Tornem-hi. Nosaltres hem de decidir i actuar

Jordi Porta

President de la Fundació Enciclopèdia Catalana

Fa més de vint anys, concretament a principis del 1990, va esclatar un debat intens sobre l'autodeterminació política del poble Catalunya. Alguns ho van atribuir al fet, llavors recent, de l'autodeterminació exercida per Letònia, Estònia i Lituània.

En realitat va ser el resultat de l'aprovació d'una proposició no de llei sobre el dret a l'autodeterminació aprovada per àmplia majoria al Parlament de Catalunya. Però el fet es que va ser motivat per raons i circumstàncies que semblen ben actuals. I han passat vint-i-dos anys!

Puig Salellas acabava l'article dient que "és més útil parlar ja no de reformes sinó d'autodeterminació". L'article sembla escrit ahir"

L'eminent jurista català, Josep Maria Puig Salellas, en un article a La Vanguardia (17 gener 1990) deia: "En general, la valoració dels deu primers anys de la segona autonomia catalana d'aquest segle ha estat negativa… La conclusió sembla clara: no hi ha autonomia política. [...] Malgrat les limitacions que es podien deduïr, ja el 1979, dels textos bàsics – és a dir, La Constitució i el mateix estatut – era llavors inimaginable que, als deu anys del sistema, s'arribés a l'actual nivell de neutralització autonòmica".

I continuava: "La màquinària estatal no ha reduït la seva envergadura per tal d'adaptar-se al nou esquema de distribució competencial […] de forma que departaments que, a la vista dels estatuts, havien quedat buits de contingut – vegi's el de Cultura – han augmentat sense parar els seus pressupostos i, per tant, la seva intervenció en tot el territori de l'Estat. [...] Perduda la inocència inicial, el lector benevolent dels textos no ha tingut més remei que assumir la realitat: als deu anys de la seva vigència, el sistema ha resultat ser un hàbil procediment per tal de tenir entretinguda la gent, mentre que l'Estat, cada vegada més poderós, explotant a fons les ambigüitats de la Constitució i de l'Estatut, amb la complaença del Tribunal Constitucional –peça clau en el desmantallament de l'autonomia política─ posava en marxa decididament el procés de recuperació de competències". Puig Salellas acabava l'article entenent que "era més útil parlar ja no de reformes sinó, simplement, d'autodeterminació".

Aquesta vegada hem de ser prou hàbils per a què, d'aquí a vint anys, no haguem de contemplar amb desencís el resultat final de la nostra voluntat política"

Amb la lucidesa que el caracteritzava, l'article de Puig Salellas sembla escrit ahir. Evidentment les reaccions eren també calcades a les actuals. En un informe del PP encapçalat per Aznar, Alvarez Cascos i Trillo deien, entre d'altres coses, el 17 de gener de 1990 que "España és una nación. La Constitución española se fundamenta en su indisoluble unidad. Esta unidad es anterior, no fruto resultante de la Constitución". En les files del PP a Catalunya, Vidal-Quadras, sense adonar-se de la contradicció amb l'informe citat, ens deia en un altre article (13 gener 1990): "Hay algo que el nacionalismo, pese a todos sus fervores, que no nos podrá proporcionar jamás: avanzar colectivamente dia a dia por el sendero de la inteligencia y de la elegancia espiritual".

Qui parlava de nació i mostrava el seu nacionalisme poc elegant i antidemocràtic? Han passat vint-i-dos anys i estem on estàvem. Hi ha una cosa que ha canviat: la consciència de la ciutadania catalana que majoritàriament ha aprovat aquelles opcions polítiques que plantegen el dret a decidir, o sigui el dret a l'autodeterminació. Esperem que aquesta vegada siguem prou hàbils i prou consistents per a què, d'aquí a vint anys, no hàgim de contemplar amb desencís el resultat final de la nostra voluntat política.

http://www.tribuna.cat/recull-de-premsa//tornem-hi-nosaltres-hem-de-decidir-i-actuar-21-01-2013.html