Només ens queda la Declaració d’Independència

La tardor de 2010 dos partits catalans ens vam presentar a les eleccions autonòmiques amb la independència com a prioritat immediata en el programa electoral, en concret apostant per la Declaració Unilateral d’Independència (DUI). Si bé Reagrupament no va entrar al Parlament, Solidaritat per la Independència (SI) sí. D’aquells dies ençà ha plogut molt però continua planant massa desconeixement sobre aquest afer, a posta. Als sectors unionistes no els interessa que la DUI es conegui i fan mans i mànigues per amagar-la a la ciutadania, i controlen els mitjans de comunicació (d’igual manera que han silenciat l’acció parlamentària de Solidaritat). A aquestes alçades, la Declaració continua essent la millor eina per aconseguir l’Estat Català, dins d’una realitat com la nostra, amb un Estat espanyol autoritari i poc democràtic.

     La Declaració d’Independència és sempre unilateral i és un acte de màxima sobirania d’un poble que es proclama entitat jurídica internacional, apel·lant al dret internacional en el seu reconeixement. Dels 193 estats que conformen la ONU, 179 s’han independitzat emprant-la, i tan sols 14 han pactat un referèndum d’autodeterminació. Les Declaracions van des de casos coneguts com Estats Units o Irlanda, fins a més recents com Kosovo i Montenegro, passant per totes aquelles antigues colònies hispàniques que decidiren posar fi a l’abús colonialista: Cuba, Puerto Rico, Argentina, Uruguai, Hondures, Xile, Bolívia, Mèxic, etc.

     Darrerament el cas kosovar ha sigut el més famós sobre les DUI, el qual no representa cap precedent de facto sinó un precedent legal. La seva independència es lliga a la sentència de 13 de Juliol de 2010 del Tribunal Internacional de l’Haia, on es reconeix que les Declaracions d’Independència són legítimes. Segons aquesta doctrina, l’ONU reconeix aquelles independències en les quals no hi hagi violència per aconseguir-la. Tot i això, aquí, Artur Mas fa comentaris improcendents i ridículs, dient que la DUI li sembla poc democràtica, vaja...

     Comparar Catalunya i Escòcia és un equívoc; Espanya no és el Regne Unit, que acorda amb els escocesos el seu referèndum. Catalunya no podrà celebrar cap consulta ni referèndum dins de la legalitat espanyola –valgui l’exemple dinamitat del Pla Ibarretxe!-, per la qual cosa li cal acollir-se a la legalitat internacional, en doble sentit: per reafirmar la voluntat d’una majoria democràtica favorable a l’Estat propi, i per recuperar l’entitat sobirana que fou fa 300 anys, quan va quedar sotmesa pel dret de conquesta del país veí, Castella, ara dit Regne d’Espanya.

     Justificar la secessió en clau històrica és cabdal perquè ens dota d’arguments jurídics de pes davant de la comunitat internacional, alhora que ens referma la personalitat nacional. De fet, la clau de volta de l’actualitat catalana rau en el desenllaç de la Guerra de Successió al tro hispànic. Hi ha una connexió molt potent entre 1714 i 2014, de la mateixa manera que existeix entre l’avui i els dies de Macià i Companys a la 2a República, amb la diferència que llavors hi havia el perill d’un estament militar poderós, quelcom per sort totalment superat.

     Per finalitzar i per demostrar allò que una imatge val més que mil paraules, us remetré a l’escena final d’una pel·lícula, El Capitán Alatriste (basada en les novel·les de Pérez Reverte), a fi i efecte que quedi pal·lès que amb Espanya no hi ha més camí. Quan els soldats veterans dels terços de Flandes de l’exèrcit castellà lluiten la seva darrera batalla davant d’un enemic molt superior que els està trinxant, i arriba l’hora d’una possible rendició, el protagonista és molt clar amb els seus contrincants: “Somos un tercio español!”,  cosa que significa que no es rendeixen, denotant el seu caràcter altiu i poc donat als pactes, ni encara estan acabats. Més o menys, com ara.

http://indirecte.cat/10141