Afrontar el "cas Duran"

Opinió. Jaume Clotet

10/06/2013

"L’error fonamental i recurrent a l’hora d’analitzar la situació és confondre UDC amb el mateix Duran"

No és cap secret i ho explica tothom que coneix el tema: Josep Antoni Duran Lleida està incòmode i nerviós, i com qualsevol persona que està incòmoda i nerviosa comet errors, la qual cosa provoca que es posi encara més nerviosa i més incòmoda i en cometi de nous i de més grossos. Les seves declaracions, cada vegada menys dosificades, evidencien aquests nervis. L’origen d’aquests nervis cal buscar-lo en el procés sobiranista que ha activat el president Artur Mas amb el suport d’Oriol Junqueras, dos líders que tenen la confiança de la majoria absoluta del poble català. El progrés del procés té un efecte invers en la influència de CiU a Madrid, la qual cosa provoca que el pes dels seus representants minvi cada dia, com és lògic. Perquè, en veritat, aquest és el tema: Duran vivia molt millor abans, quan el peix al cove era la veritat revelada i ell es trobava exactament al mig de la cruïlla dels interessos creuats.

Però el Duran no és innocu ni inofensiu. Ben al contrari. Són legió els electors catalanistes que tenen dubtes legítims sobre la fermesa sobiranista de CiU perquè el seu secretari general, que és en Duran, no en té cap. Tothom coneix, i jo també, força gent que fa el següent raonament absolutament inqüestionable: si ERC es fa més forta obligarà CiU a no desviar-se del camí i tallarà qualsevol intent de marxa enrere. Conec molta gent que està entusiasmada amb el Mas, però voten ERC per una qüestió de prudència i sempre treuen el Duran a la conversa. I per si algunes ànimes càndides no se n’havien adonat, el líder d’UDC ho fomenta quan proclama als quatre vents que ERC és la marca original i autèntica del sobiranisme. S’imaginen un directiu de la Pepsi repetint que, en realitat, el producte genuí és la Coca-Cola? Seria acomiadat de manera fulminant. Per afrontar el “cas Duran” el president de la Generalitat ha optat per la resignació eremita que el caracteritza. Prefereix no fer-ne sang i creu que aquest mal no vol soroll. Junqueras, que sap que el líder democratacristià és el gran taló d’Aquil•les de CiU, no dubta a plantar-li cara, fet que facilita la fuga continuada de votants des de la federació cap a ERC.

L’error fonamental i recurrent a l’hora d’analitzar la situació és confondre UDC amb el mateix Duran. De fet, per no tenir, Duran no té ni tan sols el control del Comitè de Govern del partit. En aquest sentit, el líder ha perdut alguna votació sonada en aquest ens de la qual algun dia parlarem. El poder orgànic del Duran es basa fonamentalment en la manca d’unió dels seus adversaris interns. No tinc cap dubte que si l’oposició interna es presentés unida guanyaria un congrés i ocuparia la direcció de manera natural. Però el tacticisme d’uns, sumat a la manca de delicadesa d’altres, ha fet que Duran hagi aplicat magistralment durant dècades la vella dita del “divide et impera”. Només cal sumar-hi, com també tenien els romans, una fèrria guàrdia pretoriana disposada a interposar-se entre el líder i qualsevol daga conspirativa, ja sigui real o imaginària.

Si CiU vol guanyar les properes eleccions Convergència haurà d’afrontar el “cas Duran” per aturar la sagnia de vots i tapar la principal via d’aigua. Repetir, com diuen alguns dirigents convergents, que el Duran cada vegada pinta menys no condueix enlloc ni té cap resultat pràctic. El fet biològic, a vegades, es fa etern. Les cures pal•liatives no sempre són efectives i a vegades cap aplicar el bisturí. No caldrà, n’estic convençut, cap ruptura de la federació. Només caldrà que els militants d’UDC entenguin que han de triar: o CiU o el Duran. I estic segur que la majoria silenciosa de la militància del partit optarà per tornar a posar Unió al lloc històric que li correspon: al motor del sobiranisme català i al servei de la pàtria.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/06/un_torpede_anomenat_duran_94550.php