Si tant ens interessa la
internacionalització de la nostra causa, el primer que hem de fer és
homologar el llenguatge. Nosaltres ens hem (mal) acostumat a
l’ambigüitat, a la metàfora, a haver d’inquirir constantment què vol dir
el Mas o el Pujol amb tal expressió o l’altra. Durant molt de temps hem
portat la vergonya per camisa i hem mirat de disfressar amb un
llenguatge tou el que ens feia sentir radicals i exagerats. Contenció
poruca de classe mitjana i conservadora, la que ha manat al país.
Doncs això: homologar el llenguatge, dir les coses pel seu nom, pel nom que tenen a tot arreu.
És sobre tot la classe política qui
s’ha de reciclar; el carrer fa temps que diu les coses com cal. Ara fins
i tot els balcons han perdut la vergonya i diuen independència. No hi
ha altre sinònim.
Cap. Ni estat propi, per exemple. Ni
nou estat d’Europa. Són expressions que van servir en cert moment.
Temps en què el carrer també patia de por de radicalitat. Fins que va
venir Laporta, per entendre’ns. I la independència ja no va ser
l’exclusiva de cap capa social ni de cap extremisme polític. I el carrer
va cridar independència.
Europa ens ha d’entendre. El món ens
ha d’entendre. Les Nacions Unides ens han d’entendre. Estat propi és
una expressió internacionalment buida, no intel.ligible. I deixa
indiferents o perplexes les cancelleries estrangeres. Own state, what?
New State, how?
Reciclem-nos d’una vegada i
senzillament diguem-li estat independent. Com Escòcia, com Montenegro,
com tothom! Per això que la pregunta del referèndum no ha de ser cap
altre que sobre si volem que Catalunya sigui un estat independent.
* Article publicat al seu blog Camins d'independència
http://www.solidaritatcatalana.cat/actualitat/opinio/la-batalla-la-pregunta-homologuem-el-llenguatge
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada