats membres, mentre que avui en té 193. O siga que han aparegut molts més estats mentre ell ha estat viu que no en tota la història anterior.
Si ho il·lustrem amb els esdeveniments principals de la seua biografia, la cosa arriba a ser divertida i tot. Perquè si quan Rajoy va nàixer hi havia 76 estat membres de l'ONU, a l'edat –enormement precoç, val a dir-ho– que va esdevenir registrador de la propietat la xifra ja s'havia enfilat fins a 152. O siga, que el nombre d'estats independents s'havia doblat, literalment, mentre ell només s'havia dedicat a estudiar.
I quan va ser ministre per primera vegada l'ONU havia passat de tenir aquells 152 a tenir-ne 185, que es van convertir en 192 abans no arribàs a ser president del govern. Per acabar-ho de complicar, només cal recordar que, essent president del govern espanyol, s'ha reconegut formalment un estat nou que es diu Sudan Meridional i que, com el nom indica ben gràficament, és la secessió de l'antic Sudan. Una secessió que m'agradaria saber per què no és 'antinatural' o per què Rajoy no la hi considera.
En definitiva, la posició de Rajoy és simplement ridícula. I d'un nivell intel·lectual ínfim, penós. Fins i tot reconeixent, com fan els filòsofs, que una cosa antinatural pot passar, Rajoy hauria d'adonar-se que quan una cosa passa tantes vegades i d'una manera tan persistent, amb una acceptació tan generalitzada en qualsevol circumstància, continent i època, justament cal demanar-se si no és 'allò que és normal'. I la veritat és que, vist com ha evolucionat el món contemporani, em sembla elemental de reconèixer que tenir un estat propi com a sistema de govern --ser independent, en definitiva-- és l'opció política preferida de la humanitat.
I ara també de nosaltres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada