Aviat farà un any de la històrica manifestació de l’11 de Setembre i de les eleccions autonòmiques. On ens ha conduït fins ara, pel que fa al procés cap a la independència, el pacte CiU-ERC?
En el marc de l’actual anomenat “procés
per a exercir el dret a decidir”, i entre els favorables a aquest
genèric “dret a decidir”, els dretadecidiristes, s’estan
produint diversos debats simultanis en relació a la legalitat, l’objecte
i el ritme del referèndum d’autodeterminació. Poden semblar debats
merament tàctics fets des de la millor intenció, atès que es produeixen
entre els favorables i sobre la millor manera de portar a la pràctica
l’exercici del dret a l’autodeterminació. Però és cabdal adonar-nos i
analitzar com, en realitat, mitjançant aquest debat aparentment tàctic
dins el paraigua dels aparentment favorables al dret a decidir, s’esdevé
la veritable i soterrada lluita dialèctica dintre del catalanisme:
entre els favorables i els contraris a la independència per una banda, i
entre els qui volen dilatar l’assoliment de la independència i els qui
la volem ara, per l’altra.
El debat no va de cara per part de molts,
no és clar ni directe, no. Es desenvolupa sota el paraigua que ens
aixopluga:, entre els favorables al dret a decidir (qui hi ha, que ho hi
estigui a favor?). Però mentre que per a molts el dret a decidir és
sinònim de democràcia i no admet peròs ni condicions, i tota llei hi
està subordinada, per a d’altres hi ha condicions prèvies per a poder
exercir el dret a decidir. I sota aquestes condicions s’amaguen els
contraris a la independència. Perquè es compliquen la vida camuflant-se
per tal de no evidenciar-se, davant d’un catalanisme aclaparadorament
favorable, com a contraris al desig d’independència. I ho fan per
intentar mantenir així un statu quo que els col·locat en la
situació que han tingut fins ara dins del catalanisme, tot satisfent,
alguns, determinats sectors econòmics que viuen de prebendes de l’estat
espanyol, i alguns altres per promocionar i visualitzar-se en la
política espanyola.
Analitzem primer què s’amaga darrere del
debat sobre la legalitat. Quan determinats actors polítics com ara Duran
i Lleida, Pere Navarro o Joan Herrera (i darrerament Artur Mas i tot)
ens diuen que la consulta ha de fer-se dins de la legalitat (espanyola,
s’entén) i acordada amb l’estat (espanyol, s’entén), en realitat
defensen que no es faci la consulta. Condicionar la consulta a la
legalitat espanyola i a la seva acceptació per part de l’estat espanyol
és fer-la impossible, com hauria estat impossible condicionar la
democràcia a la legalitat franquista i a l’acord amb Franco. Són
conceptes incompatibles, i un dels dos anul·la l’altre, i el fa caure.
La democràcia espanyola (tot i que molt limitada) era incompatible amb
la legalitat franquista i va acabar amb la dictadura militar, de la
mateixa manera que un referèndum que ens portaria a la independència és
incompatible amb la legalitat espanyola, perquè trencaria amb l’actual
estat espanyol de democràcia limitada (per això mai Espanya ni la seva
legalitat no l’acceptaran, fins i tot menys que la democràcia, que va
acabar amb la dictadura però no amb l’estat espanyol).
Per tant, o el referèndum acaba amb
l’actual estat espanyol o l’estat espanyol acaba amb el referèndum dins
la legalitat espanyola, però ambdues realitats no poden coexistir. Per
això, quan Duran, Navarro o Herrera (i Mas) pretenen que coexisteixin
legalitat espanyola i referèndum, el que veritablement fan és
decantar-se per l’única realitat que permetrà Espanya: la legalitat
espanyola que prohibeix el referèndum. I alhora neguen l’existència
d’una altra realitat i d’una altra legalitat, el referèndum sí o sí i la
declaració d’independència, que compleixen amb la legalitat
internacional que reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Hi ha encara un altre debat aparent dins del dretadecidirisme que és reflex
i conseqüència del soterrat i veritable debat entre favorables i
contraris a la independència: l’objecte del referèndum i el seu caràcter
vinculant. L’11 de Setembre, i en els dies i setmanes posteriors, tots
vàrem entendre que l’objecte del referèndum era la independència i que
del que es tractava era de celebrar un referèndum sobre la independència
que fos políticament vinculant. És a dir, que, de guanyar el Sí, es
procediria a declarar la independència de Catalunya per part del
Parlament i a continuar treballant (molts) per estendre-la a la resta
dels Països Catalans.
Però a mesura que els mesos han anat
passant aquesta lògica que es desprenia de la manifestació de l’11S ha
volgut ser alterada per, entre d’altres, els actors polítics abans
esmentats. Hem escoltat tot tipus de propostes: des que l’objecte de la
pregunta fos un genèric estat propi (que es pogués confederar o federar
amb espanya) fins a preguntes multiopció (no només dues opcions, sí o no
a la independència, sinó també d’altres, cosa que impossibilitaria un
resultat clar), passant per preguntar només si s’està d’acord o no amb
el genèric dret a decidir. Tot plegat per marejar la perdiu i evitar la
pregunta clara i senzilla que avui compta amb un suport social molt
majoritari: independència sí o no?
Aquest debat ha anat sorgint a mesura que
els contraris a la independència ja no han pogut qüestionar més que la
majoria social favorable s’ha consolidat i endurit: ara no poden demanar
més temps i paciència amb l’argument que “necessita créixer”. Ara
canvien de tàctica i es diuen i intenten: “atès que no podem qüestionar
qui guanya en el taulell de joc, doncs intentem canviar de joc i de
taulell”. I a aquest joc els trobem dedicats en aquests moments.
Finalment, hi ha el debat en relació al
ritme del “procés”. I la posició en aquesta qüestió és una altra prova
del cotó-fluix per espigolar els dretadecidiristes. Per
dilucidar, ara no a l’engròs, entre els favorables o contraris a la
independència, per garbellar més al detall entre els partidaris de la
independència ara i els partidaris de continuar essent independentistes
una bona temporada més (fet que els pot anar reportant beneficis
electorals mentre no assolim la independència i el vector
independentista, lògicament, no desaparegui).
El pacte CiU-ERC marcava el 30 de juny com
a data màxima perquè el Parlament de Catalunya aprovés la proposta de
Consulta amb una pregunta clara i concisa. Tot seguit, aquesta proposta
de Consulta s’havia de portar al Govern espanyol, i, davant la seva
negativa, ja es podia complir el que va prometre el President de la
Generalitat al Parlament “consulta sí o sí”, amb permís de l’estat
espanyol o sense permís de l’estat espanyol. En cas que s’hagués
complert el pacte CiU-ERC, el ritme s’hauria accelerat: hauríem anat
clarament cap al conflicte polític amb l’estat el qual, o bé acatava
(malgrat no acceptar) la consulta o bé havia de retirar les urnes el dia
de la votació, amb el consegüent escàndol internacional i abocant el
Parlament a una Declaració d’Independència.
Però, malauradament, CiU i ERC han volgut
incomplir el seu propi pacte, i s’han limitat a una simple carta de Mas a
Rajoy explicant-li la voluntat del poble català de fer una consulta.
Han volgut guanyar temps, mentre el país mor de temps. Perquè el temps
va en contra del procés. Sí, el temps dóna temps a l’estat espanyol per
a organitzar la resposta i contraatacar amb el discurs de la por, i
temps per a escanyar (encara més) econòmicament el país, en el moment en
què la crisi econòmica fa enfilar l’atur i la pobresa a nivells mai
vistos i en què el jovent ha d’emigrar per tal de poder treballar. El
temps és el nostre pitjor aliat en aquests moments.
Per això, una vegada han incomplert els tempos marcats
en el seu propi pacte, quina credibilitat tenen CiU i ERC? Per què hem
de pensar que compliran la resta del pacte, que celebraran la consulta
“sí o sí”? Ja van generar dubtes amb la clàusula de pròrroga que el
pacte incorporava en relació a la celebració de la consulta el 2014
(“amb l’excepció que el context socioeconòmic i polític requerissin una
pròrroga”, deia). Però ningú, o gaurebé ningú, no s’esperava que el
ritme que s’accelerés fos no pas el del “procés” sinó el de
l’incompliment. Ara ja ha començat. A partir d’ara hi ha el risc que
els ritmes del “procés” s’estirin tant com indiquen les enquestes que
puja l’independentisme que dóna suport al govern. Això, fins que el
catalanisme s’adoni de la relació causa-efecte que representa
l’increment demoscòpic en escons d’un independentisme lent i
l’alentiment real del procés cap a la independència.
Superar aquest atzucac passa pel
manteniment del discurs i la mobilització social de les organitzacions
cíviques i polítiques que defensem la independència ara. En termes de
claredat i d’exigir claredat: 1) Referèndum sí o sí, amb o sense permís
de l’estat espanyol; 2) Referèndum sobre la independència i políticament
vinculant; 3) Referèndum i/o declaració d’Independència ara, sense
dilacions; 4) Continuar el procés fins a estendre la independència a la
resta dels Països Catalans.
Més aviat que no ho sembla el catalanisme
conseqüent farà créixer l’independentisme que vol la independència ara,
aquell que no hauria acceptat pròrrogues ni dilacions a la voluntat
majoritària del poble expressada l’11S, aquell que ha portat el concepte
d’“independència ara” a les institucions. Llavors ens pertocarà assumir
renovades responsabilitats. I ho farem. Sempre al servei del nostre
poble.
* Article publicat al número 288 de la revista Lluita, editada pel PSAN
http://www.solidaritatcatalana.cat/actualitat/opinio/que-s%E2%80%99amaga-dins-el-dretadecidirisme
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada