dijous, 4 de juliol del 2013

Què s’amaga dins el dretadecidirisme?


Aviat farà un any de la històrica manifestació de l’11 de Setembre i de les eleccions autonòmiques. On ens ha conduït fins ara, pel que fa al procés cap a la independència, el pacte CiU-ERC?


En el marc de l’actual anomenat “procés per a exercir el dret a decidir”, i entre els  favorables a aquest genèric “dret a decidir”, els dretadecidiristes, s’estan produint diversos debats simultanis en relació a la legalitat, l’objecte i el ritme del referèndum d’autodeterminació. Poden semblar debats merament tàctics fets des de la millor intenció, atès que es produeixen entre els favorables i sobre la millor manera de portar a la pràctica l’exercici del dret a l’autodeterminació. Però és cabdal adonar-nos i analitzar com, en realitat, mitjançant aquest debat aparentment tàctic dins el paraigua dels aparentment favorables al dret a decidir, s’esdevé la veritable i soterrada lluita dialèctica dintre del catalanisme: entre els favorables i els contraris a la independència per una banda, i entre els qui volen dilatar l’assoliment de la independència i els qui la volem ara, per l’altra.


El debat no va de cara per part de molts, no és clar ni directe, no. Es desenvolupa sota el paraigua que ens aixopluga:, entre els favorables al dret a decidir (qui hi ha, que ho hi estigui a favor?). Però mentre que per a molts el dret a decidir és sinònim de democràcia i no admet peròs ni condicions, i tota llei hi està subordinada, per a d’altres hi ha condicions prèvies per a poder exercir el dret a decidir. I sota aquestes condicions s’amaguen els contraris a la independència. Perquè es compliquen la vida camuflant-se per tal de no evidenciar-se, davant d’un catalanisme aclaparadorament favorable, com a contraris al desig d’independència. I ho fan per intentar mantenir així un statu quo que els col·locat en la situació que han tingut fins ara dins del catalanisme, tot satisfent, alguns, determinats sectors econòmics que viuen de prebendes de l’estat espanyol, i alguns altres per promocionar i visualitzar-se en la política espanyola.

Analitzem primer què s’amaga darrere del debat sobre la legalitat. Quan determinats actors polítics com ara Duran i Lleida, Pere Navarro o Joan Herrera (i darrerament Artur Mas i tot) ens diuen que la consulta ha de fer-se dins de la legalitat (espanyola, s’entén) i acordada amb l’estat (espanyol, s’entén), en realitat defensen que no es faci la consulta. Condicionar la consulta a la legalitat espanyola i a la seva acceptació per part de l’estat espanyol és fer-la impossible, com hauria estat impossible condicionar la democràcia a la legalitat franquista i a l’acord amb Franco. Són conceptes incompatibles, i un dels dos anul·la l’altre, i el fa caure. La democràcia espanyola (tot i que molt limitada) era incompatible amb la legalitat franquista i va acabar amb la dictadura militar, de la mateixa manera que un referèndum que ens portaria a la independència és incompatible amb la legalitat espanyola, perquè trencaria amb l’actual estat espanyol de democràcia limitada (per això mai Espanya ni la seva legalitat no l’acceptaran, fins i tot menys que la democràcia, que va acabar amb la dictadura però no amb l’estat espanyol).

Per tant, o el referèndum acaba amb l’actual estat espanyol o l’estat espanyol acaba amb el referèndum dins la legalitat espanyola, però ambdues realitats  no poden coexistir. Per això, quan Duran, Navarro o Herrera (i Mas) pretenen que coexisteixin legalitat espanyola i referèndum, el que veritablement fan és decantar-se per l’única realitat que permetrà Espanya: la legalitat espanyola que prohibeix el referèndum. I alhora neguen l’existència d’una altra realitat i d’una altra legalitat, el referèndum sí o sí i la declaració d’independència,  que compleixen amb la legalitat internacional que reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Hi ha encara un altre debat aparent dins del dretadecidirisme que és reflex i conseqüència del soterrat i veritable debat entre favorables i contraris a la independència: l’objecte del referèndum i el seu caràcter vinculant. L’11 de Setembre, i en els dies i setmanes posteriors, tots vàrem entendre que l’objecte del referèndum era la independència i que del que es tractava era de celebrar un referèndum sobre la independència que fos políticament vinculant. És a dir, que, de guanyar el Sí, es procediria a declarar la independència de Catalunya per part del Parlament i a continuar treballant (molts) per estendre-la a la resta dels Països Catalans.

Però a mesura que els mesos han anat passant aquesta lògica que es desprenia de la manifestació de l’11S ha volgut ser alterada per, entre d’altres, els actors polítics abans esmentats. Hem escoltat tot tipus de propostes: des que l’objecte de la pregunta fos un genèric estat propi (que es pogués confederar o federar amb espanya) fins a preguntes multiopció (no només dues opcions, sí o no a la independència, sinó també d’altres, cosa que impossibilitaria un resultat clar), passant per preguntar només si s’està d’acord o no amb el genèric dret a decidir. Tot plegat per marejar la perdiu i evitar la pregunta clara i senzilla que avui compta amb un suport social molt majoritari: independència sí o no?

Aquest debat ha anat sorgint a mesura que els contraris a la independència ja no han pogut qüestionar més que la majoria social favorable s’ha consolidat i endurit: ara no poden demanar més temps i paciència amb l’argument que “necessita créixer”. Ara canvien de tàctica i es diuen i intenten: “atès que no podem qüestionar qui guanya en el taulell de joc, doncs intentem canviar de joc i de taulell”. I a aquest joc els trobem dedicats en aquests moments.

Finalment, hi ha el debat en relació al ritme del “procés”. I la posició en aquesta qüestió és una altra prova del cotó-fluix per espigolar els dretadecidiristes. Per dilucidar, ara no a l’engròs, entre els favorables o contraris a la independència, per garbellar més al detall entre els partidaris de la independència ara i els partidaris de continuar essent independentistes una bona temporada més (fet  que els pot anar reportant beneficis electorals mentre no assolim la independència i el vector independentista, lògicament, no desaparegui).

El pacte CiU-ERC marcava el 30 de juny com a data màxima perquè el Parlament de Catalunya aprovés la proposta de Consulta amb una pregunta clara i concisa. Tot seguit, aquesta proposta de Consulta s’havia de portar al Govern espanyol, i, davant la seva negativa, ja es podia complir el que va prometre el President de la Generalitat al Parlament “consulta sí o sí”, amb  permís de l’estat espanyol o sense permís de l’estat espanyol. En cas que s’hagués complert el pacte CiU-ERC, el ritme s’hauria accelerat: hauríem anat clarament cap al conflicte polític amb l’estat el qual, o bé acatava (malgrat no acceptar) la consulta o bé havia de retirar les urnes el dia de la votació, amb el consegüent escàndol internacional i abocant el Parlament a una Declaració d’Independència.

Però, malauradament, CiU i ERC han volgut incomplir el seu propi pacte, i s’han limitat a una simple carta de Mas a Rajoy explicant-li la voluntat del poble català de fer una consulta. Han volgut guanyar temps, mentre el país mor de temps. Perquè el temps va en contra del procés. Sí, el temps dóna temps a l’estat espanyol  per a organitzar la resposta i contraatacar amb el discurs de la por, i temps per a escanyar (encara més) econòmicament el país, en el moment en què la crisi econòmica fa enfilar l’atur i la pobresa a nivells mai vistos i en què el jovent ha d’emigrar per tal de poder treballar. El temps és el nostre pitjor aliat en aquests moments.

Per això, una vegada han incomplert els tempos marcats en el seu propi pacte, quina credibilitat tenen CiU i ERC? Per què hem de pensar que compliran la resta del pacte, que celebraran la consulta “sí o sí”? Ja van generar dubtes amb la clàusula de pròrroga que el pacte incorporava en relació a la celebració de la consulta el 2014 (“amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una pròrroga”, deia). Però ningú, o gaurebé ningú, no s’esperava que el ritme que s’accelerés fos no pas el del “procés” sinó el de  l’incompliment. Ara ja  ha començat. A partir d’ara hi ha el risc que els ritmes del “procés” s’estirin tant com indiquen les enquestes que puja l’independentisme que dóna suport al govern. Això, fins que el catalanisme s’adoni de la relació causa-efecte que representa l’increment demoscòpic en escons d’un independentisme lent i l’alentiment real del procés cap a la independència.

Superar aquest atzucac passa pel manteniment del discurs i  la mobilització social de les organitzacions cíviques i polítiques que defensem la independència ara. En termes de claredat i d’exigir claredat: 1) Referèndum sí o sí, amb o sense permís de l’estat espanyol; 2) Referèndum sobre la independència i políticament vinculant; 3) Referèndum i/o declaració d’Independència ara, sense dilacions; 4) Continuar el procés fins  a estendre la independència a la resta dels Països Catalans.

Més aviat que no ho sembla el catalanisme conseqüent farà créixer l’independentisme que vol la independència ara, aquell que no hauria acceptat pròrrogues ni dilacions a la voluntat majoritària del poble expressada l’11S, aquell que ha portat el concepte d’“independència ara” a les institucions. Llavors ens pertocarà assumir renovades responsabilitats. I ho farem. Sempre al servei del nostre poble.

* Article publicat al número 288 de la revista Lluita, editada pel PSAN


http://www.solidaritatcatalana.cat/actualitat/opinio/que-s%E2%80%99amaga-dins-el-dretadecidirisme