Núria Cadenes: «El més important és que no et fiquin la presó a dins»

La periodista, que ocupa el número 3 a les llistes de SI per Barcelona, considera que l’autonomisme deixarà el país “enfangat en el trist pou del anar-hi anant”

 

Núria Cadenes, número 3 de SI per Barcelona. Foto: Albert Salamé

Coneguda per haver col·laborat decisivament en la fundació de Maulets i, sobretot, pels quatre anys que va passar a la presó (1988-1992) acusada de formar part de Terra Lliure, Núria Cadenes (Barcelona, 1970), és el somriure desacomplexat del sobiranisme. Periodista i escriptora, la número 3 de les llistes de Barcelona està en excedència de la revista El Temps. Té al forn un llibre-entrevista a Josep Guia i una novel·la que veuran la llum en els propers mesos. Xerra pels colzes amb l’entusiasme propi del qui creu fermament en les seves idees. Per ella, ja no és temps de somnis ni de romanticismes sinó de fer palpable una independència que no fa tant era utòpica.

 - A SI no es puja o es baixa per una escala, fa dos anys em van demanar que hi col·laborés i vaig posar el meu gra de sorra, tancant les llistes de Girona on hi tinc família. SI ha anat creixent i treballant, i jo amb ells, han arribat primàries, perquè som l’únic partit que en fa amb llistes obertes, i si sóc la número 3 és perquè els meus companys ho han votat així. És un goig.

- L’ha sorprès passar a primera fila?

- És que hi ha molta gent a primera línia. L’altre dia anàvem a Les Borges Blanques a fer una xerrada amb el Jaume Jaume i per l’autopista vam trobar en dos ponts diferent gent de SI custodiant pancartes, aguantant-les una o dues hores amb les estelades perquè es poguessin veure. Cadascú assumeix les feines que pot fer, no hi ha primera o segona fila.

- A banda de la independència, quines són les altres propostes de SI?

- La regeneració democràtica i aquesta manera nova de fer política: concretar, deixar-se d’abstraccions, per això quan diem independència no és una paraula que uses a les eleccions perquè et votin i després fas una altra cosa, és quelcom que es pot fer en la propera legislatura. Des de l’acció parlamentària volem denunciar el "potineig" autonomista, els qui posen traves a la independència, i independència vol dir per al poble i al servei del poble.

- Què els diria als qui els acusen d’haver pujat al carro en matèria social?

- Que és més fàcil posar etiquetes que comprovar-les. Fem la independència per millorar la vida del poble de Catalunya, en els dos últims anys hem fet tasca en qüestions claus com la defensa de l’escola en català, la sanitat pública, la qualitat de vida, els estudiants, i hem denunciat com ningú ho havia fet abans la xarxa d’interessos, es diguin La Caixa o Abertis, que frenen la independència i perjudiquen el poble de Catalunya. Qui ha denunciat la sangonera dels peatges de les autopistes amortitzades i que darrere dels crèdits de molts partits hi havia la Caixa és SI. Pujar al carro? Si no hi havia carro! No podem viure en un èter, sinó que és el moment de concretar.

- Les enquestes no els són molt favorables. Té esperances de millorar o, si més no, mantenir la representació parlamentària actual?

- El 2010 les enquestes ens donaven zero diputats i en vam treure quatre... Les enquestes en aquest moment i en aquest país no serveixen per tant per descriure una realitat com per intentar induir-la. Nosaltres hem de batallar, no contra les enquestes sinó contra aquest intent d’inducció, i transmetre a la gent que el vot és seu, esperem que sigui un vot lliure i digne i que no es deixi endur pel corrent de determinats interessos corporatius que intenten per tots els mitjans esborrar-nos del mapa. Però no ho aconseguiran perquè estem fent molta feina, no ens podem permetre el luxe que en aquesta pròxima legislatura ens continuïn enfangant en el pou trist del anar-hi anant, que és cap enlloc, necessitem el desllorigador i nosaltres ho som.

- Però per una banda López Tena critica les retallades i les polítiques econòmiques de Mas, i per l’altra, li estén la mà si es pacta un full de ruta pautat, seriós i concret. No és una incongruència?

- No, com a gestor de l’autonomia estan demacrant el poble català a còpia de retallades que no s’haurien de fer i que sovint són imperdonables perquè estan fent patir a molta gent i perquè no hi posen solució. Mentre retallen les escoles donen subvencions milionàries al grup Godó. Mentre es continuï per aquesta via es continua condemnant el poble de Catalunya a la misèria. L’única solució viable, possible, factible i que ja està pautada és la independència. Continuarem criticant la gestió miserable de les engrunes de l’autonomia, perquè es dedicaran a això, a jugar cuinetes al Parlament mentre el poble pateix.

- Retrocedim unes quantes dècades. Què recorda de l’època de Maulets, vista en perspectiva?

- Eren els 80, els anys de la represa de la independentisme després de l’ensulsiada de la Transició, era una primera onada de recuperació al carrer. El naixement de Maulets va constatar que hi havia una generació de gent jove que s’expressava políticament per la via de l’independentisme, no era l’esclat actual però era el preludi, ho vam viure amb l’efervescència pròpia dels 17-18 anys. Hi havia la companyia Elèctrica Dharma, es començaven a posar estelades a les carpetes.. poder expressar les teves inquietuds polítiques en una organització de joves que parla el teu llenguatge és fantàstic.

- A la presó va aprendre alguna cosa?

- Que les coses es poden canviar, que no són per sempre, i que les persones, quan s’ajunten, transformen la realitat si s’hi posen. Allà no em vaig sentir mai sola, amb la família i els amics i després amb totes les persones precioses que de fet no coneixia de res però que em feien arribar el seu escalf de manera diferent: una cançó, una postal, una carta, i que van ser les que al capdavall em van treure de la presó. Des d’aleshores, els impossibles no existeixen per a mi.

- El concepte de llibertat va adquirir un altre significat des d’aleshores?

- Sí, t’ensenya que si ets lliure ets lliure, et posen a la presó però el més important és que no et fiquin la presó a dins, i d’alguna manera passa el mateix amb el nostre país. Per això aquests moments son especials perquè la gent se sent lliure i ara quan Espanya fa i diu aquestes barbaritats la majoria de la gent se’ls mira i riu perquè se senten lliures, ja no se senten intimidats amb la realitat que ens havien volgut imposat.

- Com se sentia quan li deien que hi havia pintades al carrer demanant el seu alliberament o quan després les va poder veure?

- Encara en queda alguna, em sembla que a Puigcerdà... Ho veig amb molt d’agraïment, tenia ganes d’abraçar a cada persona que hagués fet una pintada o enganxat un cartell. A una persona a la nit havia sortit de casa seva i havia anat a fer una pintada no li puc agrair perquè no sé qui és però és bonic que passi, com ara, que estem fent la independència, no es qüestió d’una persona sinó de moltes persones que fan coses des del seu àmbit per anar avançant.

- Es va sentir estigmatitzada en algun moment? Va arrossegar la seva estada a presó com una taca?

- No, per què? Si t’agafen i se t’emporten la taca es per l’Estat espanyol, que en té moltes i té un dèficit democràtic per fer-s’ho mirar.

- No té la sensació que la van utilitzar per desprestigiar el moviment independentista?

- Això no m’ha tret mai el son, si ells de tant en tant necessiten algú per posar una diana i tirar dards en una paret, no m’importa, a mi m’importa la gent del meu país, i si des de l’Estat t’enfoquen per desfogar les seves dèries és el seu problema. Sempre m’he sentit molt estimada i en sortir de la presó es van fer bastants actes per explicar el cas, era la manera de tornar l’esforç que havia fet tanta gent per treure’m d’allà.

- Fa tretze anys que viu a València. El linxament institucional a què està sotmesa la llengua i la cultura catalanes a València es correspon amb el que es viu al carrer o són dues realitats diametralment oposades?

- Una de les coses que m’agraden del País Valencià és que t’ensenya a no creure en la foto fixa primera que fas ni a interpretar les coses en blanc o negre, allà hi ha una riquesa de matisos que t’ajuda a barrinar. A València s’hi viu molt bé, jo parlo sempre en català i hi faig vida normal. No pots interpretar el que passa al País Valencià pel que digui el PP i a més ha evolucionat molt malgrat el PP. Estan baixant els seus vots i s’albira que hi pugui haver ja un canvi institucional, és possible que ara tornin a intentar agitar la qüestió de la llengua per parlar del que sigui menys del seu fracàs. Han dut el País Valencià a la misèria però això no vol dir que la gent estigui agitada, cada cop hi ha més normalitat i hi ha més famílies que intenten inscriure els seus fills en català, perquè després es tanquen les línies en valencià, el tema de la música ha estat un esclat preciós, la cultura popular, els científics... s’està fent molta activitat en molts àmbits diferents de respecte per la cultura i llengua pròpia. Això no poden amagar-ho i això és el que manté viu el país. L’altre dia a Algemesí van intentar canviar el nom d’un carrer, la gent es va manifestar i ho va impedir.

- Calen més Ovidis Montllors i Eliseus Climents?

- Sempre ens en calen, el què passa és que són irrepetibles, aquest país sempre ens dóna gent que ens empeny endavant i el que és positiu és no esperar a que vingui un messies sinó prendre les regnes del nostre destí, que és el que podem fer en aquestes eleccions, posar fil a l’agulla i encetar el procés d’independència, no esperar-nos vint anys sinó fer-ho ara. I si tira endavant, des del nou Estat català cal treballar per estendre la independència a la resta dels Països Catalans perquè els companys valencians i balears es pugin sumar a aquesta festa.