dilluns, 4 de febrer del 2013

A Espanya la corrupció és un instrument de govern


La corrupció és el resultat d’un franquisme latent que no va fer net i d’una constitució que va permetre perpetuar la podridura del sistema que avui sura


Finalment s’ha posat en evidència que la corrupció no es la suma de comportaments individuals aïllats, sinó que respon a l’existència d’una teranyina institucional, que el que està podrit és el sistema i que la cosa ve de molt lluny. El president Pujol en un pamflet subversiu deia fa més de cinquanta anys que Franco havia escollit com a instrument de govern la corrupció, perquè un país podrit és fàcil de dominar. La Constitució espanyola, la mateixa norma que fan servir de cotilla per no deixar-nos decidir, va permetre perpetuar la podridura del sistema, i ara, l’única sortida que ens queda per posar fi a la corrupció i acabar definitivament amb el franquisme latent és la independència de Catalunya.
  
La denúncia de Jordi Pujol sobre la corrupció al règim franquista més vigent que mai

"Us presentem el general Franco
” és un conegut pamflet que Jordi Pujol va elaborar fa mig segle per aixafar l'arribada del general Franco a Barcelona, deia: “ El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'UN OPRESOR, ÉS UN CORRUPTOR.” Jordi Pujol, Catalunya, 15 d'abril de 1960.
 
De la dictadura als macarres de la pàtria constitucional


Durant la dictadura els incompetents lleials tenien avantatge sempre i en tota competició sobre els competents sospitosos, i això afectava a oposicions, concursos i provisions de tota mena de places i de concessió de tot tipus de negocis. Els beneficiaris quedaven lligats per un vincle tèrbol, eren clients d’un sistema que garantia que la injustícia no seria mai revisada en detriment seu. La cosa ha canviat molt poc vist on som.

La pervivència del sistema l’explicava en Sebastià Alzamora en un article on posava l’accent en Bono, Zaplana, el “pocavergonya coronat”, i tot un reguitzell de “pròcers de la política i les finances espanyoles”, que tenen en comú Telefònica, segons Alzamora, una companyia “més semblant a una ONG de rehabilitació de delinqüents que no pas a una empresa de comunicacions”, i que vindria a ser un microcosmos del macrocosmos que és l’Estat espanyol, on abunden els personatges que  “estan disposats al que calgui per mantenir l'estat de coses que els ha permès d'arribar fins on són sense cap altra qualitat destacable que no sigui la seva freda manca d'escrúpols”.

La independència de Catalunya serà el punt i final del franquisme i de la corrupció

Salvador Cardús piulava fa un dies que: “La corrupció a Catalunya és una conseqüència de l’espanyolització del país les últimes dècades. De quina fundació era patró Millet? De FAES!” i afegia “Corruptes, cadascú té els seus, cert. Però el model polític i econòmic que ho afavoreix és espanyol. O en corrupció ja tenim independència?

En un article, titulat “Todo se lo debo al Franquismo”, Quim Torra explica que “Aquesta és la clau de volta de tot plegat. Franquistes a qui tot ho deuen a la seva fidelitat al dictador, que consideren que el 18 de julio és un “punto de partida irreversible”, que van entendre perfectament que la manera de seguir vigilant els ratolins era “democratizando el sistema partiendo de él”, saben, i tant que ho saben!, que la “Constitución no permite el referéndum”. És aquest franquisme que no acaba mai, és aquesta constitució convertida en la gran gàbia dels catalans, són aquests feixistes que avui, com ahir, no volen deixar-nos votar. Saben que la independència de Catalunya serà, ara sí, la fi del franquisme.”, i per tant la fi dels privilegis i d’aquí plora la criatura.