Ja surten veus dient que el 2014 és massa aviat

"El full de ruta de l’immobilisme és esperar que la crisi remeti per poder dir que la llibertat ja no cal, que la llibertat va ser només un recurs desesperat, una idea d’emergència"

Víctor Alexandre

íctor Alexandre Escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Entre els seus llibres hi trobem Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), El cas Carod (2004), El somriure de Burt Lancaster (2005), La paraula contra el mur (2006), TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres, els catalans (2008) Set dones i un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009) i Una història immoral (2010). Aquest any ha publicat Cor de brau.

A mesura que s’acosta el 2014 comencen a sorgir veus del sector catalanista que demanen que s’ajorni la consulta sobre la independència de Catalunya. No ho diuen així, obertament, és clar, sinó que ho fan recorrent al mateix fantasma de la por de l’espanyolisme, però amb una petita variant: mentre l’espanyolisme ens amenaça amb les deu plagues d’Egipte, aquestes veus catalanistes ens diuen que encara no és el moment. El 2016 seria millor, o el 2025, que és aquí mateix, o el 2050, que és un número rodó, o el 2114 –oh, quin goig, el 2114!–, que coincidiria amb el quatre-cents aniversari de la pèrdua de les nostres llibertats, o el 3001, que també seria un any formós perquè coincidiria amb un canvi de mil·lenni. D’on ha sortit, aquesta idea esbojarrada del 2014?

Que ningú no pensi, tanmateix, que les veus a què ens referim estan en contra d’una Catalunya amb veu i vot a les Nacions Unides. Això no. L’únic que passa és que per a elles la llibertat del seu poble és una cosa difusa de la qual mai, mai a la vida, n’han fet una qüestió de principis. Talment com qui diu: “Si voleu regalar-me una casa nova, feu-ho. Però porteu-m’hi sense que m’hagi d’aixecar del sofà, si us plau”. És la mateixa actitud que la dels fumadors que no estan en contra de deixar de fumar “algun dia”. Sempre, és clar, que aquest dia no es concreti mai i que puguin continuar dient “algun dia”. Per això, ara que l’independentisme és majoria al Parlament i que no es pot dir, com abans, que som quatre gats, les veus esmentades recorren al fantasma de la por: “I si féssim la consulta i no la guanyéssim? Oh, quin horror!”; “I si ens enviessin els tancs? Ai, Déu meu!”; “I si aquell dia plogués i la gent es quedés a casa? Quin desastre!” Tot s’hi val per dilatar el procés, tot s’hi val per continuar asseguts al sofà.

Naturalment, en saben molt de disfressar l’immobilisme i elaboren discursos pletòrics de seny i de prudència i de contenció i d’enteniment. Són els amos del sofà i no tenen pressa. El país cau a trossos, però ells no tenen pressa. Ells tenen els ingressos mensuals garantits amb els quals podríem alimentar, si més no, tres famílies senceres. Ells diuen que hem d’anar a poc a poc, que s’ha d’endarrerir la convocatòria; que no ve d’uns anys; que hem de fer un govern de concentració amb un partit espanyolista com el PSOE de Catalunya –que no sols nega el dret del poble català a la llibertat, sinó que també li prohibeix des de Madrid que ho decideixi per mitjà de les urnes–; que hem de cercar la unitat amb els espanyolistes fent pedagogia, molta pedagogia, moltíssima pedagogia; que hem de passar-nos una colla d’anys pidolant que ens deixin fer una consulta, i que si tot i així no ens deixen, aleshores sí, aleshores, quan de nosaltres ja no en quedi res i visquin els rebesnéts dels nostres rebesnéts, serà el moment de fer un pensament. Un pensament que batrà el rècord Guinness del seny, de la prudència, de la contenció i de l’enteniment; un pensament per plantejar-nos de fer una sardana gegant que enlluerni el món i durant la qual repartirem barretines, caganers, carnets de boletaire i clauers amb el ruc català. Oh, quin èxtasi poder ser contemporanis de tan joiosa ballada!

Aquest és, en definitiva, el full de ruta de l’immobilisme: esperar que la crisi remeti per poder dir que la llibertat ja no cal, que la llibertat va ser només un recurs desesperat, una idea d’emergència, que quedarà com el deliri romàntic d’uns quants eixelebrats que no sabien veure els immensos avantatges de dur un dogal al coll i viure en captivitat. No és estrany que el 2014 els faci tanta nosa. El 2014 té una càrrega simbòlica que pressiona i compromet tot un poble, i saben molt bé que esvaint-se l’any simbòlic es pot esvair també la pressió i el compromís. 

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/06/ja_surten_veus_dient_que_el_2014_es_massa_aviat_94820.php