Molt s’està escrivint sobre la defecció
de les esquerres, la inconsistència de les forces polítiques que (sota
denominació hegeliana) s’autodenominaven progressistes, i que han acabat
abduïdes per la lògica (???) econòmica del capitalisme neoliberal. De
la mateixa manera, també avui es debat sobre l’orfandat política de la
classe treballadora, desposseïda de referents polítics i projecte
social, que permet una hegemonia política i cultural conservadora…
De debò? La reconversió del capitalisme
industrial en financer, només ha afectat a les pràctiques i creences de
l’esquerra i d’allò que la sociologia marxista denominava com a classe
obrera? Una mirada ràpida a la realitat, especialment la més profunda,
la menys espectacular ens faria pensar en una veritable revolució
política que deixa sense representació real a aquells grups que,
tradicionalment, havien estat el suport social de les alternatives
conservadores: empleats qualificats de coll blanc, petits i mitjans
empresaris, botiguers, petits estalviadors i rendistes,… avui reben un
suport dialèctic en el discurs polític dominant, mentre que les
polítiques protagonitzades, ja sigui sota els paràmetres del
“centre-esquerra” i “centre-dreta” practiquen atempten contra els més
elementals principis del conservadurisme tradicional.
Antoni Duran Lleida, que encapçala un
partit democrata-cristià, és el viu exemple d’aquesta inconsistència,
d’aquest contrast entre aparença i realitat. Mentre que el govern de la
Generalitat, a fi d’afavorir les aventures empresarials de la màfia de
Macau a Port Aventura (pomposament denominat Barcelona World), fa una
rebaixa substancial a les exigències legals i abaixa la tributació als
casinos i les empreses de joc a un 19% (enfront al 25-30% de tipus
impositiu per a la totalitat de l’economia), Duran calla. Malgrat que el
president d’UDC no és precisament conegut pels seus silencis, malgrat
que la democràcia cristiana és un corrent polític on es persegueix la
implementació de polítiques afins als valors social cristians, Duran no
piula en veure que l’administració catalana estimula i afavoreix una
activitat econòmica que, d’acord el catecisme més elemental, és pecat, o
que ajuda a estendre la corrupció, la prostitució i el crim organitzat.
Certament, com a persona que, malgrat un cert escepticisme teològic ha
rebut uns quants sagraments, considero que existeix una gran
inconsistència entre retòrica cristiana i praxi econòmica.
No es tracta només d’aspectes morals. El
mateix Duran Lleida, que ell mateix reconeix la seva feina de
«lobbista» ignora els principis elementals del conservadurisme
tradicional socialcristià. Defensa i estimula les privatitzacions, els
interessos dels grans grups financers, o polítiques com les
immobiliàries que són les principals responsables de la destrucció del
teixit empresarial elemental del nostre país. O també afavoreix una
política de privatitzacions que acaba destruint una administració
pública eficient i molt menys corrupta que el “capitalisme de
col·legues” que generen les cadenes de subcontractes amb què el s diners
públics es fonen. O col·labora amb els principals bancs en l’estafa de
les preferents, que s’han rabejat contra el les bases morals del
conservadurisme. O co-redacta una reforma laboral que precisament, el
que afecta és destruint l’estabilitat laboral de professionals
qualificats tot erosionant el poder adquisitiu de la seva principal
clientela electoral, és a dir, aquelles classes mitjanes que sabé seduir
Jordi Pujol durant les eleccions de 1980, quan tothom es pensava que
les esquerres controlarien la Generalitat.
Certament, els grups conservadors fan
també polítiques “estèrils” de l’espectacle, tot carregant contra els
matrimonis homosexuals o l’avortament. Tanmateix, com en el cas de la
insistència de Rodríguez Zapatero en aquests àmbits civils que no
qüestionaven l’ordre econòmic tot fent servir aquestes mesures
d’extensió de drets com a una aparença de progressisme social (el cert
és que la pròpia societat civil ja havia fet la seva pròpia revolució
cultural). En resum, el neoliberalisme va desarmar les esquerres. I ara
també, amb el suport entusiasta de les elits polítiques, també les
dretes. I empeny als defensors de la tradició vers allò que,
despectivament, es denomina com a “populismes”.
http://intocabledigital.cat/la-traicio-conservadora/49403/?utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=la-traicio-conservadora
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada