“Anem a una recomposició de forces i és factible pensar en una ruptura a la llarga entre CDC i Unió”
El periodista Pere Martí, que acaba d’incorporar-se a 8TV com a redactor polític, ha publicat "El dia que Catalunya va dir prou" (Columna
Edicions). En aquest llibre, ens desvela que el president Mas va seguir
la manifestació de l’11 de setembre des del palau de Pedralbes per
motius de seguretat. I, en aquesta entrevista, Martí opina que ara
l’Assemblea Nacional ha d’actuar de lobby del moviment independentista.
El procés sobiranista està canviant el mapa de partits catalans?
Sí, sí. El procés sobiranista està posant en contradicció les diferents forces polítiques que van gestionar Catalunya durant l’època autonòmica. Hi ha discrepàncies entre CDC i Unió Democràtica, i són, en bona part, per l’avenç sobiranista. El procés sobiranista també ha fet esclatar les contradiccions internes que tenia el PSC, pràcticament des de la seva fundació.
Aquesta tensió entre CDC i Unió pot acabar trencant la formació?
A curt termini no, però a llarg termini sí que hi haurà una recomposició de les forces tant en el món nacionalista com en el món de l’esquerra catalana. És factible pensar en una ruptura a la llarga entre CDC i Unió.
I el PSC?
Ha de revisar la seva relació amb el PSOE perquè a hores d’ara és insostenible. Després, un cop fet això, ha de decidir si vol ser un apèndix de PP i Ciutadans o líder del catalanisme d’esquerres.
Què ha fet tan atractiva l’Assemblea Nacional Catalana?
L’Assemblea va tenir la capacitat de donar la sorpresa l’11 de Setembre amb un èxit de mobilització que ningú s’esperava. Va ser un triomf del poble de Catalunya, però l’Assemblea va ser clau. Va saber canalitzar el malestar que hi havia entre els catalans pel tracte que rebem d’Espanya. La fa atractiva el seu caràcter obert, transversal i de cosa nova.
I què l’ha sorprès més de tot plegat?
Em va sorprendre l’èxit. Com a periodista, he de reconèixer que no m’ho esperava. Escrivint el llibre he vist que això no va ser flor d’un dia, sinó que l’èxit de la Diada respon a un treball que han fet una sèrie de persones des de l’any 2009, recollint tota la gent que s’havia mobilitzat per les consultes, i que van saber canalitzar-la cap a un moviment cívic que és la base de l’èxit de la manifestació. Sense l’Assemblea Nacional, la manifestació no hagués estat un èxit.
Per què a Catalunya per fer un moviment ampli cal que no hi apareguin en primer terme els partits? Ara és l'ANC i abans la Plataforma pel Dret a Decidir, o la Crida a la Solidaritat...
Cert. El fet de que sigui un moviment cívic, al marge dels partits, fa que a la gent li sigui més fàcil apuntar-se a l’Assemblea. Estem en un moment de descrèdit de la política. A més a més, va clarament a favor de la independència i això agrada a molta gent. Engloba les diferents ideologies del catalanisme, no hi ha rutines de partits i les formes de funcionar són molt més àgils i obertes.
Quin dirigent polític creu que va quedar més sorprès el dia de la manifestació?
La manifestació va agafar descol·locats a tots, el que passa és el que els partits nacionalistes són els que primer van detectar que la cosa anava de veritat i al llarg de l’estiu, tant CDC com ERC, ja van veure que hi havia molt de “xup-xup” a les seves bases.
Des d'on va seguir la manifestació el president Mas, l'únic dirigent de CiU que no hi va ser?
El president Mas no va anar a la manifestació, crec que encertadament, perquè és el president de tots el catalans i el que han de fer els presidents és proclamar la independència, però no manifestar-se. Jo pensava que havia seguit la manifestació des del Palau de la Generalitat, però fent les investigacions em van explicar que estava al Palau de Pedralbes per motius de seguretat. Els Mossos tenien indicis que hi podia haver algun intent de provocació, per part de l’extrema dreta espanyola, que alterés l’ordre, i va optar per seguir-la des d’allà perquè si calia fer un pronunciament el pogués fer tranquil·lament lluny de qualsevol incident.
El vídeo de Pep Guardiola al final de la manifestació també va ser un element d’impacte.
Sí. L’Assemblea sempre ha sabut recollir moltes complicitats i simpaties de gent molt diversa. Van ser ells qui van anar a trucar a la porta d’en Guardiola, via mail, perquè ja havia deixat el Barça i havia marxat a Nova York, i els va respondre afirmativament. El correu es pot llegir al llibre. I aleshores va fer el vídeo que tothom va veure al final de la manifestació.
No tota la gent pensa el mateix dins l’Assemblea i també hi ha gelosies per tenir més o menys protagonisme?. En això s’assembla a la política?
Això malauradament és inevitable perquè forma part del gènere humà. En qualsevol col•lectiu humà hi ha diferències i disputes pel poder. Hi ha disputes a l’Assemblea, als partits polítics però també en el col·legi de metges o a dins d’una facultat... Les lluites de poder que hi ha dintre l’Assemblea són lògiques, com en tot col•lectiu humà. Malgrat aquestes disputes, han sabut mantenir la unitat i la transversalitat del primer dia, i això és el que els fa grans.
Quin paper ha de tenir l’Assemblea a partir d’ara?
El paper de l’Assemblea és imprescindible perquè continuï apretant els partits, ja que moltes vegades es mouen per interessos electorals, per raons de conjuntura i, en canvi, l’Assemblea ha de fer de lobby de pressió del moviment independentista.
I quin és el següent pas que ha de fer Catalunya?
Això ja és feina dels polítics. Personalment crec que qualsevol procés de sobirania passa primer per la cohesió interna i després per la negociació amb l’Estat. Els Estats democràtics com el Regne Unit i el Canadà, negocien. Espero que Espanya estigui a la mateixa alçada democràtica que el Regne Unit i Canadà.
La cultura democràtica dels governs anglès i canadenc, no és la de Mariano Rajoy?
Tenim símptomes de que Espanya no és el Regne Unit. No estan donant la resposta que hauria de donar un govern democràtic. Anglaterra ha estat capaç de renunciar a competències pròpies i cedir-les a Escòcia perquè pugui fer un referèndum. A mi m’agradaria que el govern espanyol fes això, però la resposta que hi ha fins ara és la contrària i em preocupa.
Europa pot girar l’esquena a un país que actua democràticament?
Crec que Europa no ens anirà a favor, però tampoc en contra. En política internacional el que s’imposa és la realpolitik. Si Catalunya demostra que realment vol la independència i vota massivament en un referèndum a favor de la independència, i els partits majoritaris al Parlament defensen la necessitat d’un Estat propi, Europa no prescindirà de set milions de contribuents nets.
El procés sobiranista està canviant el mapa de partits catalans?
Sí, sí. El procés sobiranista està posant en contradicció les diferents forces polítiques que van gestionar Catalunya durant l’època autonòmica. Hi ha discrepàncies entre CDC i Unió Democràtica, i són, en bona part, per l’avenç sobiranista. El procés sobiranista també ha fet esclatar les contradiccions internes que tenia el PSC, pràcticament des de la seva fundació.
Aquesta tensió entre CDC i Unió pot acabar trencant la formació?
A curt termini no, però a llarg termini sí que hi haurà una recomposició de les forces tant en el món nacionalista com en el món de l’esquerra catalana. És factible pensar en una ruptura a la llarga entre CDC i Unió.
I el PSC?
Ha de revisar la seva relació amb el PSOE perquè a hores d’ara és insostenible. Després, un cop fet això, ha de decidir si vol ser un apèndix de PP i Ciutadans o líder del catalanisme d’esquerres.
Què ha fet tan atractiva l’Assemblea Nacional Catalana?
L’Assemblea va tenir la capacitat de donar la sorpresa l’11 de Setembre amb un èxit de mobilització que ningú s’esperava. Va ser un triomf del poble de Catalunya, però l’Assemblea va ser clau. Va saber canalitzar el malestar que hi havia entre els catalans pel tracte que rebem d’Espanya. La fa atractiva el seu caràcter obert, transversal i de cosa nova.
I què l’ha sorprès més de tot plegat?
Em va sorprendre l’èxit. Com a periodista, he de reconèixer que no m’ho esperava. Escrivint el llibre he vist que això no va ser flor d’un dia, sinó que l’èxit de la Diada respon a un treball que han fet una sèrie de persones des de l’any 2009, recollint tota la gent que s’havia mobilitzat per les consultes, i que van saber canalitzar-la cap a un moviment cívic que és la base de l’èxit de la manifestació. Sense l’Assemblea Nacional, la manifestació no hagués estat un èxit.
Per què a Catalunya per fer un moviment ampli cal que no hi apareguin en primer terme els partits? Ara és l'ANC i abans la Plataforma pel Dret a Decidir, o la Crida a la Solidaritat...
Cert. El fet de que sigui un moviment cívic, al marge dels partits, fa que a la gent li sigui més fàcil apuntar-se a l’Assemblea. Estem en un moment de descrèdit de la política. A més a més, va clarament a favor de la independència i això agrada a molta gent. Engloba les diferents ideologies del catalanisme, no hi ha rutines de partits i les formes de funcionar són molt més àgils i obertes.
Quin dirigent polític creu que va quedar més sorprès el dia de la manifestació?
La manifestació va agafar descol·locats a tots, el que passa és el que els partits nacionalistes són els que primer van detectar que la cosa anava de veritat i al llarg de l’estiu, tant CDC com ERC, ja van veure que hi havia molt de “xup-xup” a les seves bases.
Des d'on va seguir la manifestació el president Mas, l'únic dirigent de CiU que no hi va ser?
El president Mas no va anar a la manifestació, crec que encertadament, perquè és el president de tots el catalans i el que han de fer els presidents és proclamar la independència, però no manifestar-se. Jo pensava que havia seguit la manifestació des del Palau de la Generalitat, però fent les investigacions em van explicar que estava al Palau de Pedralbes per motius de seguretat. Els Mossos tenien indicis que hi podia haver algun intent de provocació, per part de l’extrema dreta espanyola, que alterés l’ordre, i va optar per seguir-la des d’allà perquè si calia fer un pronunciament el pogués fer tranquil·lament lluny de qualsevol incident.
El vídeo de Pep Guardiola al final de la manifestació també va ser un element d’impacte.
Sí. L’Assemblea sempre ha sabut recollir moltes complicitats i simpaties de gent molt diversa. Van ser ells qui van anar a trucar a la porta d’en Guardiola, via mail, perquè ja havia deixat el Barça i havia marxat a Nova York, i els va respondre afirmativament. El correu es pot llegir al llibre. I aleshores va fer el vídeo que tothom va veure al final de la manifestació.
No tota la gent pensa el mateix dins l’Assemblea i també hi ha gelosies per tenir més o menys protagonisme?. En això s’assembla a la política?
Això malauradament és inevitable perquè forma part del gènere humà. En qualsevol col•lectiu humà hi ha diferències i disputes pel poder. Hi ha disputes a l’Assemblea, als partits polítics però també en el col·legi de metges o a dins d’una facultat... Les lluites de poder que hi ha dintre l’Assemblea són lògiques, com en tot col•lectiu humà. Malgrat aquestes disputes, han sabut mantenir la unitat i la transversalitat del primer dia, i això és el que els fa grans.
Quin paper ha de tenir l’Assemblea a partir d’ara?
El paper de l’Assemblea és imprescindible perquè continuï apretant els partits, ja que moltes vegades es mouen per interessos electorals, per raons de conjuntura i, en canvi, l’Assemblea ha de fer de lobby de pressió del moviment independentista.
I quin és el següent pas que ha de fer Catalunya?
Això ja és feina dels polítics. Personalment crec que qualsevol procés de sobirania passa primer per la cohesió interna i després per la negociació amb l’Estat. Els Estats democràtics com el Regne Unit i el Canadà, negocien. Espero que Espanya estigui a la mateixa alçada democràtica que el Regne Unit i Canadà.
La cultura democràtica dels governs anglès i canadenc, no és la de Mariano Rajoy?
Tenim símptomes de que Espanya no és el Regne Unit. No estan donant la resposta que hauria de donar un govern democràtic. Anglaterra ha estat capaç de renunciar a competències pròpies i cedir-les a Escòcia perquè pugui fer un referèndum. A mi m’agradaria que el govern espanyol fes això, però la resposta que hi ha fins ara és la contrària i em preocupa.
Europa pot girar l’esquena a un país que actua democràticament?
Crec que Europa no ens anirà a favor, però tampoc en contra. En política internacional el que s’imposa és la realpolitik. Si Catalunya demostra que realment vol la independència i vota massivament en un referèndum a favor de la independència, i els partits majoritaris al Parlament defensen la necessitat d’un Estat propi, Europa no prescindirà de set milions de contribuents nets.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada