dilluns, 11 de gener de 2016

S’ha mort el cantant David Bowie, després de divuit mesos de lluita contra el càncer

Dilluns  11.01.2016  08:20

CULTURA-MUSICA 










El cantant David Bowie ha mort a seixanta-nou anys. La seva pàgina web oficial, com també el seu compte de Facebook, ha explicat que s’ha mort després d’una lluita de divuit mesos contra un càncer. Divendres Bowie havia publicat el seu últim disc, ‘Blackstar’, del qual s’han publicat dos videoclips :









Vegeu el missatge que ha publicat el compte de Facebook oficial de Bowie per a anunciar-ne la mort:







Recuperem els cinc vídeos més emblemàtics de David Bowie i també l’article de Mercè Ibarz sobre el llegendari cantant anglès que va publicar Núvol arran de la publicació de l’àlbum ‘The Next Day’, ara fa dos anys.

1. ‘Heroes’ – Segurament, un dels himnes més coneguts de Bowie. La cançó la va compondre conjuntament amb Brian Eno i va donar nom a un dels seus àlbums més venuts.




2. ‘Space Oddity’ – El seu primer gran èxit. L’àlbum, que també portava el mateix nom, es va publicar el 1969. Bowie es va inspirar en la pel·lícula ‘2001: una odissea de l’espai’, de Stanley Kubrick, per a escriure la cançó.




3. ‘Undre Pressure’ – Aquesta cançó del 1981 la van enregistrar conjuntament Freddy Mercury i David Bowie per a l’àlbum de Queen ‘Hot Space’. No hi ha cap vídeo de tots dos, per això us proposem el duet que Annie Lennox i David Bowie van oferir a l’estadi de Wembley el 1991.




4. ‘Dancing in the street’ – Marvin Gaye va escriure aquesta canço pel grup Martha and the Vandellas el 1964. Posteriorment molts grups s’han atrevit a versionar-la, però cap ha aconseguit captivar tant com els balls que van fer David Bowie i Mick Jagger en aquest imperdible videoclip del 1985.




5. ‘Ziggy Stardust’ – Va deixar amb la boca oberta mig món quan va presentar la versió andrògina del seu àlter ego, Ziggy Stardust. Pentinats impossibles, molt de maquillatge i una estètica futurista que van marcar una època. Aquest àlbum (The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars), publicat el 1972, el va catapultar a l’estrellat i el va convertir en una icona popular de la dècada dels setanta.





Bowie i jo
Fa  quaranta anys que sento Bowie. La veu lírica i vocalitzadora, la densitat i l’elegància dels acords i de la composició, l’ambigüitat i la ironia de les cançons, les lletres. Trobava atractiva l’èpica del rock posterior als màrtirs protoèpics (Janis Joplin, Jimi Hendrix, Jim Morrisson), sobretot la de Bowie. El rock s’estava fent gran i recorria a l’èpica del desposseïment inventant-se floritures per anar enllà de les cançons pautades del pop i de les agonies de Dylan. D’altres ho intentaven i eren neuròtics o paranoics i prou, o feien versions glamuroses d’antics vocalistes i prou. Bowie hi ficava més: era neuròtic, ambigu, glamurós, extremat, visual i polític, èpic.

Continua així. Està ben preparat. Potser és que en el cataclisme d’avui només els vells poden ser-ne, d’èpics, glamurosos i més, i no pas tots. Potser els joves en seran. Ara Bowie ha tret The next day, El dia després. Després ¿de què?

Després d’aquell futur sense futur dels punk, els seus primers hereus.

Els Sex Pistols, predicadors que feien el primer concert el mateix mes i any de la mort de Franco. No future, ens ho van dir Johnny Rotten i Syd Vicious, no els vam fer gaire cas. En vaig veure uns a Londres, no recordo quin grup, el 1977. Punks ensordidors a l’escenari i vestits i decorats com ovelletes exòtiques a la pista i la barra del bar Cavern, criatures com els uccellini de Pasolini, obligades pel bisnes a ser uccellaci, els negrots aucells pasolinians. Gairebé quatre dècades més tard dels punk Bowie titula The next day.

On som. No hi haurà hagut futur, però hi ha dia després, no en podem escapar. ¿Quin dia és? El dia després del sense futur d’ahir.

Èpic, sedós i amb preguntes, Bowie torna. Where are we now? S’ha esperat tant com li ha calgut. El no futur s’ha allargassat fins ara mateix, on som. Qui pregunta ja respon. Just walking the dead, diu un dels versos. Passejant els morts. No fem altre.

En fi, que continua donant-me alegries. No estic sola en el passeig dels morts. No estem mai sols, dins de la pell. I així va que de moment no tinc cap necessitat d’anar a Londres, a l’expo “David Bowie is”, bon títol, que li dediquen al V&A, hi aniria si m’hi trobés i em compraria alguna xuminada a la botiga, com vaig fer quan el mateix museu va dedicar una expo a Vivienne Westwood i el disseny punk, fa vuit anys, pura museografia i arqueologia del present que els britànics saben fer com ningú. Estic segura que hi gaudiria la mar.

De moment, The next day. Sento les connexions amb el disc que fa quaranta anys sentia en una habitació de la Meridiana on vaig estar-me uns mesos aquell any de la mort de Carrero Blanco, The man who sold the world, que panys i anys després em guiaria per escriure No parlis de mi quan me’n vagi, una novel·la que no seria la mateixa sense Bowie. En un sentit i en el contrari, que per això l’èpica i les lletres de Bowie són tan bones. Cap moto per vendre. Dubtes, temors i coratge a flor de pell. Bowie és moltes coses, però de cap de les maneres és un animal fel·lador.


D.E.P.

Enllaç noticia :

http://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-el-cantant-david-bowie-despres-de-18-mesos-de-lluita-contra-el-cancer/ 


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada