Ni la Constitució del 78, ni els tertulians de Madrid, ni el CNI, ni els tancs...
La veritable arma de destrucció massiva de l'Estat Espanyol és la seva
descomunal insolvència. La suma del deute públic i privat espanyol
depassa llargament els quatre bilions d'euros i creix de forma
vertiginosa. Això significa que el deute, de moment, ja quadruplica
clarament el PIB. I s'incrementa cada dia. Exponencialment.
Espanya deu uns dos bilions d'euros als bancs estrangers -alemanys i francesos, principalment-, el seu PIB sencer d'un parell d'anys. Això en aquest instant, perquè els interessos continuen creixent. És a dir que en el supòsit aberrant que es tanquessin tots els hospitals, les escoles, s'aturessin els autobusos i els trens i es desendollessin els semàfors... Tot i així, Espanya tardaria dos anys en pagar el que deu a la banca europea. I això només seria la meitat del deute total.
En definitiva, el deute espanyol no es podrà pagar mai. És impossible. De moment, el govern espanyol sosté el dia a dia col·locant nou deute que compren els bancs nacionalitzats com Bankia. Acte seguit, porten aquest paper a Frankfurt i allà el BCE els subministra la racció de diner efectiu que permet a Montoro fer el fatxenda amb la Generalitat.
Espanya, doncs, té el privilegi de la interlocució única amb els creditors, que pateixen per uns diners que van prestar i no hi ha manera que tornin. La batalla essencial és aquí. Catalunya ha d'oferir més garanties que Espanya als creditors, però això passa per trencar el monopoli del diàleg amb els centres de poder europeu. Just el contrari d'acceptar les engrunes de Montoro.
Espanya deu uns dos bilions d'euros als bancs estrangers -alemanys i francesos, principalment-, el seu PIB sencer d'un parell d'anys. Això en aquest instant, perquè els interessos continuen creixent. És a dir que en el supòsit aberrant que es tanquessin tots els hospitals, les escoles, s'aturessin els autobusos i els trens i es desendollessin els semàfors... Tot i així, Espanya tardaria dos anys en pagar el que deu a la banca europea. I això només seria la meitat del deute total.
En definitiva, el deute espanyol no es podrà pagar mai. És impossible. De moment, el govern espanyol sosté el dia a dia col·locant nou deute que compren els bancs nacionalitzats com Bankia. Acte seguit, porten aquest paper a Frankfurt i allà el BCE els subministra la racció de diner efectiu que permet a Montoro fer el fatxenda amb la Generalitat.
Espanya, doncs, té el privilegi de la interlocució única amb els creditors, que pateixen per uns diners que van prestar i no hi ha manera que tornin. La batalla essencial és aquí. Catalunya ha d'oferir més garanties que Espanya als creditors, però això passa per trencar el monopoli del diàleg amb els centres de poder europeu. Just el contrari d'acceptar les engrunes de Montoro.
Montoro i els seus amics catalans
Salvador Cot | Actualitzat el 25/03/2013 a les 20:59h
De cop, fan veure que tot s'ha acabat.
Es fa una reunió extraordinària del Govern on el president demana
dialogar amb Madrid, Josep Antoni Duran Lleida s'exhibeix amb Soraya
Sáenz de Santamaría, un parell de titulars a la premsa de Barcelona en
la vella tradició sociovergent i... Voilà!, sembla que el túnel del
temps ens ha retornat a les èpoques clàssiques del peix al cove i
aquella comissió bilateral de traspassos que tot indica que alguns
encara enyoren. La nova moda és dir -i escriure- que Cristóbal Montoro
és la mar de dialogant i que s'entén amb Mas-Colell. Veus que bé?
Tot això seria fantàstic si no fos que hi falta un ingredient: Els catalans. I els catalans són aquesta mena de gent que -majoritàriament- han decidit que n'estan fins al capdamunt de, justament, la llista de persones i artefactes esmentats en el paràgraf anterior. I està molt clar que els ciutadans d'aquest país no estan disposats a renunciar a decidir el seu futur de forma democràtica, com han exigit des del carrer, primer, i des de les urnes, després.
El cas és que qui nedi contra el corrent majoritari del catalanisme s'ofegarà políticament. Encara que sigui -o precisament per ser- amic de Montoro, Soraya o Josep Piqué. I una última evidència: Mai més cap candidat autonomista no guanyarà unes eleccions a Catalunya.
Tot això seria fantàstic si no fos que hi falta un ingredient: Els catalans. I els catalans són aquesta mena de gent que -majoritàriament- han decidit que n'estan fins al capdamunt de, justament, la llista de persones i artefactes esmentats en el paràgraf anterior. I està molt clar que els ciutadans d'aquest país no estan disposats a renunciar a decidir el seu futur de forma democràtica, com han exigit des del carrer, primer, i des de les urnes, després.
El cas és que qui nedi contra el corrent majoritari del catalanisme s'ofegarà políticament. Encara que sigui -o precisament per ser- amic de Montoro, Soraya o Josep Piqué. I una última evidència: Mai més cap candidat autonomista no guanyarà unes eleccions a Catalunya.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada