Informe: què és i de què serveix una declaració de sobirania?

Us expliquem quines conseqüències té una votació com la que s'ha proposat al Parlament de Catalunya

El Parlament de Catalunya vol votar una declaració de sobirania abans de final de mes. Tanmateix, el debat polític ha creat una certa confusió sobre l'abast i el valor d'aquesta declaració. Tot seguit us presentem les respostes a les preguntes més habituals.
—Què és una declaració de sobirania?
Normalment una declaració de sobirania la fa un grup humà, una nació, que proclama davant el món que a partir d’aquell moment és subjecte de sobirania, és a dir, que no reconeix cap sobirania superior a la del seu poble.
—És igual una declaració de sobirania que una declaració d’independència?
No necessàriament. Molt sovint la declaració de sobirania és prèvia a la d’independència. Té lògica que un poble primer declari que es sobirà i després concreti com exerceix aquesta sobirania. Però passa que les declaracions d’independència solen arribar d’una manera abrupta i, per tant, de vegades un mateix document serveix per a totes dues coses.


—Declarar-se subjecte de dret polític i jurídic té conseqüències?
En té. Però només si després s’exerceix conseqüentment. És possible, per exemple, declarar-se sobirà i no proclamar mai la independència. Llavors, la declaració de sobirania és retòrica i prou. Però si es proclama la independència, la base d’aquesta declaració sempre serà que prèviament s’ha declarat la sobirania. Si el conflicte arribés a les institucions jurídiques internacionals, la declaració de sobirania seria valuosa.
—En el cas català, quin valor tindria la declaració de sobirania?
El cas català segueix un procés molt net i clar, que vol impedir que la declaració d’independència, quan arribi, pugui ser impugnada jurídicament a l’àmbit internacional.
En primer lloc, el mes de setembre passat el parlament de la novena legislatura, escollit democràticament, va aprovar la resolució 742/IX, amb què anunciava la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Va ser el primer pas del procés cap a l’autodeterminació. I cal no negligir, tanmateix, els antecedents de tres votacions (del 1989, 1998 i 2010) en què el parlament ja avisava que Catalunya, tot i acceptar el marc legal establert, no renunciava al dret d’autodeterminació.
Respecte a la votació del 27 de setembre passat, com que aquesta decisió no era present en els programes dels partits que la van votar, era prudent de convocar noves eleccions, perquè els partits incorporessin al programa la voluntat de fer el referèndum i, per tant, la població ratifiqués aquesta voluntat. Així ningú no pot acusar ni els partits ni el parlament d’enganyar la població. El vot popular refermà la voluntat de convocar el referèndum d’una manera clarament majoritària.
El pas següent, doncs, és proclamar la sobirania. Avisar el món que el poble de Catalunya no reconeix cap sobirania superior a la pròpia i que la pedra angular del procés iniciat el 27 de setembre de 2012 està en aquesta solemne decisió.
Si Catalunya reconegués un subjecte de sobirania diferent del propi, aleshores és evident que no podria decidir tota sola i que qualsevol decisió que volgués prendre l’hauria de compartir o negociar amb aquells amb qui compartiria la sobirania. Aquesta és la raó de fons de la declaració. Si Catalunya, per exemple, reconegués la sobirania espanyola, forçosament hauria de sotmetre a votació de tots els espanyols una decisió com la independència.
—Es pot reconèixer la sobirania del poble de Catalunya i anar contra la independència?
Naturalment. Avui és pràctica comuna de cedir sobirania entre estats, especialment en el context europeu. Catalunya, quan sigui independent, probablement cedirà part de sobirania a Europa o a entitats supranacionals –fins i tot entrar a l’ONU implica una cessió de sobirania menor. Per tant, l’una cosa no exclou l’altra.
Ara, és poc habitual de reconèixer només la pròpia sobirania i alhora acceptar un ‘statu quo’ de submissió a una altra, com podria ser la d’un ‘poble espanyol’ que inclogués també el ‘poble català’.
La raó principal que podria justificar una actitud com aquesta, aparentment contradictòria, és de defensar la prevalença de la democràcia. Com que arreu del món les nacions es reconeixen com a sobiranes i les entitats subnacionals no, es fa difícil de dir que Catalunya és una nació i negar-li ensems el dret d’exercir la sobirania. Per això es reconeix la possibilitat que la població voti.
Però la població podria decidir voluntàriament de subsumir la seva sobirania a una altra. Aquest també seria un acte sobirà contra el qual ningú no podria apel·lar, perquè és obvi que si la població catalana té dret de decidir, aquest dret no pot ser condicionat en la seva decisió.
—Quants vots calen per declarar la sobirania?
No hi ha cap xifra establerta. De fet, la jurisprudència internacional accepta que la sobirania ni tan sols sigui proclamada per un parlament constituït formalment. Podria proclamar-la una assemblea creada expressament. Però és evident que, com més vinculada és la declaració a una evolució de la legalitat existent, més força jurídica té.
Hi ha la possibilitat que la proclamació de la independència acabi en una confrontació jurídica entre els estats espanyol i català al Tribunal Internacional. Si passa això, el tribunal analitzarà el mètode de proclamació de la independència prenent com a base que com més representatiu sigui de la voluntat de la població, millor. I és en aquest sentit que tant la seqüència explicada abans com el nombre de vots compta.
A partir de la majoria simple, doncs, com més ens acostem a una majoria qualificada molt millor. Perquè podrem argumentar més legitimitat en cas que sigui necessari, si hi ha un conflicte judicial.
—I la recerca d’aquesta majoria no pot fer inservible la declaració, si cal fer concessions a tothom?
—Una declaració de sobirania només cal que digui dues coses: que el subjecte que la proclama, la nació catalana en aquest cas, no reconeix cap sobirania superior i per tant es constitueix en subjecte sobirà; i que vol exercir d’una manera concreta la seva sobirania, decidint quin estatus legal adopta internacionalment. Mentre això quedi clar la declaració és suficient.
—Si no s'aprova primer una declaració de sobirania es pot votar la independència després?
—La independència es pot votar sempre, amb proclamació de sobirania prèvia o no. Perquè votar la independència és, de fet, demostrar la sobirania per la via pràctica.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4073980/20130115/informe-serveix-declaracio-sobirania.html